Ponç Puigdevall, la putrefacció com a material literari

4.03.2017

Ponç Puigdevall és el guanyador de l’últim Premi Joanot Martorell de Gandia, que ha merescut pel llibre Il·lusions elementals (Edicions 62). En aquesta obra, retrata la vida dels sense sostre des d’un punt de vista cru i a la vegada tendre. La seva voluntat és innovar en la manera com la literatura reflecteix els marginats.

Ponç Puigdevall, escriptor. / Ester Roig

“Als meus llibres sempre hi ha individus que han estat deixats de banda de la realitat”, destaca Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) quan parla del seu últim llibre, Il·lusions elementals, que publica Edicions 62 després de guanyar el Premi Joanot Martorell 2016. El guardó el dóna la ciutat de Gandia i té història darrere: es va crear l’any 1979 i ve acompanyat pel premi Ausiàs March de poesia, que enguany ha guanyat Dolors Miquel amb l’obra El guant de plàstic rosa.

El de Puigdevall és un llibre contundent sobre la indigència, un tema que el fascina per la por que creu que produeix el buit. Les persones que viuen al carrer han sigut una font d’inspiració per l’autor, que explica que és “un escriptor por imaginatiu” i que els sense sostre “tenen facilitat per crear situacions narratives”. Com que afirma que té poca imaginació, el que fa és treballar l’estil.

El seu protagonista no és del tot fiable: narrador mentider, home confús, vol escriure però no té les condicions mentals i materials com per fer-ho. “Jo no me l’acabo de creure del tot”, apunta el mateix escriptor, rient. Puigdevall volia parlar de la indigència com a camp de batalla, i per fer-ho va apropar-se a un grup d’indigents del Parc del Nord. La cosa va anar així: l’escriptor té un gos; els sense sostre es van fer amics de gos; l’amo va aprofitar aquesta amistat per conèixer la història dels desemparats.

La intenció no era donar una imatge idíl·lica de la situació: “Tots els personatges són molt dolents perquè tots han de sobreviure, fan coses tan bèsties que serien literàriament inversemblants”, explica l’autor. És així com durant tres anys va conèixer de prop l’afany de supervivència i de destrucció d’aquestes persones, a qui en un moment donat ell anomena funcionaris de la indigència: al matí es busquen la vida, a la tarda s’emborratxen.

Per escriure aquest llibre, Ponç Puigdevall s’ha fixat en obres com els llibres autobiogràfics de Rosseau, escriptors que van col·laborar amb els nazis i literatura de camps de concentració o de presons; perquè un dels punts claus dels seus personatges és la capacitat d’acceptar la duresa. A l’hora d’escriure, l’autor ha confirmat que “l’estat de la llengua catalana no permet fer una novel·la falsament oral perquè no hi ha argot”. Això, però, no ha impedit que Puigdevall guanyi el Joanot Martorell, el jurat del qual defineix el llibre com “un viatge irrevocable a les tenebres, al fons de la pobresa física i material”. La putrefacció, en aquest escriptor, és material literari.