Personatges convertits en paraules

Què s’amaga darrere de paraules com adonis, acadèmia, braille, daltonià, jacuzzi, pantagruèlic? Formen part del nostre llenguatge quotidià i les fem servir diàriament, però darrere d’aquests termes s’amaguen noms de persones reals, personatges que formen part de la nostra història. Del procés que un nom propi s’acabi convertint en un nom comú en diem epònim. El lingüista David Paloma n’ha reunit més de 150 en el llibre Personatges convertits en paraules, editat i publicat per Barcanova dins de la col·lecció “Tornaveu”, el primer llibre d’epònims escrit en llengua catalana.

El llibre es divideix en diferents entrades on l’autor analitza més dels 150 epònims que formen part del llibre. Al seu torn, cada entrada s’estructura en tres apartats: el personatge, on es troba informació rellevant de la biografia, la paraula, on Paloma aprofita per explicar-nos els aspectes filològics més destacats del terme en qüestió, i la curiositat, on l’autor ens revela dades molt interessants. Aquí en teniu deu de resumits.

Bany Maria

Maria la Jueva, que va viure a Alexandria pels volts dels segle I – III dC, és la fundadora de l’alquímia,una gran descobridora de la ciència pràctica, com ens explica David Paloma (p. 50). Va inventar aparells de destil·lació i sublimació de matèries químiques, com el tribikos i el kerotakis. La seva obra principal es titula Extractes fets per un filòsof cristià anònim, i també se la coneix per ser la inventora de la tècnica de cocció del bany maria.

“El bany maria fa referència a un procediment de cocció o escalfament, habitual en un entorn culinari, que consisteix a posar el que es vol coure o escalfar dins un recipient i aquest recipient en un altre recipient ple d’aigua: és aquest últim el que rep directament l’acció del foc”, explica Paloma. Aquest procediment inicialment s’anomenava balneum Mariae, des d’on va passar al francès bain de Marie i a la resta de llengües europees. Arnau de Vilanova va difondre aquest terme en català durant el segle XIV.

Canyardo

Qui, alguna vegada a la vida, no ha dit “No s’hi val canyardo” quan feia de porter al pati de l’escola? Doncs, segons ens explica Paloma (p. 87), l’origen d’aquest terme, utilitzat en futbol per designar un ‘xut molt potent’ prové del cognom de l’esportista i destacat ciclista Mariano Cañardo Lacasta, que va guanyar set vegades la Volta a Catalunya i quatre campionats d’Espanya en ruta. No surt als diccionaris de la llengua catalana, però sí al Diccionari de futbol, de Rudolf Ortega. El terme, que s’ha catalanitzat amb la grafia ny, no s’utilitza en castellà, ja que ells fan servir trallazo o chupinazo.

Carpaccio

Per a nosaltres, el carpaccio és un plat fred, italià, que es prepara amb filets de carn o peix tallats molt fins, crus i que s’amaneixen amb oli d’oliva, suc de llimona i altres ingredients. Però l’origen d’aquest terme es remunta, tal com ens explica Paloma, al nom del pintor Vittore Carpaccio, un pintor venecià del Renaixement. Fill de Piero Scarpazza va decidir canviar-se el cognom per Carpaccio perquè no li agradava el del seu pare.

Ara bé, l’única relació que hi ha entre el pintor i el plat és una fortuïta casualitat: Giuseppe Cipriani el va inventar quan treballava al Harry’s Bar de Venècia. Així ho explica Paloma (p. 89): “Un bon dia la comtessa Amalia Nani de Moncenigo va entrar al bar i li va demanar si tenia algun plat de carn crua. Cipriani en va saber preparar un a corre-cuita, tallant una fina làmina de carn de bou que va amanir amb maionesa i mostassa. I com es diu, aquest plat?, va preguntar la comtessa. Cipriani, evocant una exposició que es feia aleshores sobre Vittore Carpaccio, va batejar el plat improvisadament am bel nom del pintor venecià: carpaccio de bou”.

Clementina

Darrere del terme clementina, nom amb què es coneix el fruit del clementiner i que és com una mandarina però sense pinyols, s’hi amaga el nom de Vital Rodier, més conegut com a Germà Climent, un monjo catòlic francès que va decidir establir-se a Algèria, juntament amb un oncle seu que vivia en l’orde dels Germans de l’Anunciació. El monjo es va establir allà, on va cultivar plantes i a cuidar arbres: “També hi va fer experiments diversos. De fet, a ell se li atribueix la introducció a Algèria de centenars d’espècies d’arbres ornamentals, fruiters i de bosc”, aclareix Paloma (p. 106).

