Planters: les arts van fent via a escoles i instituts

18.02.2016

El col·lectiu més compromès a fer possible La dansa a l’escola es va reunir el passat mes de novembre a Banyoles. La quarantena de projectes presentats il·lustren la riquesa creativa fruit de la col·laboració entre professionals de l’educació i de la dansa, en contextos molt diversos. La seva capacitat transformadora es basa en l’exigència i el seu èxit –educatiu, social i cultural– es fonamenta en la continuïtat. Visito un Planter de dansa.

Planter de dansa. Institut Salvador Espriu, Salt. Foto, Martí Artalejo.

Planter de dansa. Institut Salvador Espriu, Salt  |   Foto, Martí Artalejo.

Dilluns de febrer, cel i atmosfera netíssims. L’espera ha estat llarga però, finalment, ha plogut i ha nevat. Sóc testimoni d’una de les sessions setmanals de dansa al gimnàs de l’institut més antic de Salt, el Salvador Espriu. Un honor parlar amb l’Anna Figueras, la Nagore Somoza i una vintena d’alumnes de tercer d’ESO.

No hi ha linòleum al terra, les condicions acústiques no són les millors, fa una mica de fred. Amb tot, ningú no qüestionaria la credibilitat del que estan fent, setmana a setmana, des del curs passat. Es diria que és un pas à deux entre una professora d’educació física i una ballarina que, enmig de totes les contradiccions imaginables, ballen i fan ballar adolescents d’arreu, incloent escèptics i entusiastes en grau divers. Fan escalfaments, treballen en parelles, en petit o gran grup, guiant i animant el gest i els moviments amb alguna aproximació a l’acrobàcia o a la invenció de passes de ball. Parlen amb la gestualitat de tot el cos, els nois i noies observen, proven, comparteixen, riuen.

M’expliquen que, al principi, va ser molt laboriós superar els dubtes, les prevencions a una activitat diferent, les pors i vergonyes, els debats, les tensions amb els codis de comportament de l’institut. Al costat de la sessió setmanal al centre han pogut assistir a diversos espectacles de dansa, han pogut presentar el que fan al teatre de Salt. Enguany participaran en un Erasmus Plus que els permetrà fer un intercanvi amb experiències homòlogues alemanyes. De retruc, l’activitat ha comportat que una vintena de professors veterans de l’institut hagin fet un curs d’educació emocional i llenguatges expressius, trencant el gel per contagiar-se una mica del que es treballa al llarg del curs amb l’alumnat.

M’han sorprès els diàlegs i les inquietuds que han recollit l’Anna i la Nagore abans o després de les seves sessions, perquè semblen més pròpies d’allò que en les graelles horàries escolars es diu “tutoria”. A més de les estones de dansa, han sabut escoltar i enraonar.

Emergeixen debats recurrents: és més important el procés o el resultat? Cal mostrar un treball final? Com es posa nota? Com superar els desprestigiats festivals de “final de curs”? El curs passat aquests dubtes es van esvair amb un programa d’ Espriu TV elaborat des del mateix institut. N’hi ha que han disfrutat dalt de l’escenari i n’hi ha que de seguida han expressat la necessitat d’il·luminació especial, perquè la seva pell és negra com la clàssica càmera fosca. Consciència personal, consciència d’espai teatral.

Aquesta era una més de les iniciatives que es van presentar en la 1a Jornada de bones pràctiques organitzada per l’APDC, amb un nom dels més afortunats que he conegut: planter.

 

El projecte

Els Planters (de teatre, arts plàstiques, música o dansa) són promoguts per l’associació ConArte Internacional, nascuda a l’empara de la càtedra UNESCO de la Universitat de Girona. És una associació germana de ConArte Mèxic, consorci que des de fa més de deu anys impulsa l’antropòloga mexicana Lucina Jiménez, una activista incombustible de l’educació artística a Llatinoamèrica i amb una llarga vinculació amb Catalunya. L’altre padrí és la Fundació Carasso; així m’ho explica l’Estel Martí, directora dels Planters –tendres– que tenen lloc a Torroella, Figueres i Salt, amb una durada de dos anys. Cada setmana avaluen el funcionament del que estan fent, i un cop al mes es reuneixen totes les “parelles” artístiques per posar en comú temes transversals.

Mentre no arribi la desitjada presència estructural en els programes escolars, les arts van fent via, filtrant-se en moltíssimes escoles de manera no prevista, i potser no trigarem a trobar tants artistes com psicòlegs incorporats a la vida i als projectes de futur educatiu.

Una de les ponències de la jornada de Banyoles recull la identificació que fan Mar Montávez i Ignacio González López d’alguns professionals:

“(…) és el grup dels docents pioners i atrevits, els pioners obren el camí i els atrevits el segueixen. Normalment, tenen una formació inicial en expressió corporal, i sobretot tenen una formació contínua en activitats artístico-expressives, amb què fomenten les competències artístiques corporals”.

Avui, els alumnes de 3r d’ESO, fills i néts de ciutadans de països ben diversos, han experimentat un salt especial; cal estar entrenat en la confiança més que no pas en la flexibilitat muscular. Un salta i un grup de sis o vuit l’entoma. Sembla un joc, però no ho és. La desconfiança provoca rigidesa i és feixuga, la confiança facilita i és àgil, ho comproven. És una altra manera d’entrenar-se en les relacions humanes, de llegir el propi cos i el cos dels altres i provar de burlar junts la llei de la gravetat.

Ens vam acomiadar del pas à deux quan entrava el darrer grup. Per contrast, vaig recordar el que m’havia dit Bibiana Pedemonte, una experta mestra d’educació plàstica i visual, “(…) fixa’t que sovint els que opinen o legislen sobre educació sense haver posat mai els peus en una aula, són taxidermistes camuflats!”. Quan marxàvem bufava la tramuntana, ventilant tots els racons d’un institut amb permanent matrícula oberta.