Poliana Lima: “Volia plantejar què queda al cos després d’una vivència traumàtica”

Aquest cap de setmana, la Sala Hiroshima respira Atávico de la coreògrafa Poliana Lima. Aquest espectacle explora l’emprenta que deixa una dictadura. Resident a Madird, per a la brasilera Poliana Lima la coreogradia és “un gest vital”.

Aquest cap de setmana, la Sala Hiroshima respira Atávico de la coreògrafa Poliana Lima. Aquest espectacle explora l’emprenta que deixa una dictadura. Resident a Madird, per a la brasilera Poliana Lima la coreograFia és “un gest vital”. Atávico ha estat guardonat al XVIII Certament Coreogràfic de Madrid, on també va rebre el premi del públic i la crítica.

'Atávico', de Poliana Lima|Foto: Eva Viera

Imatges de violència empresonada dins de cossos, la melodia i el ritme de l’aire cap endins i enfora. Atávico és un exercici de resistència, un seguiment obstinat d’unes pautes de moviment marcades pel so de la respiració. Una contenció formal, gairebé militar sota un espai sonor que embolcalla l’escena amb un compàs dictatorial.

Partint de la dictadura militar del Brasil –del 1964 al 1985– Poliana Lima ha volgut indagar en imatges poètiques: “No volia retratar la dictadura, sinó plantejar què queda al cos després d’una vivència traumàtica i cada vegada la pregunta es va anar ampliant i tornant-se més abstracta. Jo volia que fos una experiència física.” De fet, aquesta peça crea una atmosfera que es va densificant al llarg de l’espectacle, tot creant una experiència visual, sonora i gairebé hàptica. Despullat d’escenografia, un espai quadrat delimitat per una cinta blanca és per on circulen els quatre intèrprets Lucía Marote, María Pallarès, la mateixa Poliana i Aitor Galán.

Quan el so es transforma paulatinament en discursos radiofònics, els exercicis de resistència desapareixen per donar lloc a unes figures amorfes, abstractes i estranyes. La il·luminació, dissenyada per Pablo Seone, és un personatge més sobre l’escena, cada focus o punt de llum regira l’escena, posant l’espectador en estat d’alerta. Atávico persisteix físicament, esgota els cossos desllorigats de les ballarines, el reducte d’un col·lectiu, deixant la mirada singular d’un home escrutant la foscor.

'Atávico', de Poliana Lima|Foto: Eva Viera

Nascuda a Sao Paolo el 1983, la Poliana va crèixer en una ciutat a l’interior del país. Va estudiar sociologia i com a ballarina es va formar de manera autodidacta i també va treballar com a tal a Brasil. Però quan va arribar a Madrid no va trobar oportunitats per a ballar. “Per a mi el més important era seguir ballant, com a gest o actitud vital, era a partir de la necessitat, així que em vaig posar a crear de manera molt intuïtiva. D’una manera despreocupada, no pel rigor, sinó per no estar influenciada pel que es produïa coreogràficament al meu voltant. Perquè la meva situació era d’aïllament.”

Aquesta peça que desembarca a la Sala Hiroshima fins el 12 de desembre forma part de Circula! de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (ApdC) i de les associacions professionals de Madrid i València, un projecte per facilitar la mobilitat. A part, d’haver estat escollida per l’APdC, Atávico porta una bona gira a les esquenes: Cadiz en Danza, el Be-Festival de Birmingham, los Teatros del Canal, o Cuarta Pared, entre altres. Però, segons la seva coreògrafa el tret de sortida va ser el Certamen Coreogràfic de Madird. “Per molt que siguin contradictoris la competició i l’art, si no hagués passar per allí no sé si podria haver entrat en un circuït” explica la Poliana i afegeix “era la oportunitat per donar existència a la meva expressió. Per a mi va ser més que un impuls”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació