Pintar amb la boca i el peu

19.09.2016

Fins al dia 23, teniu l’oportunitat de veure el petit espai que la Biblioteca Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona ha cedit a l’Associació de Pintors amb la Boca i el Peu per exposar-hi algunes de les seves obres, que tenen un gran vincle en comú: la superació.

Un pintor pinta amb la boca

Un pintor pinta amb la boca

Veure bellesa en un quadre sempre un gran plaer. Més encara quan s’hi afegeix el detall que el pintor no ha agafat el pinzell amb les mans. Per això, qualsevol dels quadres de l’Associació de Pintors amb la Boca i el Peu et deixa de pedra, perquè sota una temàtica que podria semblar fràgil i banal, s’amaga una gran il·lusió per viure.

De fet, és lògic que hi hagi il·lusió: perquè l’art ha salvat la vida de tots aquests pintors. Qualsevol de les històries que es puguin descobrir aquí seran grans exemples de superació, per exemple, la del mateix fundador, Arnulf Erich Stegmann (1912-1984), un artista alemany que va poder dedicar-se a la pintura, malgrat haver perdut la mobilitat dels braços per contraure la pòlio.

Stegmann, juntament amb 16 artistes més va posar en marxa aquest projecte el 1956. Avui, l’Associació representa 820 artistes de 76 països d’arreu del món, ha exposat a diverses ciutats i encara segueixen seleccionant les seves millors obres cada any per reproduir-les en postals de Nadal. Qui sap si alguna de les que estan en aquest passadís de la Biblioteca Francesca Bonnemaison serà seleccionada enguany?

A mesura que m’hi fixo, penso que fins i tot està massa bé per haver-lo pintat amb la boca o el peu (o ambdós). Veure’ls em fa pensar que la història de l’art dels dos últims segles s’ha recollit sencera en un petit passadís de la biblioteca. Perquè hi ha de tot, des de temàtiques més clàssiques, com paisatges i bodegons, fins a mostres més abstractes. Fins i tot hi ha un quadre que sembla tenir influències pop.

Suposadament, això implicaria dues coses. Primera, que aquí hi ha espai per a tot. Totes les temàtiques, corrents, idees… seran molt benvingudes. I segona, que els artistes volen demostrar que no poder moure les mans (o directament no tenir-ne) no és cap obstacle per demostrar les seves capacitats.

Cada un dels pintors té molt clars els seus gustos, i més encara, les seves influències. De fet, en veure un quadre del pintor espanyol Cristóbal Moreno-Toledo no puc evitar pensar en Van Gogh. Qui m’hagués pogut dir mai que aquelles pinzellades tan peculiars i característiques es poguessin fer igual de bé amb la boca?

Tots criden l’atenció, perquè demanen una atenció especial. No només per la cura que hi han posat, sinó perquè és una demostració de voler viure i alhora de no posar barreres. I això em queda clar quan veig el quadre de la pintora finesa Anja Hämälainen-Numminen: presenta un llac, típicament nòrdic, com la més perfecte de les aquarel·les. M’hauria agradat saber que hauria pensat Monet d’ella!

I tot i això, no en sabem gaire, dels autors que exposen aquí. Ni tan sols de la gran tasca que està aconseguint aquesta associació: posar color en les vides d’aquells que volen viure. Però, com sol passar hi ha vegades que no es visibilitza prou una missió tan important. Potser algun dia, aquesta associació tindrà un museu propi, i ja no hauran d’exposar a passadissos amagats d’una biblioteca.