Ponç Pons a Sa Figuera Verda

26.07.2012

Ponç Pons a Sa Figuera Verda

 

Ponç Pons és el poeta de Menorca. Un poeta de terra endins, que viu amb un peu sobre l’ullastre i un ull posat al cel. Cada tarda, havent dinat, s’arriba a Sa Figuera Verda, la finca on passa les tardes escrivint. En l’atles de la literatura catalana hi trobem, barrejats, llocs mítics i topònims inventats. Sa Figuera Verda és un topònim ineludible de la geografia literària, un espai on ens sembla ja haver-hi viscut gràcies als versos de Ponç Pons. Hi entrem amb la mateixa curiositat amb què podríem visitar la casa museu d’un escripor admirat, només que aquí és el mateix autor qui ens guia.

Una tarda de juliol, Pons em convida a visitar la seva finca. Només arribar, el surt a rebre la Frida, una gateta enriolada, que s’avança a tot un grup de moixos que s’arremolinen als seus peus. Pons també m’ensenya l’engabiat on guarda les gallines, i saluda en Gaugin, un gall de raça. Sovint deixa anar l’aviram i les gallines el segueixen en fila índia allà on va. Va arribar a tenir més de tres dotzenes de gallines, d’una raça menorquina que durant un temps es va dir que corrien perill d’extinció. Ponç Pons, amb el seu esperit franciscà, va decidir criar-ne per evitar-ne la desaparició. No les sacrificava ni les venia, sinó que les deixava morir de grans. Al final, diu, era molt trist, perquè les havies d’enterrar, i en vaig arribar a tenir quaranta. També té enterrat a Sa Figuera Verda un gos molt estimat, en Gunter. Pons m’ensenya el lloc on va donar sepultura al seu gos, que ara descansa sota un petit garrover que ell mateix ha plantat, prop de la cabana on llegeix i escriu. Des de la finestra del seu escriptori pot veure el petit garrover d’en Gunter. Encara hi parla, a vegades.

 

Ponç Pons entrant a la cabana de Sa Figuera Verda

 

A l’interior de la cabana, Pons hi té penjat, ben bé com si fos l’estampa d’un sant, un retrat de Thoreau, l’autor de Walden, un dels seus llibres de capçalera. Sa Figuera Verda vindria a ser el seu Walden, un lloc preservat de la depredació humana on Ponç Pons pot viure en contacte directe amb la natura. Mentre passegem per la finca, Pons m’ensenya els racons d’ombra on, de tant en tant, s’asseu a escriure o a llegir si fa massa calor a la cabana. Tot d’un plegat s’acosta a un ginjoler i li fa una carícia. “Als arbres jo els hi parl i els faig amorosies”. M’ensenya un llampuguer, un arbre protegit de Menorca, també en perill d’extinció. “A ca meua, en canvi, el llampuguer s’hi fa molt. En tinc uns quants”, em diu Pons, que sense voler sembla que hagi convertit Sa Figuera Verda en una reserva dels tresors a preservar.

L’illa de Menorca ja no pot ser Walden perquè ja ha estat massa masegada pel turisme, Sa Figuera Verda és un tros de paradís, una illa dintre d’una illa. La cabana és com una petita cabina monacal, dins la qual Pons hi té un escriptori, quatre llibres, i un llit, per si mai necessita fer-hi nit. Mig Robinson Crusoe, mig Sant Francesc, el poeta no viu tampoc  d’esquena al món. El seu replegament personal és ja una mena d’insubmissió, un actitud vital a favor de La desobediència civil, l’altra gran obra de Thoreau, ara més necessària que mai per fer front a les agressions urbanístiques i lingüístiques que amenacen l’illa. Cada vegada més, la gent a Menorca se l’escolta. “Ahir vaig anar a Ciutadella, on m’havien convidat a parlar en un homenatge a un escriptor local. Entre els assistents hi havia pròcers del PP, d’aquí de Menorca, i no em vaig estar de parlar de la llengua. No vaig fer servir el terme ‘menorquí’, sinó que vaig parlar en tot moment de ‘català de Menorca’. Veus com la de Ponç Pons són cada vegada més necessàries i escoltades a l’illa. Una prova de la seva ascendència sobre la seva gent és la gran receptivitat amb què es va rebre la seva primera obra dramàtica, Lokus, publicada per Gall Editor i estrenada fa un parell d’anys al Teatre Principal de Maó. Les funcions van ser un èxit inesperat i l’obra va girar per les Illes.

 

Un racó de Sa Figuera Verda

 

Ponç Pons acaba d’aplegar un nou recull de versos i aforismes, que pensa publicar sota el títol ‘El rastre blau de les formigues‘. Ja l’ha lliurat al seu editor, Jaume Vallcorba, però encara no té data de publicació. Pons m’explica l’origen del títol: “Jo escric pertot, m’assec en aquella pedra d’allà baix o en aquesta cadira sota un arbre i m’estic hores escrivint, fins que tot d’una em trobo que les formigues es passegen pel quadern i és com si es barregessin amb la tinta blava amb què escric, perquè m’hi van deixant petjades”.

Esperem que puguem llegir ben aviat el rastre de tot aquest formigueig.

@puigtobella

 

 

 

Etiquetes: