Pictofonies, una comunió artística

14.05.2015

La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, dins del cicle clàssica, oferí la setmana passada una trobada experimental entre música i pintura, on ambdues arts es fongueren sota un mateix concepte. Una vetllada intimista a càrrec de la pintora Cori Mercadé, la mezzosoprano Carme Murio, i el pianista Daniel Antolí, recorrent obres i autors de diferents moviments artístics al llarg de la història.

Carme Murio i Daniel Antolí en la interpretació del primer capítol del programa, Mística.  Foto i edició: Andreu M. Miret

Carme Murio i Daniel Antolí. Foto i edició: Andreu Martínez Miret

Sota el lema Què sentim, què volien que sentíssim, la pintora Cori Mercadé, doctorada a la Universitat de Belles Arts de Barcelona, introduïa a la RACBA el que vindria a ser una experiència fascinant i magistral entre dues disciplines artístiques: música i pintura. Creant així en la seva combinació una nova forma contemplativa, la pictofonia. Així doncs, la performance tractava d’enfocar la intenció de l’artista a l’hora de transmetre les emocions, tot dividint el programa en set formes d’evocació nascudes del creador: mística, virtuosisme, abandó/soledat, sensualitat, emoció per emoció, erotisme i perfecció. Cadascuna d’elles conformades per dues obres de projecció simultània, una experiència visual que podia ser contemplada a través d’un projector, a l’hora que s’executava la partitura d’un compositor en directe amb la veu de la mezzosoprano Cori Mercadé i acompanyada al piano per Daniel Antolí.

En la transcendència espiritual de l’autor, el primer capítol, Mística, feia referència al viatge cap a l’eternitat d’un Caront creuant l’Estix del pintor flamenc Joachim Patinir (Països Baixos, 1480-2524), per molts considerat l’inventor del paisatge. En la dura travessa per guanyar-se el paradís i esquivar l’infern, al costat d’aquesta obra trobàvem el seu relatiu musical de la mà del compositor renaixentista Guilio Caccini (Itàlia, 1551 – 1618) amb el seu Ave Maria que, amb la progressió de quartes com a base melòdica– exemplificades pel mateix Daniel Antolí abans d’interpretar la peça-, l’autor volia deixar palesa la unió entre la divinitat i la humanitat en un camí etern.

Seguidament, Virtuosisme. Neix la intenció de sorprendre per part de l’artista, d’enlluernar el món. Com a partir de moltes petites parts es pot arribar a constituir un nou element. El pintor italià manierista Giuseppe Arcimboldo (Itàlia, 1678 – 1741) deixà palesa aquesta impressió en diferents col·leccions, com es pot veure en la referent als elements de l’antiguitat, Aigua, com una conjunció grotesca de petits elements que és capaç de recrear-se en una nova forma bella. Al seu costat, l’habilitat enlluernadora venia de la mà d’un dels principals exponents del barroc a Itàlia, Antonio Vivaldi (Itàlia, 1678 – 1741) sota el seu concepte de virtuosisme en l’ària de gran coloratura Anderò, Volerò, griderò del dramma per música: L’Orlando Finto Pazzo.

El mateix Vivaldi, en un altre registre protagonitzava la següent obra d’evocació a la Solitud amb l’ària Sposa non disprezzata de l’òpera Bajazet. Amb la capacitat d’expressar l’isolament, les llargues pauses de silenci, la mateixa paret buida d’on Johannes Vermeer (Països Baixos, 1632 – 1675), pintor neerlandès del barroc, va decidir esborrar-ne el cupido que havia pintat degut al punt de distracció que atorgava, contrari a la intenció de la seva obra: Noia llegint a la finestra. La jove d’actitud introspectiva i aïllada, tan sols roman amb la companyia del seu propi reflex als vitralls del finestral. En primer terme, una cortina correguda que la deixa a l’aguait, davant la mirada voyeur de l’espectador.

El quart capítol de la nit ens convidava a viure la Sensualitat a través d’Els Cinc sentits, representats en cadascun dels elements d’un bodegó clàssic barroc de Jacques Linard (França, 1597 – 1645) preuades obres de divertimento destinades a ocupar les parets d’algun Palau. Una sensualitat juvenil al costat del geni del classicisme Wolfgang Amadeus Mozart (Àustria, 1756 – 1791) i l’ària Vedrai, carino de l’òpera Don Giovanni. Juntament amb un ritme constant i agitat dels batecs del cor, era explicat el recurs del trino com a forma picaresca, en un joc amorós i de seducció.