Leotards

Tot i que el terme no està acceptat pel diccionari normatiu —el Termcat el difon des de 1994—, leotards (o leotardos o lleotards) —masculí i plural— fa referència, tal com ens explica David Paloma (p. 180), a “unes mitges gruixudes de punt, unides per la part superior, que arriben fins a la cintura”. El nom de leotards, però, es deu a un acròbata francès que duia “una mallot que li cobria tot el cos i que era l’admiració del públic, sobretot femení perquè l’artista insinuava un tors, uns braços i unes cuixes musculosos”, aclareix Paloma.

Com a curiositat, Paloma ens explica que “el portuguès no coneix la paraula leotards: en aquesta llengua es fa servir la forma meias-calças, és a dir, «mitges-calces»”. De fet, “en l’àmbit de la indumentària, una calça vol dir,entre altres accepcions, ‘un pantaló’ […]. Per tant, si a algú li cauen les calces… és que li cauen els pantalons”.

Linxar

Linxar significa ‘executar algú sense formació de causa, per aplicació de la llei de Lynch’. Qui era, però, Charles Lynch? Tal com ens explica David Paloma (p. 184), “va ser un granger de l’estat nord-americà de Virgínia, i, més tard, jutge, que es va prendre la justícia pel seu compte durant la guerra de la Independència dels Estats Units (1775 – 1783)”. La llei de Lynch es va mantenir efectiva després de la guerra i es va aplicar sobretot als estats del sud, que la van utilitzar en les seves lluites racistes, ideològiques i religioses.

Manolo

Les manolo són unes “sabates de categoria”, diu Paloma (p. 199), si bé “rigorosament són de la marca Manolo, però, per extensió, qualsevol parell de sabates que siguin de luxe, caríssimes, són unes manolo”. El terme prové del fundador d’una de les marques de sabata més prestigioses del món: Manolo Blahnik. És un dels pocs personatges vius que ja té un epònim. Va obrir la seva primera botiga a Londres, l’any 1973. Els dissenys que ven són únics, ja que és ell mateix qui dissenya els models. “Diuen els entesos que no crea sabates, sinó obres d’art: hi ha llargues llistes d’espera de gent que esperar portar o tenir unes manolo”, afirma Paloma.

Masoquisme

Masoquisme és un terme que “fa referència al comportament de la persona a qui el propi sofriment i humiliació provoquen plaer, especialment plaer sexual”, matisa Paloma (p. 212).el terme apareix per primera vegada a l’obra Psychopathia sexualis, del professor de psiquiatria Richard von Krafft-Ebing, que encunya el terme prenent com a referència l’escriptor Leopold von Sacher-Masoch. Les seves primeres novel·les van tenir un gran reconeixement, si bé les va derivar cap a “nous viaranys, amb protagonistes singulars (per exemple, dones dominants) i trames curioses en aquell temps (per exemple, la història sagnant d’una comtessa)”, cosa que s’observa de manera explícita en la seva obra El llegat de Caín. Sembla que el que va marcar la vida d’aquest escriptor va ser contemplar com la seva tieta “treia el fuet i feia anar per terra el seu marit, dominant-lo”.

Morfina

Morfina, tal com explica Paloma (p. 228), és un terme compost per dos noms: d’una banda, Morfeu i, d’altra banda, phium, que prové del terme llatí opium ‘opi’, el qual s’obté de les plantes del cascall o herba dormidora, que és una mena de rosella. El 1805 el químic Friedrich Wilhelm Sertürner “va aïllar el principi actiu de la substància que fa adormir”.

Morfeu és, segons la mitologia grega, el déu grec dels somnis. El seu nom prové de “morphé, que vol dir ‘forma’, ja que Morfeu podia adoptar qualsevol forma per entrar en els pensaments dels mortals”, “tenia dues ales per desplaçar-se amb rapidesa i dormia en un llit de banús o eben”.

Tàper

Tàper (o túper) és la forma catalana del substantiu anglès tupper, derivada de la marca comercial Tupperware. Tal com explica Paloma (p. 301), “es refereix a un recipient de plàstic que tanca hermèticament al buit i que serveix per guardar-hi o dur-hi menjar”. El nom anglès, al seu torn, prové del personatge Earl Silas Tupper, un inventor nord-americà de productes de plàstic la finalitat dels quals és la conservació dels aliments. Quan va complir 31 anys va fundar la companyia d’envasos de plàstic Tupperware Plastics Company. Els seus productes van tenir un “èxit immediat”: “un dels primers va ser precisament un conjunt de bols rodons amb tapes hermètiques, els bols Wonderlier, és a dir, els vols «meravellosos»”, aclareix Paloma.