Pere Torné Esquius. Poètica quotidiana

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acull, des del 7 d’abril fins al 9 de juliol, l’exposició “Pere Torné Esquius. Poètica quotidiana”, la primera monografia dedicada a l’artista català.

Pere Torné Esquius (1879 – 1936), nascut a Sant Martí de Provençals, estudiaria a Llotja, on coincidiria amb Picasso, i al Centre Artístic de Sant Lluc. Després d’haver exposat a la Sala Parés entre el 1903 i el 1904, amb obres que recollien la influència de Ramon Casas i Anglada Camarasa, i de fer les seves primeres passes en el món de la il·lustració, amb la portada de Les Tenebroses del poeta i escriptor modernista Rafael Nogueras Oller i amb el llibre Cançons infantils de Narcisa Freixas, el 1905 es dirigiria a París, on descobriria la seva veu interior.

Així doncs, al llarg de la seva vida, Torné Esquius es mantindria amb un peu a Barcelona i amb l’altre a París, temptejant les dues capitals de l’art com un expert funambulista. Les seves obres, d’un estil personalíssim, són d’un localisme cosmopolita que esquiva codis i etiquetes per sucumbir a l’ortodòxia d’un primer Modernisme i d’un Noucentisme que l’inclouria, irremeiablement, dins del seu programa. En aquest sentit, l’exposició que ofereix el MNAC ha aconseguit recollir vuitanta-cinc obres de l’artista català que mostren una visió ampliada de la seva trajectòria professional.

Movent-se sempre entre la pintura i la il·lustració, Torné Esquius és conegut sobretot pels seus interiors. És l’ull que observa les intimitats, un innocent voyeur que recull el silenci i l’estaticisme de les habitacions on el temps sembla defugir les hores. De fet, la temàtica dels interiors, reflex de l’univers costumista, és moderníssima precisament per la seva sobrietat formal, i és aquí on l’artista català mostra, amb una comoditat visual excepcional, el seu estil més personal i definitori. Igualment, encarnant-se en un autèntic flâneur de la vida moderna, Torné s’instal·la als carrers i capta, quasi sempre fragmentàriament, la vida urbana en una actitud desimbolta i desenfadada, on destaquen, sobretot, els llenços que recullen el món del circ, les fires i els putxinel·lis.

El 1910, il·lustraria Els dolços indrets de Catalunya, segurament la seva obra més coneguda, precedida d’un pròleg de Joan Maragall i una notícia de Francesc Sitjà, la qual esdevé la descripció geogràfica de la Catalunya de principis del segle XX i, molt possiblement, la falca que, temps després, complementaria Xavier Nogués amb La Catalunya pintoresca, una radiografia humana en clau satírica i humorística de la societat catalana d’aquells anys. Però Torné Esquius no només il·lustraria llibres, la majoria dels quals estaven destinats a un públic infantil, sinó que també col·laboraria en diferents revistes. No hem d’oblidar la seva col·laboració, al llarg del 1913, a la revista Mundial Magazine dirigida per Rubén Darío, on l’artista català il·lustraria nombrosos contes, a més, tal com es fa palès a l’exposició, de la seva presència en publicacions catalanes i franceses com Il·lustració Catalana, Papitu, Empori, Jordi, Le Courrier Français, Le Rire, La Vie Parisienne o Fantasio.

Torné Esquius és d’aquells artistes singulars que no formen part de cap escola, no és un noucentista en el sentit etimològic i ideològic del terme sinó que, cosa molt diferent, es relacionà, per qüestions de cronologia, amb el cercle noucentista. Així doncs, era deutor d’un moviment que formava part del seu present històric. Per això, alguns dels seus dibuixos recullen ecos del Noucentisme d’Emili Ferrer, Josep Obiols o Xavier Nogués, i s’emmarquen, en paraules de Cirici Pellicer, en un “formalisme primitivista”. Però en essència, Torné Esquius desenvolupa un estil propi que troba en la innocència, cosa dificilíssima, el seu marc teòric, i en l’ambient de París la seva clau de volta.

El MNAC recupera, doncs, Pere Torné Esquius o, més ben dit, el posiciona públicament al lloc que es mereix. Però, tot i així, no podem dir que sigui un artista oblidat, sinó que juga, com tants altres artistes catalans, en una altra lliga, que és “l’altra” lliga de la història de l’art català, a la qual només s’endinsen aquells historiadors capaços d’explorar les perifèries on entren en contradicció períodes i estils.

Més informació al web del MNAC.