Poetes de Hamelin

8.05.2012

 

Josep Pedrals recitant al correbars de La Garriga

 

Vagin i preguntin per la plaça, encara se’n parla. Gairebé sis hores de cursa poètica pel casc urbà, cercant tasques, mudant llocs inversemblants en abeuradors poètics, fou cosa inèdita fins ara en la crònica local. Festival Primavera Poètica. Josep Pedrals, Tomàs Arias, Pau Vadell, Joan Gener i Misael Alerm –instigador dela Bordalla al capdavant– foren els encarregats de rellevar-se els versos i d’aconduir la quarentena llarga de persones que seguiren la cercavila pels viaranys poètics d’una nit diríem memorable. L’organització, tothora atenta, repartí ganyips de músic entre la concurrència, talment d’un aplec excursionista es tractés. L’expectació del boca-orella havia fet efecte. Això és un Festival.

Pedrals, que prèviament havia presentat el seu Romanço d’Anna Tirant –qui serà el crític que haurà començat a estudiar l’hermenèutica d’aquest poeta?– desplegà el seu arsenal versaire sense aturador. La concurrència, que creixia a cada estació, celebrava amb ovacions el doll verbal del xic del Clot. Fujimori-Pol-Pot. Però ara és en Vadell qui, encaputxat i calongí, apareixia de sobte i flastomava fantasmes pel broc gros, brandant els braços, el got, el llibre, el fanal… “Te desitg tan poc…” I aleshores, l’Arias, com si no hi fos, dalt d’una cadira, ho entomava amb salmòdies majestàtiques, vessant ironies de transcendència tranquil·la, quasi a mitja veu, refugiant-se en pauses dramàtiques que desacceleraven l’espiral catàrquic que s’insinuava per moments.

“On va, tanta gent, a aquestes hores?”, mussitava algú prop del campanar. “És l’Aplec Versaire Garriguenc”, contestava l’altre. “Vine, que et redimiràs”. I la comparsa de pecadors creixia impecable, avançava implacable en la nit vallesana, ara pel carrer dels Gats, on misser Alerm evocà –i és tan jove, encara– l’indret furtiu de besades i abraços, elemental, ja ho sé, ignorem tantes coses…

Poble un tant diletant, d’ascendència rural i balneària,la Garriga acollí a cavall del XIX i el XX dignes figures de les lletres nostrades –Collell, Verdaguer, d’Ors, Carner, Sagarra, López Picó, Apel·les Mestres…, quasi tots remulls a les termalíssimes aigües del vell balneari Blancafort, reumatitzada ambaixada aristocràtica avui vinguda a menys. Afaiçonats pel Modernisme, educats en el Noucentisme, el cronista no es pot estar d’imaginar la susdita corrua d’espectres literaris vetllant la nit insomne dels seus cadells.

El tàndem Alerm-Gener homenatjava l’absent Casasses dalt d’un banc. El míting convencia adeptes. A cada parada la parròquia creixia i s’eixamplava el semicercle d’àgora. Parlen els poetes, impossible expulsar-los de cap república
demòtica de bar. Al contrari, n’entraven de nous. L’erotisme furient –quasi palpable– d’Estellés també penetrà la nit en la veu d’aquest probe cronista perplex. La massa avançava amorfa pels carrers, ara insinuant una sextina brossiana, ara un sonet pedralístic.

La nit resultà lluenta com la calba de vori d’en Carner, atent i atònit entre els plàtans del Passeig. On cantà les noies dela Garriga. Fou aquí on al Príncep se li començà a enllustrar la testa. És comprensible. Noies “cofoies, tafaneres, ardides, rialleres,/ cantaires, corredores, dansantes, renoueres”… “De vostres faldilletes me posa trist l’oreig.”

La darrera parada i fonda fou una miscel·lània pirotècnica, un nocturn de primavera. S’hi afegiren les “noies” Laura Cuervo i Anna Ballbona, però Carner ja dormia al carrer dels Gats mentrela Jacintad’en Pedrals –ai…– es deixava cosir pel sastrinyol. Els poetes rapsodes llençaren les últimes piules de la revetlla a l’envelat, encara tot ple. A fora, en Vadell amanyagava les castanyoles. A dins, l’Arias parlava de bruixes. Aparegué d’imprevist el sàtir d’en Sagarra –ambla Pizarnikde bracet!– per tancar els llums i bona nit.

Tot quedà i està ben documentat. Vagin a la Garriga i preguntin, si no s’ho creuen. Encara se’n parla, per la plaça.

Twitter: @PrimPoetica