Plou a totes les estacions de França

27.01.2014

El llibreter de la 22 ha triat la llibreria La Impossible, al carrer Provença de Barcelona, per presentar el nou premi Just Casero, que aquest any ha guanyat Oriol Ponsatí-Murlà, professor i editor de La ela geminada. Just abans de començar la roda de premsa es posa a ploure, com al vers de Josep Carner que dóna títol al llibre: ‘Totes les estacions de França‘ (Empúries)

Oriol Ponsatí-Murlà a l’entrada de la llibreria La Impossible

La novel·la parteix d’una notícia publicada al diari Ara, un d’aquells breus que hauria pogut redactar perfectament Fénélon. La nota explicava que en un treb regional al Sud de París van aparèixer vint quilos d’or dins d’una maleta i ningú no els va reclamar. A partir d’aquest breu, Ponsatí-Murlà ha construït una història breu però complexa en la qual un escriptor real i un altre de fictici llegeixen aquesta notícia al diari i pensen que aquest seria un bon tema per a una novel·la.

“Oriol Ponsatí-Murlà té una maduresa insòlita. Sap perfectament el que fa i el que vol fer i ho aconsegueix”, va dir Josep Lluch, editor de Proa, en presentar-lo  “Domina l’estratègia narrativa i es permet de jugar-hi. Totes les estacions de França és una nouvelle lúdica, fins i tot diria juganera, per evitar el terme ‘experimental’, que no hi escau perquè aquí l’experiment funciona”.

Ponsatí-Murlà accepta de retirar l’adjectiu ‘experimental’, que pot donar a entendre que es tracta d’un intent no reeixit o una cosa inintel·ligible. “La idea és que hi ha una ambició formal molt clara de jugar, però sempre pensant que el lector no hagi d’acabar patint les conseq¨ències d’aquesta recerca formal. Quan entro al Panteó de Roma no penso en la complextat del càlcul d’estructures que hi ha, sinó que em sedueix la majestat de l’obra.”

Uns dies abans Ponsatí-Murlà havia definit la seva obra com un experiment, en unes declaracions recollides a Vilaweb, on deia: ‘Vist des de dins, des de l’obrador, amb Totes les estacions de França he provat de fer una mena d’experiment d’una certa complexitat formal, però sempre procurant que aquesta complexitat no es notés en la lectura final. És a dir, si molt convé, cada capítol de la novel·la es pot llegir com una mena de narració independent de les altres. Però, de fet, cada capítol construeix una trama que alhora s’autodestrueix, per acumulació. I això, és clar, només es veu si se’n fa una lectura de conjunt. El principal desafiament formal de Totes les estacions de França, doncs, consisteix a afirmar que passen una colla de coses i negar-ho alhora, per mitjà de personatges nous en cada capítol i alhora uns altres que ja han aparegut en capítols anteriors. Paral·lelament a la superposició de personatges, hi ha una superposició de veus narratives que també volen trencar el model de narració tradicional.’

‘El joc hi és molt controlat” insisteix Lluch. “Hi ha ganes de divertir-se i de fer divertir el lector. Hi ha episodis autònoms que són una mervaella i que es podrien aïllar com a contes. Això no treu al llibre el clima de misteri i el lector vol saber què passa amb aquesta maleta carregada d’or”.

 El Casero, un premi únic

Totes les estacions de França és el 34è premi Casero. “La llibreria i jo tenim la mateixa edat”, va dir Oriol Ponsatí-Murlà, que ara ha fet 35 anys. Guillem Terribas ha mantingut tots aquests anys la il·lusió per un premi que és molt més que un simple guardó. La concessió del Casero és cada any la culminació de tota una setmana d’activitats culturals. El palmarès del Casero és impressionant, l’han guanyat autors com Josep M. Fonalleras o Joan Daniel Bezsonoff que ara són escriptors de referència. Un de las grans virtuts d’aquest premi és la continuïtat del jurat, que ha donat al Casero un ‘gust literari’ i per tant una coherència estètica que no trobem en la majoria de premis, especialment els més ben dotats, on hi ha massa interessos en joc. El Casero és un premi amb un jurat de luxe, compost per Margarita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès i Eva Vázquez.  El que dóna identitat a un premi literari no són els diners, sinó el criteri del jurat, que és el que pot acabar donant a un palmarès una continuïtat i una coherència. En aquest sentit, no és cap disbarat afirmar que el Casero és un dels únics premis de la literatura catalana.

Guillem Terribas, de la Llibreria 22

Terribas va anunciar que l’any que ve es manté el jurat, però canviaran dues normes de les bases. La primera és que les obres es podran imprimir per les dues cares, per raons de sostenibilitat. La segona és que la llibreria deixarà de retornar les obres als autors després del veredicte. “Cada any només les reclamen una o dues persones, però sempre coincideixen amb aquelles obres que algun membre del jurat no ha tornat, pel que sigui… és com un malefici que esperem eradicar d’una vegada per sempre”, explicava el llibreter de la 22., que va aprofitar el viatge a Barcelona per preguntar a l’editor si publicaria també l’obra finalista d’enguany, d’un autor de Blanes, Jaume Puig. L’editor va dir que encara no s’hi podia pronunciar.