Pic Adrian, minimalisme per a l’esperit

14.03.2017

Pic Adrian (1910 – 2008) és un nom relativament desconegut a casa nostra en relació a la seva reputació mundial. El pintor, poeta i teòric de l’art nascut a Romania va arribar a Barcelona el 1953 per recomanació de Pau Casals i es va establir a la capital catalana la resta de la seva vida, pintant discretament des del seu estudi al Putxet. L’obra d’Adrian s’exhibeix a institucions tan importants com el MOMA de Nova York o el Centre Pompidou de París i, fins al 14 d’abril, la galeria Malborough de Barcelona oferirà “Art Principial“, una exposició que reuneix diversos acrílics sobre tela i sobre paper, relleus sobre fusta i collages creats entre 1967 i 1998.

Metakresho, 1967, acrílic sobre tela

Adrian va ser una de les figures cabdals de les segones avantguardes a Catalunya, d’una banda pel renom que va aconseguir en clau internacional i, de l’altra, per la seva influència en l’ecosistema artístic de la ciutat on va exercir com a pont de connexió entre els corrents en voga a la resta del continent i artistes catalans com ara Joan-Josep Tharrats o Joan Hernández Pijuan.

El treball de Pic Adrian és indeslligable de la teoria que desenvolupa al llarg dels seus assajos i que culmina en el primer i segon manifestos de l’Art Principial, una autèntica avantguarda de la qual ell és el creador i únic exponent. Com el seu nom indica, aquest art –que evoluciona respecte a l’essencialisme- busca desprendre’s de tot el que és accessori i arribar als principis més purs imaginables, on el concepte o la idea són tan primordials i estan tant destil·lats com la forma i l’espai.  Aquest anhel de puresa es tradueix en la sobrietat formal de les seves obres que, lluny de ser fredes, troben un equilibri dolç entre una les intuïcions conceptuals que insinua la tela i l’impacte sensorial que aconsegueix. “L’art Principial no es limita als principis de l’art”, escriu Adrian, “qualsevol principi immutable, sigui quin sigui el seu domini, pot ser el seu objecte. La creació s’apropia del seu regne transcendent”. Mònica Adrian, la seva filla, ens ofereix una imatge per entendre questa mirada interdisciplinària del pintor: “ell assenyalava una partitura o una teoria científica i deia “Què no veus que és un quadre?””.

Sense títol, 1968, acrílic sobre tela

Segons l’historiador de l’art i crític Àlex Mitrani, responsable del text introductori de la mostra, les principals influències que es poden observar als quadres d’Adrian són Vassili Kandinsky del qual “pren la seva vocació hipnòtica, expressiva i musical” i Piet Mondrian, inspirant-se en un mateix “valor essencial del blanc i de l’ordenació perpendicular, perceptible a l’obra d’Adrian però sense el seu entramat lineal explícit”.

La lluminositat de l’espai expositiu de la Malborough acompanya el ventall cromàtic de les obres i la disposició generosa entona perfectament amb l’estètica minimalista del pintor. Tot plegat convida a imaginar el fil musical amb què Mitriani associa l’obra d’AdrianMusic for Airports, de Brian Eno. A més de l’obra de l’artista, la galeria ofereix un breu documental audiovisual per introduir la biografia d’Adrian i algunes de les seves reflexions, així com una vitrina on s’exposen cartes, fotografies, textos, partitures i llibretes que van pertànyer a l’artista i que permeten l’excurs per una cara més íntima de l’artista. L’autor americà Richard Kostelanetz destaca l’encontre amb l’obra d’Adrian pel fet que “l’art visual es dirigeix primerament no a l’ull, sinó a l’esperit”. La sensació que us endureu després de visitar l’exposició és exactament aquesta.