Pere Saragossa: “Descobrir antics repertoris és el que més fascina a Lucentum XVI”

12.08.2017

Els dies 20 i 21 de juliol, el FeMAP continuà oferint apostes musicals d’alta qualitat per tota la zona pirinenca. Lucentum XVI actuaren dijous 20 a l’Hotel Castell de La Seu d’Urgell a les 21:00h i divendres 21 al Santuari de Queralt de Berga transporant-nos al món de la cort cosmopolita del duc de Calàbria, al segle XVI valencià. Parlem amb el director de Lucentum XVI, Pere Saragossa, per conèixer una mica més què van oferir al FeMAP.

Lucentum XVI

Lucentum XVI

 

Aina Vega: Lucentum XVI és una formació especialitzada en el Renaixement i el primer Barroc que reuneix un grup de ministrers. Quina era la figura del minister al segle XVI?

Pere Saragossa: La paraula “ministrer” o “ministril” s’utilitzava per a designar als instrumentistes, especialment des del segle XIV, però poc a poc va anar associant-se als instrumentistes de vent i percussió. Els ministrers servien a la Cort, a l’església, els jurats i les festes públiques o privades on se’ls contractava. Els més prestigiosos eren requerits per les Corts més potents. Fins al segle XIX era utilitzada la paraula ministrer o ministril. Els seus hereus serien les bandes militars al segle XIX, així com les bandes creades a molts municipis del Països Catalans, així com les Cobles, colles de gralles i dolçaines.

AV: I com s’ha adaptat la figura del ministrer en l’actualitat?

PS: Com deia, hi ha diferents agrupacions amb instruments actuals o populars que serien els descendents. Però també han aparegut grups, com ara el nostre, que utilitzant els instruments del Renaixement, interpreten el repertori d’aquella època.

AV: Quins són els reptes que més et motiven a l’hora d’interpretar música antiga?

PS: Descobrir repertoris que em semblen fascinants! I pot ser més encara, conéixer els criteris d’interpretació als quals podem accedir gràcies a tractats, cròniques i estudis actuals. Pensem que a la música medieval i del Renaixement, la improvisació era una part essencial que feia dels intèrprets co-autors de la peça. Això va seguir al Barroc i, en menor mesura, al Classicisme. Al Romanticisme i posteriors moviments, la figura de l’intèrpret ha anat perdent rol i guanyant la dels autors, que escriuen fins a l’últim detall la partitura (tot i que hi ha algunes excepcions).

AV: València estava en esplendor a l’època de Ferran d’Aragó. Quins factors van influir en el fet que es convertís en un lloc tan prolífic culturalment?

PS: Dins de la Corona Catalana-Aragonesa, València era la ciutat més nova, i d’alguna manera, ciutat de moda que va atreure el bo el millor de la Corona. El bon moment econòmic, la relació amb Nàpols i Sicília, contribuïa a aquesta esplendor. I quant a la música i la literatura, la figura de Ferran d’Aragó va ser del tot decisiva. Fill del rei Frederic III de Nàpols, va rebre una educació molt refinada.

AV: El Cançoner del Duc de Calàbria és un compendi de nadales de l’època de Ferran d’Aragó, d’autors diversos com Juan del Encina, Cristóbal de Morales, Mateo Flecha el Vell, Bartolomé Cárceres o Francisco de Peñalosa. Hi ha un sentit estètic unitari, o es tracta d’un recull heterogeni?

PS: La majoria de peces tenen un sentit de divertiment, ja sigui per festivitats, com les nadales, com les dedicades a l’amor o les contemplatives, com les dedicades a la nit i la foscor. Fins i tot les peces religioses que s’hi troben, moltes d’elles tenen un caire popular i festiu.

AV: També se l’anomena Cançoner d’Uppsala. Per què?

PS: Va ser a la Biblioteca de la Universitat d’aquesta ciutat de Suècia on el 1909, el diplomàtic i musicòleg va descobrir aquesta cançoner editat l’any 1556, tot i que com a reedició, segurament pel mal estat de l’anterior. Pensem que el duc de Calàbria va ser Virrei i lloctinent del Regne de València des de 1526, any de casament amb Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic, fins a la seva mort l’any 1550.

AV: A més, al repertori del concert hi ha inclòs el Cançoner de Gandia, amb obres polifòniques de caràcter religiós vinculades també a València. Actualment es troba a la Biblioteca de Catalunya. Per a preparar el concert han tingut contacte amb el manuscrit original? Si és així, fins a quin punt això pot enriquir la interpretació?

PS: Si, per sort la Biblioteca de Catalunya ha digitalitzat els dos manuscrits que formen part del Cançoner de Gandia i es poden comprar a un cost raonable. Al repertori del Renaixement què es troba fàcilment a internet sempre és recomanable contrastar-lo amb les fonts originals, què és el que hem fet. Ajuda en elements com els ritmes, les accentuacions, compassos i, fins i tot, notes.

AV: A banda dels cançoners, en quins altres terrenys podem sentir Lucentum XVI?

PS: Interpretem tot tipus d’obres del Renaixement, com són Misses, Te Deums, madrigals, ensalades o músiques de difunts. Ens interessa especialment les obres d’autors o anònimes que han estat presents als bisbats més propers, com són el d’Oriola, València i tots els valencians, catalans i balears. Per exemple, a Oriola tenien músiques de Costanzo Festa, Josquin Des Prez o Cristóbal de Morales. I d’autors que han viscut al nostre país, hem dedicat bona part del programes a Mateu Fletxa el Vell i Bartomeu Càrceres. Tant acompanyem cors com fem concerts instrumentals, quartet vocal o solistes, com és el cas del programa “De Vos Som Amorós”.

AV: Quins instruments de l’època s’han pogut escoltar als Pirineus?

PS: A més de la veu soprano de Pepi Llore, sentirem tot d’instruments del Renaixement, com són les xeremies (soprano, alt i tenor), cornetto i cornetto muto, sacabutx tenor, serpentó, llaüt i diferents instruments de percussió.

AV: Què en pensa de la revalorització de la música antiga actualment?

PS: Tant el treball de musicòlegs com d’intèrprets especialitzats en els repertoris medieval, renaixentista com Barroc, ha permès la descoberta d’autèntiques meravelles, especialment quan són interpretades amb criteris històrics i de qualitat. Es podria dir que antic és tot allò fet per les generacions anteriors, i aturar-se només al Romanticisme i Classicisme, no té sentit. A més, el fet d’interpretar-se amb instruments que durant segles han deixat d’utilitzar-se, li dóna un component de novetat pels oients actuals. En definitiva, és una qüestió de fer justícia a la qualitat i l’emocionant de la música anterior, ja siga medieval o del segle XX.

AV: És molt positiu que enguany el FeMAP tingui com a convidat el País Valencià. Creu que és interessant que aquesta tendència s’expandeixi a altres regions de parla catalana?

PS: Trobe molt positiva aquesta iniciativa i m’encantaria que s’expandís a tots els territoris de parla catalana.

AV: De la seva proposta, què és el que més va sorprendre al públic no avesat a la música antiga?

PS: La utilització d’instruments que pot ser mai han sentit, o si ho han fet ha estat en gravacions o algun escàs directe. Especialment sorprenent és l’ús del serpentó, instrument fascinant que a França, país d’origen, als segles XVI i XVII acompanyava als cors per tal de reforçar, o de vegades substituir, les veus més greus. Som l’únic grup de la Península Ibèrica a utilitzar-lo sempre als nostres concerts.