Personalment en persona

Diuen que, pel que fa a la relació amb els escriptors, de traductors n’hi ha de dues menes: els qui els turmenten metrallant-los amb preguntes, consultes i dubtes i els qui no els diuen ni ase ni bèstia. Jo sóc dels segons, i no pas per mandra o per fums, sinó per una mena de respecte. Sempre m’havia imaginat que una persona com en Camilleri, que escriu quatre o cinc llibres l’any, que el tradueixen a desenes d’idiomes i que a sobre és gran (passa dels vuitanta), de l’últim que devia tenir ganes és de perdre el temps despatxant amb els pesats dels traductors. “Que no tens diccionaris?”, suposava que em diria, amb aquella cara de vell sorrut que sap fer, quan vol. “I a més, Barcelona és plena d’italians, per què no empaites algunn sicilià que t’ajudi?”, hauria pogut afegir, sense saber que és una de les estratègies que ja faig servir, tant per als montalbanos com per a la sèrie històrica.

Però vet aquí que un bon dia, gràcies a la tesi doctoral d’una palermitana, la Caterina Briguglia (tot un luxe per a la cultura catalana. Gent de la Pompeu, no us la deixeu escapar!), m’assabento que el creador del comissari Montalbano no ho entén, això. Està sorprès que “des d’Espanya no m’ha arribat mai cap petició d’ajuda, d’aclariment, res…” En Camilleri, pràcticament l’únic autor que ha elevat el sicilià a categoria de llengua literària, és molt conscient de les dificultats de versionar unes obres que sovint són veritables cordafluixes lingüístiques: a l’alternança de registres s’hi afegeix l’oposició entre italià i sicilià, accentuada pels jocs de paraules marca de la casa. De fet, els nombrosos congressos celebrats sobre la seva obra sempre s’acaben convertint en disquisicions sobre el monotema: com traduir el vigatès?

D’escoles de traducció en relació a la variació lingüística també n’hi ha dues (la que ho estandarditza tot i la que mira de reproduir l’original, per dir-ho curt i malament). Precisament en un d’aquests congressos, l’any 2005, en Camilleri va ser informat que la tradició catalana, a diferència de l’espanyola, forma part del segon grup, i això li va despertar molt la curiositat. “Quan vaig ser a Madrid, i després amb en Vázquez Montalbán encara més, em vaig adonar que no tenia res a veure amb Barcelona, que éreu dues coses diferents”, em diria, temps a venir, ara sí, amb la seva veu.

Itàlia ha estat l’últim país de l’Europa occidental a constituir un estat, i encara se sent nacionalment fràgil. Per això la política educativa és especialment insistent, per no dir una altra cosa, amb els conceptes d’unitat nacional i lingüística. Qualsevol reivindicació dialectal és vista com una agressió i un retorn a les cavernes. Quan l’autor de La pista de sorra, de llengua materna siciliana, va declarar en una entrevista a RaiTre que “es podria proposar que els dialectes [anomenen dialectes totes les llengües itàliques, que són moltes, tret de l’italià] s’estudiessin a escola”, la cara d’astorament del locutor el va fer matisar: “de manera facultativa, és clar”. I el locutor encara va creure necessari reblar: “Això, deixem-ho en facultatiu, que si no sembla una declaració polítics dels altres” [al·ludint a la Lliga Lombarda o del Nord, pseudo-secessionista, vista per l’esquerra del país com el dimoni banyut].

Tot eren senyals, doncs. Ens havíem de conèixer. I semblava que el gran esdeveniment es produiria, per fi, l’octubre passat. La Fundació Mondadori va convocar a Milà una trobada pública dels que l’escriptor mateix va qualificar com “els meus cinc traductors preferits”: el francès, l’anglès, la sueca, l’alemany i un servidor. Per què eren els seus preferits, segons ell? Doncs perquè, i aquí permeteu-me que faci allò de tan pedant d’usar una expressió en versió original, però ja veureu que val la pena: “s’esforcen perquè no es perdi l’element fonamental de les meves novel·les, que és la forma, encara que els calgui arrampicarsi sugli specchi [literalment, enfilar-se pels miralls: no em direu que no és expressiva?]”. Era la primera vegada que convidaven el traductor al català. Però el fat de la nicotina ho va impedir, i els metges no el van deixar viatjar. Tots cinc ens vam haver de conformar parlant sota una enorme pantalla des d’on ell ens seguia amb cara foteta. El déu de l’equívoc i el joc literari vetllant via videoconferència els seus apòstols. Personalment però no en persona, hauria dit en Catarella.

No em quedava altre remei. El destí havia parlat clar: no has volgut tirar de telèfon, de fax, de correu electrònic? Doncs dues tasses: ara hi hauràs d’anar. T’hauràs de presentar a casa del teu traduït. I tal dit, tal fet. El mes de gener d’enguany vaig fer el cor fort i em vaig presentar a Roma disposat a aclarir-l’hi tot: els dilemes humanitaris del traductor, el desequilibri de la producció editorial a Catalunya, la diglòssia i els milers de seguidors que té el catarellès a les terres de parla catalana. I el camí dels pobles oprimits per recuperar la llibertat, si convenia. Però no va caldre. Tan bon punt m’obre la porta, em deixa anar: “Jo la qüestió catalana la comprenc perfectament. Vosaltres teniu una llengua, un territori, una cultura i una tradició”. Per venir d’un ciutadà de la República de Berlusconi, déu n’hi do.

Ara que ja ens coneixem, li podré demanar el meu gran somni com a traductor: que escrigui les memòries d’en Catarella. En primera persona, naturalment.

 maig 2010