Improssificable

18.05.2012

Pere Gimferrer

 

En Debades s’havia entestat en descobrir si el gag de Polònia de Pere Gimferrer tenia res a veure amb la realitat. És prosa dura i col·loquialisme, en Debades, va anar a la pública, ve d’aquest món de pagès poligoner i a l’estiu no li van pagar cap curs de res a l’estranger. Així que va decidir anar a l’Ateneu Barcelonès, on Gimferrer participava en un “diàleg obert” –que són trempats els títols d’aquests sectors, oi? – amb Antoni Marí, un altre home cultíssim, moderat per Eduard Escoffet, codirector del festival. Molt potent tot literàriament. En Debades ens ho explica, de forma subreptícia i amb els tics que ja li coneixem, que aquests dies de BCN Poesia se li han anat disparant. No en feu cabal:“Diverses conclusions, molt d’enunciat, que si no farem tard als Jocs Florals d’avui, al Saló de Cent. I hem quedat que hi serem i que després acabarem la festa amb l’Albert Pla i en Roger Mas i qui vulgui venir, casum l’os pedrer, que ja s’acaba el festival, que vingui, que tot això ha estat més ràpid que un somni humit d’una nit d’estiu, cagum la puta d’oros.
Pere Gimferrer
 s’assembla molt al seu gag, té una forma de parlar com empassadissa de saliva i un posat còmic que hagueres volgut que xerrés més i tenir-lo més estona i desimbolt en escena, cagum la puta d’oros. Sembla que en sap molt, casum l’os pedrer. Còmic que la sap llarga, també, de vasta cultura, que invita horitzons. Gimferrer, com qui no vol la cosa, les va dient: “l’home d’una sola llengua és com l’home d’un sol llibre” (ho aplica també per qui només llegeix en anglès o francès); “la majoria d’edicions literàries (he apuntat edicions, cagum la puta d’oros, però com que és xafallós, crec que més aviat ha dit “tradicions”) no són autosuficients encara que els seus parlants ho creguin”. Un moment per emmarcar: Gimferrer dient “improssificable”.

 

BCN POESIA

Antoni Marí, Eduard Escoffet i Pere Gimferrer a l'Ateneu

En el concurs dels literats elevats més avorrits i de discurs dens que avança i es recargola, enderiats i complaguts en una determinada densitat de melic encimbellat, i jo no sé si ell se n’adona però a estones aconsegueix ser inintel·ligible encara que potser diu grans coses, en aquest hipotètic concurs, dic, Antoni Marí hi tindria lloc assegurat.

Primeres conclusions: Si no dius que la tradició literària catalana no omple les teves necessitats i que per això et sents molt més proper a d’altres tradicions com T.S. Elliot, els simbolistes francesos i els romàntics alemanys (han de ser aquests), si no dius ben bé això i així i hi afegeixes una distància d’ivori de tot, no ets ningú. L’heterogeneïtat sembla que aquí no hi pugui ser i hagis de triar entre el pare i la mare. De la tradició catalana digues sols, què sé jo, en Gabriel Ferrater per lloar que era capaç de traduir el polonès.

Un altre moment per emmarcar: el noi del públic que pregunta què s’ha de fer, com s’ha de fer per poder publicar una primera novel·la, que ja que hi som posats, ell en té una de feta, que ha estat a l’escola de l’escriptura de l’Ateneu…Una altra conclusió darrera: hi ha micromóns literaris que ni trepitgen l’asfalt de la realitat, d’una miiiiiiiiica de realitat, casum l’os pedrer, i que mai dirien ni cagum la puta d’oros ni casum l’os pedrer.

Visiteu el blog dels cronistes de Barcelona Poesia, aquí.