Peter A. Kraus: “La Unió Europea facilita l’eutanàsia lingüística”

El simposi 'Català, estat de la qüestió o qüestió d’estat' ha reflexionat entorn de la CELRoM.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

“Des del 1978 l’Estat espanyol no només no ha complert la previsió constitucional que ells mateixos van impulsar de respecte i protecció a la diversitat lingüística (article 3.3), sinó que han anat en contra d’aquest article, especialment en els últims anys”, afirmava Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat durant la inauguració del simposi Català, estat de la qüestió o qüestió d’estat, organitzat per la Fundació Catalunya. Durant aquesta trobada, que ha tingut lloc el 18 de novembre al CCCB, es va aprofitar per analitzar, aprofundir i debatre el contingut de la Carta europea de les llengües regionals (CELRoM), la seva aplicació i el seu compliment.

Europa | Foto: Pixabay/TheAndrasBarta

Fa quinze anys que l’Estat espanyol va ratificar la CELRoM, document que Europa va aprovar el 1992 amb l’objectiu salvaguardar les llengües que es definien com a regionals o minoritàries i que comprometia els Estats signants a establir mesures per fomentar-les i a garantir-ne l’ús perquè no quedés restringit a l’àmbit familiar. Amb aquesta ratificació, l’Estat es va comprometre a adoptar un nivell molt elevat de protecció de les llengües que tenien rang d’oficialitat a les comunitats autònomes: així es garantia la protecció del català i, al 2006, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, també l’aranès. “Tanmateix, ni França ni Itàlia han ratificat la carta”, aclareix Xesca Oliver, presidenta de la Fundació Catalunya.

Espanya, en canvi, va ratificar-la l’any 2001 i, per tant, es comprometia a complir-la. No obstant això, quinze anys més tard, es constata que l’Estat no respecta la diversitat lingüística i incompleix de manera sistemàtica les recomanacions del comitè de ministres del Consell d’Europa: “Ho fa envaint competències, com en el cas de l’educació”, exemplifica Oliver. Així ho demostra l’informe que el 2015 la Fundació Catalunya va coordinar sobre l’aplicació de la CELRoM i que va lliurar a un grup d’experts del Consell d’Europa perquè li servís per contrastar els informes elaborats per l’Estat, els quals estan redactats a partir de la informació aportada pels governs autonòmics, si bé el govern s’encarrega d’eliminar qualsevol aspecte crític que s’hi faci constar.

Per aquest motiu, a principi del 2016, el comitè de ministres del Consell d’Europa va fer arribar al Govern central una sèrie de recomanacions d’aplicació de la Carta. En aquest sentit, Ester Franquesa ha criticat el fet que la majoria de les lleis en matèria de llengua —educació, mitjans de comunicació, justícia, etc.— han estat impugnades, en una clara voluntat de política lingüística adversa. “L’Estat afirma que les lleis sempre s’han de complir però la CELRoM, que forma part del cos jurídic espanyol, és ignorada per l’Estat”, ha afegit Franquesa.

És maquillatge institucional la CELRoM?

Miquel Strubell, patró de la Fundació Catalunya, ha presentat el catedràtic de ciència política i director de l’Institut d’Estudis Canadencs a la Universitat d’Augsburg Peter A. Kraus, encarregat de donar la conferència inaugural “Protecció de les minories i sobirania lingüística en l’àmbit polític europeu”. Per a Kraus, aquest és un moment oportú per parlar d’aquest tema, no tant perquè se celebrin 25 anys de l’aprovació de la Carta, sinó “pel canvi de paradigma en l’àmbit de la política lingüística a Europa”, tal com ha remarcat el mateix conferenciant.

“Quan es va ratificar la CELRoM ja es va encetar el debat sobre si es tractava d’un tema seriós o si més aviat era maquillatge institucional”, ha apuntat Kraus. “La Carta és un catàleg d’obligacions que els estats signants adopten de manera voluntària i que cal complir en els termes de best practice”, aclareix Kraus. Els mecanismes de sanció són molt suaus: hi ha informes d’experts i recomanacions. En total, són vint-i-cinc els països que han ratificat la Carta. Alguns països, com França, l’han signat però no ratificat i d’altres, com Bèlgica, Irlanda, Turquia, Estònia o Letònia no l’han signat.

