Poesia antihistamínica a l’Horiginal

El poeta i editor Pau Vadell ha presentat la col·lecció sencera de ‘Un glop de brutor dins el ventre’ a l’Horiginal. Enric Casasses, Antoni Clapés, Lucia Pietrelli i Anna Gual, entre d'altres, hi van recitar

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Cofundadora de Núvol i editora de LlavorCultural.cat.

Molta gent. Poca llum. El recital fa poc que ha començat i no queda ni una sola cadira buida. Hi ha gent fent cua a la porta, abans d’entrar a la sala. Tiro cap al fons del local, just al costat de la barra, allà on els poetes fan l’última cigarreta obrint la porta del darrere de l’Horiginal. Es respira un ambient festiu i els assistents –de totes les edats- reclamen l’audició de la fiblada poètica. El culpable d’aquesta moguda és el poeta Pau Vadell, editor de les plaquettes  ‘Un Glop de brutor dins el ventre’ i compilador dels poemes que inclouen aquestes publicacions.  Una selecció de poemes escrits amb les entranyes i que no oculten la brutor del món: la denúncia d’algunes atrocitats, perversions o diàlegs interiors quan hom es troba atrapat, lluny de la porta de sortida. Això té un nom, i se’n diu fer brollar bellesa on abans hi havia dolor. I aquesta és una de les funcions de la poesia. Putrefaccions, extremitats esmicolades, compassió, plors que sanen l’esperit i persones que abracen a desconeguts en paratges estranys. Hi ha també temps per al conreu de les esperances futures.

A ‘Un Glop de brutor dins el ventre’ hi participen poetes catalans que envien poemes inèdits a Vadell i bimestralment neix un nou glop líric, imprès en paper de tacte rústic, gruixut i de color d’ocre-castany. Cada glop conté 12 poemes i un parell d’il·lustracions fetes per a l’ocasió i la plaquette pot dedicar-se monogràficament a un autor, o pot contenir poemes d’un col·lectiu poètic.  Pau Vadell n’ha editat sis, fins al moment.  Ahir hi havia molts dels poetes glopaires aplegats. El recital va prendre tonalitats irisades i magnètiques, els poetes recitaven al pas del temps, a les esperances batudes, a la incongruència de la realitat i al dolor més profund, però enmig de les paraules crues, quan la brutícia s’obre camí en la nit, apareix l’humor, que fa més suportable l’agonia del jo poètic d’alguns versos.  Mireia Calafell seguia atentament el recital a peu dret, al costat de la barra.  Pau Gener fumava discretament abans d’aterrar a l’escenari i abans de confessar que cada cop que ho fa, la nevera rugeix. Quan algú del públic li va engegar: “Això li passa a tothom, però des de baix no se sent”, en Gener va replicar que li acabaven de trencar “el seu idil·li màgic amb la nevera”. Antoni Clapés va ser el primer en entomar el micro. Protagonitza el ‘Glop de brutor’ número 6, acabat de sortir del forn i exorcitza alguns dimonis: Habitar el desert/cercant/l’hoste que mai no ha d’arribar,/amagat en l’interstici de les paraules,/ en l’enlluernadora tenebra del silenci.

En Pere Antoni Pons és el següent: cru, intens, melòdic, feridor: Els demanaràs ales, però et donaran dents/ I t’indicaran un pou/ quan els parlis d’una torre. Esperaran/ que la paciència et flaquegi,/ se t’espesseeixi la sang/ i les esperances, com pantalons, se’t gastin/ Et voldran congènere en la por; germà/ en la peresa; marit, muller o gos/ en la son / Fes-te tu les ales. A la torre, vés-hi sol.

Després entra en escena la Lucia Pietrelli, acabada d’arribar de Venècia, on ha impartit un curs de traducció de l’italià al català i a la inversa, organitzat per l’Institut Ramon Llull, i acompanyada per Pau Sanchis i Joan Tomàs Martínez. La desesperació surt a petites glopades, la bellesa de la paraula i del dolor impregna l’espai. La lentitud abraça les multituds. El públic pensa.

Arriba l’Eduard Carmona, definit per Vadell com “un noi de les terres de l’Ebre que viu a Ripoll” i insufla una mica d’esperança, cantant a la bellesa de les coses efímeres: Al matí he apujat la persiana i he trobat la primavera/ amorrada a la finestra de cristall i/ pel túnel mínim d’un forat que hi ha en el marc/ ha xiulat l’airet que ve de lluny i he recordat/ la llum definitiva i groga i he sabut/ que aviat hi haurà ocells petits i nous/ com els estranys estels de color lila que cauen al desert i uns anys/ després neixen arbres que només duren un dia sí però/ la seva ombra la troba un caminant i li salva la vida.

Pau Gener diu que “tot el que fa a la vida és plastificat” igual com l’embolcall de la plaquette que duu a les mans: la meva llavor es perd/ en una paperera de ciutat/barrejada en l’anonimat/ una paperera on hi escupen els xinesos/ i on hi busquen coses/la gent que ja ha deixat de buscar.

En Víctor Sunyol i en Misael Alerm alenen versos i els expulsen al públic que aplaudeix enèrgic enmig de l’atmosfera ingràvida que la màgia de les paraules ha confegit. En Jaume C. Pons Alorda explica com un amor li ha destrossat la vida, el cor i els altres òrgans. Genitals que cauen a trossos, ànimes que trepitgen l’asfalt de tan avall com es troben, fregant sabates i aceres brutes. Com que les descripcions són exhaustives i les llagues i les pústules se succeeixen en el poema, algú del públic comença a riure i contagia al mateix rapsode. “L’efecte hauria de ser el contrari”, diu Alorda enriolat. I és que de vegades el patiment-vist a ulls externs- pot semblar còmic, mentre que els inferns interiors cremen les nostres vísceres. Enric Casasses descriu amb poesia i jocs de paraules les ridiculeses socials que perpetua l’espècie humana:“L’art modern, una gran part de la cultura dels nostres dies, és malaguanyadament dedicat a la recerca d’estratègies que amaguin la falta d’objectius o dit d’una mateixa manera a la recerca d’objectius puramente estratègics. Contra això els artistes de mèrit oposen la risible estratègia de la recerca d’una estratègia que mostri la manca i el mancament de les estratègies o bé mutatis mutandis el risible objectiu de la rebusca d’un objectiu que reveli la inutilitat i àdhuc la inexistència dels objectius. Això així a primera vista i és més aviat trist però si t’hi fixes no és sinó una trama en el sentit gràfic malgrat la qual i gràcies a la mateixa qual es dibuixa el retrat del nostre món constantment en desacord sobre el sentit dels infinits innumerables de sobreentesos i al joc s’hi juga trepitjant déus, abans perquè eren antics i ara perquè són moderns, no?”

Anna Gual ens explica que els poemes que llegirà són d’una època quan viatjava molt. “Hi ha moments a la vida que tens ganes d’estar-te a casa amb una manta davant de la tele, i n’hi ha d’altres, que vols anar d’una punta a l’altra del planeta”. Decisions, abraçades amb un sense sostre vora les vinyes i el plor. Per acabar, Josep Pedrals va recitar Francesc Garriga. “És estrany que en Garriga no hagi vingut, avui que no hi ha futbol”, va dir en Pedrals abans de començar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació