Postals filmades de la melanconia nadalenca

24.12.2016

Les pel·lícules que mantenen l’esperit nadalenc ben amunt no falten mai a la cartellera. Però, fins i tot les més tradicionals s’endinsen sovint al regust melancòlic, i de fet, aquest és un dels aspectes que més ens atrau. Què ens revela el cinema sobre el Nadal i sobre nosaltres mateixos?

Judith Garland a Meet me in Saint Louis,Vincent Minnelli, 1943

Judith Garland a Meet me in Saint Louis,Vincent Minnelli, 1943

Els carrers il·luminats, la decoració festiva –més o menys kistch–, els mercats ambulants, regals, i sobretot trobades, dinars, família o amics. Que l’esperit nadalenc no decaigui! Ara bé, aquesta època de l’any té la seva cara melancòlica. I és que les llums de Nadal, en el fons, decoren les nits més llargues de l’any, uns dies que desprenen una atmosfera especial. Boira, neu, vent o pluja, com més inhòspid sigui el temps, millor, perquè així gaudirem del caliu d’estar a casa. Al segle XIX, les històries de fantasmes nadalenques van esdevenir el gènere de ficció per excel·lència de la temporada hivernal. De fet, la postal del Nadal victorià és la que més ha calat en l’imaginari col·lectiu. Charles Dickens va definir els valors d’aquestes festes a Cançó de Nadal (1843): la generositat, la unitat familiar i la bona voluntat. El cinema ha heredat aquesta tradició literària d’explorar la “cara B” del solstici d’hivern: postals amarades de melangia, des del llindar d’una finestra, passant per visites fantasmals, a desfilades carnavalesques.

A la finestra, la càmera ens situa entre dos reialmes: l’interior, familiar i càlid de la llar, i l’exterior glaçat i desconegut. La veu que crea el clima “melancòlico-nadalenc” perfecte és la de Judy Garland  que canta ‘Have yourself a merry little Christmas’, mentre mira a través d’una finestra entelada a Meet me in Saint Louis (1944). La llum tènue il·lumina el rostre de Garland quan consola, entre la nostàlgia i l’esperança, la seva germana. Al pròleg de Fanny & Alexander (1974), Alexandre s’atura davant una finestra,  una parada en la seva creuada per trobar companyia després d’haver recorregut sales i  passadissos d’una casa vuitcentista. Bergman, capta la mà del nen sobre el vidre congelat, des d’on veu un carrer nevat on passa un carro carregat de pobres.

Rooney Mara, a Carol, Todd Haynes, 2015

Rooney Mara, a Carol, Todd Haynes, 2015

La clau són els vidres entelats, a través dels quals es canalitza la curiositat d’Alexander, com el desig clandestí a Carol (2015). Todd Haynes titula la seva adaptació de la novel·la El preu de la sal, de Patricia Highsmith, amb el nom d’una de les seves protagonistes que en anglès vol dir “nadala”. Nadal forma part de l’organització de les nostres vides, ja sigui a nivell social, com ho pateixen les protagonistes de Haynes o l’indestructible cicle natural de la vida. En la seva adaptació de Els Morts de James Joyce, John Huston (1987) plasma el monòleg interior de Gabriel Conroy sobre el llindar d’una finestra entelada. Conroy mira el paisatge, com cau la neu eternament sobre tot Irlanda, sobre els vius i els morts.

S’apaga un any i se n’encén un de nou. El solstici d’hivern és un punt d’inflexió. Què són, sinó, els propòsits d’any nou? Amb cada Nadal tanquem un capítol. Com ho fem? Revisant els anteriors i imaginant-ne de futurs, com ho fa el garrepa d’Ebenezer Scrooge amb l’ajuda dels tres fantasmes del passat, present i futur,  a Cançó de Nadal de Dickens. La intervenció sobrenatural també arriba per rescatar als més altruistes com en George Bailey (James Stewart), el protagonista de Què bonic és viure (1946) de Frank Capra, que contempla el suïcidi la vigil·lia de Nadal. Els fantasmes o àngels mostren les diferents possibilitats d’un joc d’escacs de causes contra conseqüències.

Capra ens recorda els valors victorians del nucli familiar per aconseguir la felicitat, i els reafirma en el context Nadalenc; un marc que a Stanley Kubrick li serveix per posar a prova un matrimoni jove a Eyes wide shut (1999). Els fa deambular en mansions de luxe i apartaments sòrdids per enfrontar-se amb fantasmes interiors. Un ritual pagà que conclou en una botiga de joguines. Una postal totalment familiar, on després d’aquesta aventura de gelosia, inseguretat i traïció, els personatges aterren a la seva vida domèstica, tot i que no sabrem mai dels cert si seran feliços.

Mon Oncle Antoine

Mon Oncle Antoine

Si ampliem més la fotografia i ens endinsem en les llars, com si ens fiquessim en cases de nines, ens trobem les reunions familiars i el retrobament de vells amics. Fotografies que any rere any es repeteixen amb la pèrdua d’algunes cares o amb l’aparició de noves. Aquestes són les postals més teatrals del cinema ‘nadalenc’, escenes que pivoten al voltant de taules, llars de foc i arbres de Nadal. Àpats i sobretaules en els que exploten secrets i retrets, que només es desactiven quan els personatges s’estavellen, al sentir una notícia xocant com als Amics de Peter (1992); o quan la persona menys esperada fa el gest més delicat, com la fotografia que regala la nòvia estirada i pija del germà gran a La joia de la família (2006). El sentiment de pèrdua o la sensibilitat per les connexions intangibles són els detonants de l’harmonia familiar més sincera.

Un antídot contra el materialisme bulliciós del Nadal capitalista és la generositat que Dickens inculca a Mr. Scrooge: comparteix, sigues generós amb els pobres, perquè seràs més feliç. Però, és el gest o la intenció? Compta la caritat despectiva de l’anti-Santa Claus de Mon Oncle Antoine (1971), un propietari que menysprea el nens del poble tot llançant des del seu tirineu regals barats al terra. Potser d’entrada Dickens puntuaria millor les feligreses acomodades de Plácido (1961) de Luís Berlanga , que sota el lema “siente un pobre a su mesa” duen a terme una campanya solidària. El resultat és un 24 de desembre maratonià , en el que Quintanilla (J. L. López Vázquez) i Plácido (Cassen), el pobre “mindundi” que el porta  per tota la ciutat amb un “motocarro” adornat amb l’estrella d’orient, recorren sense parar tota la ciutat. En els plans seqüència aclaparats de personatges i diàlegs –més aviat monòlegs simultanis–, Berlanga no deixa a ningú, pobre o ric, ben parat. Aquest retaule hipòcrita és una crítica implacable a un país incomunicat per la xerrameca interminable, un retrat mordaç a unes actituds que no passen de moda.

Plácido, 1961, Berlanda

Plácido, 1961, Berlanda

Per què ens sentim atrets per la melanconia hivernal ? Potser perquè aquestes pel·lícules recorren a uns temes, que d’alguna manera o altra, ens són familiars. Postals de petites i grans epifanies, invitacions a qüestionar-nos qui som, amb qui estem, i què desitgem: un mirall catàrtic per caminar d’un any a l’altre.