Peter Hujar, un fotògraf underground

3.02.2017

La Fundació MAPFRE presenta una nova exposició a la seva seu de la Casa Garriga i Nogués. Es tracta de la retrospectiva “Peter Hujar: a la velocitat de la vida”, dedicada a aquest fotògraf del món underground novaiorquès dels anys setanta.

Susan Sontag (1975) | Peter Hugar

La figura de Peter Hujar és molt poc coneguda a casa nostra a diferència d’altres fotògrafs nord-americans de la seva època com Robert Mapplethorpe o Diane Arbus, dels que hem vist diferents mostres i moltes publicacions els darrers anys.

Com s’explica en diferents treballs del magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de la mostra, Hujar tenia una personalitat complexa que el va allunyar sempre dels circuits comercials. Només va publicar un únic llibre “Portraits in life and death”(1976) i va participar en poques exposicions al llarg de la seva curta carrera. Va treballar per alguns estudis fotogràfics i publicar en algunes revistes il·lustrades però les va deixar ben aviat per dedicar-se a viure i fotografiar el món underground del East Village  novaiorquès. Com ell mateix deia: “El meu treball prové de la meva vida” i “fotografio els que se’n van als extrems, la gent que s’aferra a la llibertat per ser ella mateixa”. Hujar va estar sempre al costat del que ell anomenava ”els tot inclòs”: artistes compromesos amb una línea creativa absolutament personal i allunyada de les exigències i servituds del mercat de l’art.

Amb aquesta filosofia personal, que va complir fidelment, s’entén que la major part de la temàtica de la seva obra girés al voltant del seu entorn més pròxim. Els seus amants i amics, els paisatges urbans de la seva ciutat, els ambients artístics en què es movia, amb particular atenció al transvestisme. Encara que no era especialment actiu en política, Hujar va col·laborar decididament en el Moviment d’Alliberament Gay i seus són els primers cartells del moviment publicats el 1969. També van adquirir considerable notorietat algun dels seus nusos masculins on el sexe es presenta de forma especialment explícita amb fal·lus en explosives ereccions.

Gary in Contortion, 1979 | Foto: Peter Hujar

Gary in Contortion, 1979 | Foto: Peter Hujar

En aquesta faceta de fotografia crua, sense reserves, del seu ambient i els seus interessos, les connexions amb Mapplethorpe són evidents encara que entre ells no hi hagués una particular sintonia en matèria de criteris estètics i promoció comercial.

L’estil de Hujar és molt directe, de composició simple, sense artificis, i va  directe al fons de les persones o els ambients que retrata sense reserves ni pudor. En aquest sentit les seves imatges evoquen d’alguna manera fotografies del nostre gran fotògraf Alberto Garcia-Alix, encara que penso que l’obra d’aquest darrer té una dimensió i una categoria molt superiors.

La col·lecció que se’ns presenta a la Mapfre es nodreix bàsicament dels fons del Departament de Fotografia de la Morgan Library &Museum i és, de fet, la primera valoració acadèmica a gran escala de l’obra de Hujar, com dèiem, una gran desconeguda. Les cent seixanta fotografies es presenten respectant estrictament el criteri expositiu que l’autor seguia quan reunia la seva obra: no exposar mai les seves fotografies individualment sinó presentar-les agrupades en una mena de juxtaposicions en què, a més,  les relacions entre les imatges són difícilment identificables, a vegades sorprenents i fins i tot desconcertants. Aquesta inexistència del concepte de sèrie, en les que unes imatges recolzen les altres i permeten seguir el fil narratiu, fa que de vegades li resulti difícil a l’espectador identificar les intencions de l’autor.

Pel que fa a la temàtica de les imatges, jo em quedaria en els nusos – molt potents – i els retrats; en canvi tenen per a mi menys interès els paisatges urbans, els de zones industrials a Queens o Newark i les fotografies d’animals o objectes.

Candy Darling on Her Deathbed (1973) | Peter Hugar

Hujar va morir molt jove als cinquanta-tres anys, víctima de la SIDA quan aquesta constituïa una veritable plaga per la jove comunitat homosexual dels EUU. Es va debatre entre el desdeny i el desig amarg de reconeixement públic com el que gaudien famosos contemporanis seus com Arbus i Mapplethorpe, però va ser sempre fidel als seus principis que el feien ser un  fotògraf que treballava als marges de la societat. Ara, anys després de la seva desaparició, es torna a parlar de la seva obra.