El romanticisme s’obria pas en el cinquè punt del programa, Emoció per emoció, on a l’horitzó, una línia de llum prometedora entre dos elements amenaçadors marcava la immensitat del món, del mar. I calia preguntar-se si existia una salvació per a l’esperança humana davant del poder brutal de la naturalesa. En la penombra, nàufrags ocults entre les ones; a la llunyania, un miratge inassolible de calma i serenor… Vora de la Mar a la Llum de la Lluna, de Caspar Friederich (Alemanya, 1774 – 1840) en sublim sintonia amb el lied Ständchen (Serenata), de Franz Schubert (Àustria, 1797 – 1828).

L’Erotisme encapçalava un dels darrers punts de la vetllada, mostrant la faceta de l’autoretrat per part de Suzanne Valadon (França, 1865 – 1938), on podia plasmar-se la veritable bellesa de la dona, sense trobar el postís de perfecció i feminitat que tan havien anhelat els pintors (homes), fins aleshores. El pensament feminista de la pintora s’acostava al mateix erotisme en què Georges Bizet (Àustria, 1838 – 1875) va caracteritzar la seva Carmen, la provocadora gitana amb una concepció del món lliure, així com de les regles de l’amor i la llibertat, sense pertànyer a cap home. Malauradament, el tràgic destí de Carmen fou molt diferent al de Valadon, que morí en anciana edat i lliure amb les seves conviccions d’igualtat.

La llista es tancava amb la Perfecció, la recerca per congelar aquell instant que es desplaça a l’infinit. De la mà del fotògraf japonès Hiroshi Sugimoto (Japó, 1948), Theatres, l’obturador obert d’una càmera captava el resultant de tota una pel·lícula en projecció a la pantalla d’un teatre. Com a resolució, una pantalla en blanc. Així com també el seu treball fotogràfic en el retrat d’horitzons. Una línia perduda en la perfecció on també apuntava el compositor d’òperes Kurt Weil (Alemanya, 1900 – EUA, 1950) amb Youkali, (fragment de Maria Galante.) Enmig d’una Alemanya asfixiant per les guerres, i la seva condició d’homosexual, la seva música, que mirava cap a Àfrica, evocava a allò que realment un mateix volia ser, quelcom que s’escapa i esdevé.

Com a propina, a les set evocacions mostrades caldria afegir-ne una vuitena obra de la mateixa pintora Cori Mercadé, en al·legoria a la Pietat, l’amor matern. Drap de Pinzell: Pietat. La mateixa autora, comentava la necessitat de mostrar la veritable forma de la Pietat, distant de la visió de tots aquells artistes que segles enrere l’havien pintat de forma irreal per atorgar un protagonisme superior a la figura filial envers la capacitat de subjecció impossible de la mare. Un replantejament de la vertadera essència de la maternitat en què 13 fills apareixen mostrant-se naturals entre els braços materns – no jacents de mort, sinó de forma relaxada – apareixent les 13 parelles en diferents situacions sense haver estat manipulades.

A l’obra pictòrica, caldria sumar-li la cirereta del pastís amb la part musical, també de la mà dels dos intèrprets – matrimoni, i en estat de bona esperança- Carme Murio i Daniel Antolí. Que van oferir Hora Baixa, una cançó de bressol tradicional Mallorquina, la qual asseguraven cantar totes les nits al seu fill abans d’anar a dormir.

Una classe-concert magistral amb uns convidats molt professionals, tant a nivell explicatiu com interpretatiu, que feren d’aquesta mostra una síntesi excel·lent, deixant palesa la bona comunicació entre diferents disciplines artístiques i la sinèrgia que es pot aconseguir en trobar punts comuns. Caldrà estar atent, doncs, a l’arribada de noves entregues pictofòniques a la RACBA, que de ben segur prometen ser tan didàctiques i profitoses com aquesta. Una experiència que valdria la pena repetir amb noves parelles d’autors.