Lluís Solà, el poeta constant

8.04.2016

Dijous la Llibreria Laie de Pau Claris va acollir la presentació de la Poesia completa de Lluís Solà (Vic, 1940), un volum de poc més de 1.000 pàgines que conté fins a 42 llibres de poesia que fins ara eren inèdits.

Lluís Solà | Premsa Sant Cugat

Lluís Solà | Premsa Sant Cugat

Lluís Solà és un dels grans poetes catalans actuals. Fins ara havia publicat la major part de la seva poesia en volums que compendiaven uns quants títols i que abraçaven franges temporals extenses: aquest recurs tan fascinant que canvia l’estructura d’hipònims i d’hiperònims poètics típica de llibre/parts d’un llibre pel de volum/llibres que s’hi apleguen. El primer conjunt de l’obra va ser Laves, escumes (Lumen, 1975), un volum que contenia, de fet, Finisterre, La pell d’Orestes, Laves, escumes, Indicis, vestigis i Eloneida. Aquest conjunt de llibres reunits va anar seguit de L’herba dels ulls (1993), un volum/un llibre publicat per Cafè Central. Després ja va publicar De veu en veu: obra poètica I (1960-1999) (2001), i L’arbre constant: obra poètica II (1994-2000) (2003). Els van seguir Entre bellesa i dolor: obra poètica inèdita (2010) i el darrer llibre fins llavors publicat, ara fa sis anys, Al llindar de l’ara (també de 2010).

La poesia de Lluís Solà es cou entre passejades diàries que duren d’una a tres hores. Perquè Solà passeja cada dia. I amb aquest passejar, escriu. És a dir que la seva és una escriptura feta des del moviment, però que busca, a la vegada, allò essencial, diguem-ne inamovible. L’inamovible que transmet la natura viva i mòbil, i que el poeta capta. Ara, amb aquest volum que se suma a tots els altres que ha anat publicant Edicions de 1984 (com ara l’antologia Irlanda indòmita de W.B. Yeats o bé la Poesia completa de Blai Bonet), Solà, potser sense voler-ho, consolida una llengua determinada, la fixa, com a mínim, per un temps; retorna al món de la publicació per volums amb el volum de volums que és resultat d’una vida dedicada a la poesia i a la reflexió obsessiva sobre la paraula i el món (i l’home en l’endemig). I, més important encara: posa a l’abast dels lectors una pila de llibres que poden ser acollits, llegits, estudiats; uns llibres que beneficien la nostra tradició poètica, vull dir l’escrita en català, i també la de totes les llengües.

La poesia de Solà es pot dividir en dues parts, si ens cenyim al tipus de procés que, segons l’autor, dóna forma als poemes (es podrien fer moltes divisions segons l’aspecte del qual partíssim: totes equivocades). La primera són els poemes breus, rampells de caminant dictats a l’orella del músic que és Solà. La segona són els cants, poemes més llargs i, per tant, necessàriament més treballats, poemes en què l’autor hi ha hagut de tornar amb més freqüència. No hi ha pas tants poetes que puguin presumir d’un primer poema d’un primer llibre com el de Solà a Finisterre:

La tarda instal·la a les terrasses de l’aire
pistes de llum, trajectòria d’ales.
Al revolt ens saluden arestes precises,
perfeccions d’atzavara.
Una excursió dura un dia o dos.
Caminar equival a deixar paisatges enrere.
Com que fa calor ens traiem els jerseis.
Després baixem tres esglaons:
hem begut una aigua molt amarga
a l’extrem d’una fulla llarga i prima.

Solà assaboreix els maragallians secrets de la terra misteriosa, de la mateixa manera que beu de Vinyoli, per exemple, o dels autors que ha traduït. Al poema ja s’hi entrelluquen tant la imatge vivíssima i memorable com la reflexió a través d’una experiència viscuda físicament o bé mentalment. No hi ha pas tants poetes, deia, que puguin presumir d’un primer poema d’un primer llibre com el de Solà, ni tampoc n’hi ha tants que puguin presumir del seu pensament, de la seva lentitud producte d’un tarannà reflexiu.

Lluís Solà

Lluís Solà @ Maria Àngels Jordà

Josep Cots, editor de 1984, va encetar la presentació amb agraïments i un xic de protocol, i va destacar la presentació de l’obra de Solà com a fet important en la nostra cultura. Al públic hi havia personalitats de diversos àmbits (entre els poetes, Carles Camps Mundó, que li va dedicar un homenatge públic en acabar; Josefa Contijoch, Víctor Obiols, darrer premi Riba, etc.). Josep Cots va donar pas a Sam Abrams que, després dels agraïments, va demanar tots els guardons possibles per a Solà. Va dir que sens dubte aquesta obra mereix el Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or i el Premi Nacional de Cultura, i va reclamar la traducció imminent de l’obra a tantes llengües com sigui possible. Després de posar-nos en antecedents de la problemàtica catalana pel que fa a l’educació i a la recepció de les obres (de les acadèmies, de la universitat, de les institucions, de les associacions d’escriptors) va carregar contra “lectors massa dòcils i massa insegurs”. Què ha passat amb els nostres poetes? Què ha passat amb Bartomeu Fiol, amb Segimon Serrallonga, amb Carles Miralles? I ara, amb Lluís Solà? On són tots els consellers de torn? On s’ha ficat Santi Vila?