Quan es va fer una primera valoració d’aquest document, el 1996, hi havia dues posicions bàsiques: d’una banda, es creia que la carta era un document amb un impacte pràctic limitat, ja que era una eina efectiva de protecció en aquells estats que ja estaven disposats prèviament a ser generosos amb les seves minories (com Finlàndia); de l’altra, es creia que si s’implantava de manera extensiva tot el programa de la Carta es podrien satisfer gairebé totes les demandes plantejades per les minories lingüístiques d’Europa. “El que acaba facilitant la Carta, més que un reconeixement genuí de les minories, és una mena d’eutanàsia lingüística: hi ha moltes minories lingüístiques que es troben en una posició molt complicada i com a mínim els hauríem de permetre una mort digna”, ha sostingut Kraus.

La transformació del mapa polític ha afectat profundament la filosofia de la carta. Segons Kraus, la nova configuració política d’Europa ha confirmat la tendència que connecta les onades de democratització amb la multiplicació dels estats, cosa que ha donat lloc a processos d’autodeterminació col·lectiva amb èxit, com és el cas de Txecoslovàquia o Iugoslàvia. A Europa es poden distingir, d’una banda, les nacions minoritàries pròpies de l’oest, i que no tenen cap estat patró, i les minories nacionals, de l’est. “La força política d’aquestes minories varia molt: hi ha minories que tenen una força política notable, com és el cas de Catalunya, i d’altres que no, que tenen una vida molt complexa”.

Finalment, Kraus ha volgut destacar que l’ordenament autonòmic té un impacte relatiu quan es tracta de garantir la visibilitat institucional i reproduir de manera segura les identitats minoritàries: “Hem d’anar més lluny d’això, i hem de repensar el significat de la sobirania política en termes que acabin superant les dicotomies entre majories i minories lingüístiques”. Kraus advoca, doncs, per deixar de parlar de majories i de minories i, per a ell, aquest és un repte local. D’altra banda, les pautes d’una diversitat cada cop més complexa xoquen amb la pràctica legal i institucional en la regulació política del multilingüisme a Europa. “En aquest sentit, caldria buscar mecanismes de reconeixement i d’apoderament i buscar fórmules que siguin més homologables a la realitat sociolingüística”

L’occità a l’Aran i a Catalunya

Jusèp Loís Sans Socasau, president de l’Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana, i cap de Política Lingüística, moderat per Marçal Girbau, patró de la Fundació Catalunya, ha presentat una panoràmica de la situació de l’occità. Socasau s’ha referit a la seva com una realitat desconeguda: “No podem referir-nos a la nostra realitat lingüística sense parlar d’aquest espai central europeu que era Occitània i Catalunya”.

L’occità ha patit un decaïment important en els darrers cent anys, però tanmateix encara és una llengua viva: “Entre el 1915 i el 1920, la major part del territori de França no sabia francès, sinó que parlaven occità”, assegura Socasau. Segons dades d’un estudi que ha presentat el cap de Política Lingüística, actualment hi ha més de 3.000 parlants d’occità (3.000.000 potencials), 350 escriptors, més de 100 grups de música occitana, més de 900 títols discogràfics, 400 títols publicats a l’any, més de 450 professors d’occità i més de 80.000 alumnes que reben classes d’occità, entre d’altres xifres. Socasau ha volgut remarcar el fet que es tracta d’uns números molt optimistes.

Socasau ha volgut destacar el fet que l’Estat francès reconeix la realitat de la llengua occitana, tot i que ha assegurat que França no tan sols ignora les implantacions que es fan a Catalunya, sinó que a més hi ha un sentiment d’antioccitanitat en molts àmbits: “Si un treballador de la Poste parla en occità, pot ser sancionat”, ha remarcat. Pel que fa a l’aplicació de la CELRoM, entorn el 2007-2008 hi va haver un intent de l’Assemblea Nacional Francesa d’aprovar la reforma de la Constitució perquè es pogués ratificar la Carta, però no va fructificar.

