Peus de fang

4.05.2013

Marc Masdeu publica ‘Peus de fang’ (LaBreu, 2013), una novel·la que retrata misteris, secrets familiars, perversions, passions i aventures a l’Àfrica i Indoxina amb la guerra civil de rerefons. Adam s’allista a la Legió Estrangera per viure guerres i viatges als confins del món, mentre la Mili viu del record i es dedica a teixir-li el jersei que l’abrigui quan torni a casa. 

Casa Emilia.

Dones que vagaven com si transitessin pels carrers dels pobles o de les ciutats que havien hagut d’abandonar, que impostaven les mirades que abans observaven botigues o aparadors, que també es reunien en grups petits, de tres o quatre a molt estirar, i que criticaven impunement el pentinat d’aquella o els parracs de l’altra. I també els nens, infants que, pensava en Marcel, no haurien d’haver nascut mai i que corrien darrere una pilota feta d’alguna camisa embolicada amb els cordons de la sabata d’un cadàver ja mig anònim. Especial atenció va dedicar al partit que s’havia organitzat aquell matí, el dia que va arribar per segona vegada a Argelers, on un grupet de setze nois prims com l’esperança jugaven a un ritme molt lent. La manca de nutrició d’aquells cossos havia acabat amb el nervi explosiu de la infantesa, amb el somriure que acompanya cada esterrossada d’un matx de futbol al mig de l’arena d’alguna platja. Jugaven com si els obliguessin a continuar sent nens, però els advertiren que no corressin massa, que no consumissin totes les forces. Només les imprescindibles per vèncer l’insomni provocat per la fam i els malsons, tan sols les necessàries per actuar amb certa normalitat i no oblidar que la vida, en contra de la voluntat de molts, seguia present en aquell estol tan nombrós.

La platja d'Argelers.

S’havia format una línia d’espectadors, homes que no volien analitzar més la situació en la que romanien enclotats i algunes de les mares dels valents jugadors que patien i gaudien de manera desigual. Des de terra, en Marcel va girar el cos per contemplar l’escena sense massa dificultat. Semblava que les consignes d’estalviar esforços havien desaparegut quan un dels nois va marcar un gol que celebrà amb emfàtica dosi de ràbia. Era diumenge perquè es va adonar que adults i quitxalla convivien tothora en aquella platja infectada de les seves pròpies misèries. Era un diumenge qualsevol del setembre de 1940, i alguns dels primers presoners francesos ja havien acudit al camp de refugiats. Expulsats de les seves cases per les tropes alemanyes, el sentiment que s’havia apoderat dels republicans espanyols quan els van veure arribar no va ésser només de compassió. Encara molt ferits pel tracte que havien rebut del país veí en el seu nou paper d’exiliats, el rancor era superior a la llàstima de veure com aquella gent seguia les passes que ells havien iniciat mesos enrere. Però aquell dia, producte de l’atzar i la innocència infantil, la simple divisió en dos equips per les diferents nacionalitats va provocar un espectacle que aviat va prendre més significació que un simple joc de nens. Al petit grup d’espectadors s’hi va afegir cada cop més gent, just després de sentir aquell infant francès que, marcat l’u a zero, va llançar un crit que se’ls feu repugnant i reconeixible. Allez!, Allez!, va dir desafiant amb superioritat al batut porter i emulant l’animós Mattler, el capità de la mediocre selecció francesa que dos anys enrere havia estat l’amfitriona del tercer Mundial de futbol. Com si reconstruís la història, desorientat per la vida al camp, el petit lionès va decidir que aquella era l’ocasió per venjar la derrota del seu equip contra la selecció italiana. Tenia massa present el 5 de juny de 1938, quan el seu pare l’havia portat a l’estadi Olímpic de Colombes, a París, on més de seixanta mil persones, la majoria francesos i refugiats italians, s’encetaven les goles perquè allà es jugava un partit que es va designar el de la democràcia contra el feixisme. Aquell dia va perdre la França democràtica i, tres rondes després, la Itàlia de Mussolini fou proclamada campiona.