L’esdeveniment de dijous fou històric, i això s’ha de tenir present. Mal que no estigui d’acord amb paraules d’Abrams com ara les que afirmen que “la veu de Solà no s’assembla a ningú”, estic d’acord amb el discurs que parla de la fragmentació territorial, en el fet que Solà parla del món des de Vic, universalitza l’aventura poètica, se la creu profundament. Lluís Solà, diu Abrams, no és un autor acumulatiu. És per aquest fet que l’obra que tenim a les mans és una veritable obra completa de poesia. Solà no és acumulatiu, sinó arquitectònic. L’obra magna de Solà es basa en principis d’unitat, coherència, consistència i conseqüència (o com a mínim els compleix). El seu tema és, potser, un de sol: la condició humana en el món actual. I la seva ambició, insòlita: tant pel que fa al so, a la forma, a l’estructura dels llibres, a la referencialitat… Lluís Solà colpeix de cop però demana, com la gran poesia, la relectura. Abrams el compara amb Eliot, Rilke o Montale. Comenta que Solà aconsegueix casar amb astúcia i habilitat pensament i emoció, i que ho fa fonent imatges, idees i música. Cita Eliot i Lionel Trilling, amb raó, pel que fa a la sinceritat i l’autenticitat, i comenta que Solà és un outsider, diguem, que diu sense condicionants, que és dels autèntics, no pas dels sincers -segons Trilling. Solà abraça l’alteritat i dialoga amb la tradició perquè la coneix profundament, perquè abans que poeta ha estat, durant tota la seva vida (és) lector, i malament si no fos així. Abrams apunta que els poetes anomenats vitalistes no són ben tractats per la literatura catalana, i posa el cas d’un poeta que li és proper: Bartra (tot i que comença per Maragall). Ara bé, en poesia, l’última paraula la tenen els lectors.

Solà pren el relleu i es desprèn del micròfon, com fa sempre. Després d’uns agraïments sentits, ens regala una confessió indispensable: hi ha un llibre inèdit intitulat La condició humana que conté poemes i pensaments a partir de l’any 1999 i que encara no està acabat. Reflexió sobre la poesia. Solà el donarà per acabat aquest 2016 o fins i tot l’any 2017. És en aquest moment que el poeta deixa anar una colla d’aforismes que provenen d’una profunditat que esparvera: “els poetes sempre devem paraules a tothom”; “tothom deu paraules a la seva comunitat”, etcètera. Solà llegeix poemes, és el que esperem que faci. Però en llegeix pocs. I resisteixen els turons. I resisteixen els turons…

En fi, si les dues primeres paraules de la Poesia completa de Solà (com hem vist al primer poema de Finisterre) són precisament la tarda, que ja ens diuen moltes coses (de l’estima del món, de la precisió dels sentits a través de la vivència però també de la llengua, incrustats en un adjectiu determinatiu), la darrera és ni més ni menys que captiveri. El llenguatge és el remei i la malura, com diu el seu veí Víctor Sunyol. I també penso en “El captiu”, de Rosselló, poeta que s’allibera a través de les paraules (però que tanmateix és captiu d’aquestes) fins que arriba al moment de totes les seguretats. Etcètera. Però això no ens ha de fer arrufar les celles. Com Solà escriu al pròleg: “És possible que l’home, i en primer lloc l’home de les paraules, el poeta, hagi confiat massa en el poder de les paraules. Ara bé, que després de tanta devastació encara hi continuem confiant […] potser és una prova conclusiva de la nostra necessitat de la paraula. […] Sí, encara parlem, encara diem a la persona estimada les paraules que ens semblen que seran definitives […]. La condició de l’home es lligà un dia amb la paraula, potser definitivament, i ara ja no ens en sabríem estar, ja no ens en podem estar. I la poesia ho anuncia arreu”. Com les paraules que adrecem a la persona estimada i que només ens semblen definitives (però no ho són): així la poesia de Solà, que possiblement encara veurà més títols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bona crònica. Trobo que caldria llegir Lluís Solà als minyons de secundària. D’una manera potser no controlada, no feta classe. I si els prohibíssim de llegir Solà?