A Catalunya, el 2001 l’occità es va declarar llengua oficial al territori, i el 2006, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya se li aplica la mateixa protecció que té el català a tot Espanya. Socasau ha volgut fer algunes remarques: en primer lloc, ha destacat l’important compromís a Catalunya de declarar llengua oficial l’occità; en segon lloc, ha subratllat el compliment d’alguns compromisos exigits per la Carta respecte a l’occità; en tercer lloc, ha reivindicat la necessitat de fer més premsa en paper i de formar més periodistes en occità, a la qual cosa l’Estat espanyol es va comprometre però que de moment no ha complert; en quart lloc, ha demanat més informació per poder demostrar al Consell d’Europa el compliment dels compromisos; en cinquè lloc, ha apressat una acceleració dels compromisos, que des del 2006 s’ha alentit; en sisè lloc, ha sol·licitat que la creació d’un Consell de llengües oficials en l’Administració general de l’estat ha estat més aviat inoperant; i, finalment, ha deixat constància del fet que la LOMCE és una llei que va en contra de l’aranès a l’ensenyament. Per concloure, Socasau ha volgut posar l’èmfasi en el fet que tots els compromisos de l’Estat han estat incomplerts i que la ratificació de la CELRoM no ha augmentat la protecció de la llengua, que bàsicament ha provingut de la Generalitat i del Consell d’Aran.

La incidència de la Carta en els mitjans de comunicació

El simposi s’ha dividit en els cinc eixos temàtics principals en els quals la Carta té una incidència directa: mitjans de comunicació, educació i cultura, administració i justícia, àmbit socioeconòmic i domini lingüístic català. Meius Ferrés, gestora de comunicació digital, Mercè Teodoro, advocada experta en drets lingüístics, moderades per Laia Soldevila, vicepresidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han centrat la primera taula de debat sobre mitjans de comunicació. D’una banda, Teodoro ha volgut reflexionar de manera general sobre l’impacte de la Carta i ha apuntat el fet que la CELRoM prevegi la necessitat de protegir i establir una sèrie de mínims perquè les llengües tinguin una situació pública i no desapareguin: “Tanmateix, aquests mínims no donen prou garantia al dret de la lliure expressió i al dret de la informació veraç, ja que només es pot satisfer si les persones es poden expressar en la llengua pròpia”.

Meius Ferrés, al seu torn, ha volgut fer un repàs a les dades proporcionades per l’informe de Política Lingüística sobre mitjans de comunicacions corresponent al 2015. “La bona notícia és la ràdio: Internet no ha mort la ràdio sinó tot el contrari”, ha destacat, i ha afegit que cada any puja una mica més el consum de ràdio en català, mentre que en els diaris la presència del català ha disminuït dos punts (del 59% al 57%), mentre que el castellà ha pujat cinc punts, fins al 65%. La televisió, en canvi, ha baixat tres punts (del 54% al 51%), percentatge preocupant si es compara amb el del castellà, que és del 83%.

Ferrés ha reflexionat sobre el fet que la revolució digital ha permès a una nova generació fer un ús diferent dels mitjans: “Desapareix l’objecte reproductor i tot passa pel mateix conducte”. Però, a més a més, alguns mitjans tradicionals es retroalimenten del que hi ha a la xarxa i d’altres opten per formats diferents dels tradicionals, com les web sèries o els booktrailers.

La incidència de la Carta en l’educació i la cultura

Pere Mayans, membre de la junta directiva del CIEMEN i cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístic de la Generalitat, Mar Forcada, membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua i portaveu de SomEscola, i Jaume Marfany, vicepresident de la CAL, han abordat la situació de la llengua als sistemes educatius. Mayans ha volgut destacar que els catalans “estem repartits en quatre realitats polítiques diferents i, per tant, la CELRoM s’aplica en graus diferents”.

Mayans ha fet un repàs a tot el territori en matèria d’ensenyament i ha destacat que la realitat política diversa fa que el compliment de la llengua sigui també molt diversa: “Això depèn de les polítiques dels estats però també dels Governs autonòmics”, ha dit i ha recordat el que havia passat amb la Franja, el País Valencià i les Illes Balears. “En matèria d’ensenyament, la presència del català en d’altres territoris que no siguin els històrics té molt poca tradició”, ha assegurat, i ha afegit que tant a Andorra com al País Valencià el català és una llengua d’ensenyament opcional. Mar Forcada, al seu torn, ha destacat que la CELRoM pot servir perquè sembli que Europa estigui al cas del que passa aquí, però que més enllà d’això no té una utilitat pràctica.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació