Picasso romànic

13.12.2016

Des del 17 de novembre de 2016 fins el 26 de febrer de 2017, el Museu Nacional d’Art de Catalunya acull l’exposició Picasso romànic a través de la qual es vol mostrar la influència que aquest estil artístic dels segles XI, XII i part del XIII tingué en l’obra de Pablo Picasso.

Buste d'homme (Ètude pour "Les demoiselles d'Avignon")

Buste d’homme | © RMN-Grand Palais, René Gabriel Ojéda. © Sucesión Pablo Picasso. VEGAP, Madrid 2016

Possiblement, el més interessant d’aquesta exposició ha sigut l’espai on s’ha dut a terme, ja que s’ha aprofitat la ruta museística del romànic per encabir i desenvolupar el diàleg entre estil i artista. Però a grans trets, la mostra és, en molts aspectes, un desencís, ja que no aconsegueix aprofundir en el tema, es queda a la superfície deixant la sensació d’una irresolució de contingut.  Així doncs, la mostra s’articula a través de quatre temàtiques: Primitivismes, L’arxiu romànic de Picasso, Crucifixions i Cranis. Les dues primeres, si bé podrien ser més precises i elaborades tenen raó de ser, però les dues darreres actuen més aviat com un mer afegit, ja que no podem establir, des d’una posició objectiva, un lligam directe i conseqüent, per una simple qüestió cronològica i temàtica, entre Picasso i el romànic.

Que l’artista malagueny trobà en el romànic català una font d’inspiració per a la seva producció pictòrica no és cap sorpresa. De fet, són més que conegudes la seva estada a Gòsol la primavera de 1906 i la visita que va fer anys més tard, concretament el 1934, a la col·lecció d’art romànic del Museu d’Art Modern. L’historiador de l’art Alain Moreau, qui probablement ha tractat amb més profunditat i contundència aquest tema, matisà ja en el seu moment que de camí cap a Gòsol el jove pintor passà per Campdevànol (Girona) on hauria pogut veure les pintures murals preromàniques de Sant Cristòfol -ara només conegudes per la publicació de la còpia aquarel·lada que en va fer l’historiador Ramon d’Abadal entre 1908 i 1909-, que l’haurien influït en la simplificació de les figures que practicaria aleshores i que conduí poc després, ja de nou a París, a l’eclosió del cubisme. La encertadíssima lectura comparativa que Moreau establí entre els frescos de Campdevànol i la primerenca obra de Picasso és una troballa que cap historiador, davant l’evidència, pot passar per alt.

En aquest sentit, s’ha obviat una part decisiva de la trajectòria artística de Picasso, és a dir, la prehistòria de l’artista o Picasso abans de ser Picasso. Igualment, al llarg de l’exposició no es fa referència a la importància que va tenir la recuperació del romànic català i el paper de Josep Pijoan i Joan Vidal Ventosa, grans defensors d’un art aleshores oblidat i abandonat, en el contacte i interès de Picasso en aquest estil. En conseqüència, la mostra presenta un buit narratiu i cronològic considerable que hom no pot esquivar i que és, sense cap mena de dubte, el pilar sobre el qual pivota l’origen de l’obra de l’artista malagueny.

picasso_pintant_g

Picasso | Fotografia: André Villers

Segurament, el més difícil d’aquesta exposició és haver de fer front a una evidència no dita, és a dir, combatre el silenci de Picasso, aquell que s’inspirà en el romànic però mai ho expressà amb paraules. Per això, la mostra sembla haver-se desenvolupat en una contenció i una modèstia absolutes davant del que podem anomenar com un axioma cultural, és a dir, un tema que si bé forma part del nostre relat, encara ara no es deixa dibuixar en la seva totalitat. 

En el cas de Picasso, el romànic és molt més que una influència, és el contrapunt, la base inspiracional i creativa a la qual s’aferrà en una evidència que no podia ser dita perquè hauria posat al descobert que l’avantguarda es bastia de còpia i de la tradició tot afirmant que l’originalitat, tal com havia comentat Voltaire, recau en una bona imitació. I és que potser Picasso no va ser tan trencador, tan rupturista, tan original i, en definitiva, tan inèdit. Aleshores potser hauríem d’acceptar la senzillesa inherent a les coses i desmitificar un artista (i amb ell tants d’altres) que un dia declarà: “els grans artistes copien, els genis roben” essent ell, vulguem o no, un lladre de l’art en tota regla.