L’Estat Islàmic assassina Khaled al-Assad, l’arqueòleg de Palmira

20.08.2015

L’Estat Islàmic ha assassinat l’arqueòleg Khaled al-Assad, un gestor del patrimoni històric que durant més de 50 anys ha estat al capdavant de la recerca, la conservació i la museïtzació de la ciutat de Palmira. Us expliquem la importància d’aquest conjunt monumental.

Khaled al-Assad, arqueòleg de les ruïnes de Palmira

Khaled al-Assad, arqueòleg de les ruïnes de Palmira

Des que va iniciar la seva croada, l’Estat Islàmic ha perpetrat diversos atacs a emblemes de la història de la humanitat. Fa un parell de mesos va destruir la població assíria de Nimrud, de 3.000 anys d’antiguitat, i també la ciutat ancestral de Hatra, del 200 dC. Fa uns dies va segrestar Khaled al-Assad, arqueòleg sirià de 82 anys que havia desenvolupat tota la seva activitat professional a la ciutat romana de Palmira. Ahir Estat Islàmic va anunciar que ha decapitat l’arqueòleg perquè es va negar a revelar el parador d’uns artefactes que es trobaven amagats en un jaciment arqueològic.

L’Estat Islàmic va prendre el control de la ciutat, nomenada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, durant el mes de maig. Des de llavors, molts han vist les destrosses comeses i han temut que les antiguitats de la ciutat fossin destruïdes o venudes al mercat negre, un negoci que presumptament aporta milions a l’Estat Islàmic. Asaad va ser una peça clau en la protecció de molts dels tresors de la ciutat i va treballar amb el seu fill i el seu nét per tal d’evacuar unes 400 antiguitats.

Metro News de França va recollir una de les últimes declaracions que Asaad va fer a Maamoun Abdelkarim, director General d’Antiguitats i Museus (DGAM): “Sóc de Palmira i em quedaré aquí, fins i tot si m’han de matar”. Segons l’Observatori Sirià de Drets Humans, Asaad va ser executat “a la plaça pública a Palmira davant de desenes de persones”. Des del web DGAM, d’altra banda, s’afirma que els membres de l’Estat Islàmic el van matar al pati del Museu Palmira i després van penjar el seu cos en una de les antigues columnes romanes de la ciutat.

La ciutat de Palmira

Palmira és un oasi fèrtil situat al bell mig del desert de Síria, poblat des de l’època paleolítica i neolítica. Per la seva situació, va convertir-se en una escala entre la zona de la Gran Síria i l’Iraq, el golf pèrsic i el Mediterrani. La ciutat, un centre de caravanes, va adquirir importància després de l’annexió de Síria a l’imperi romà amb el desenvolupament del comerç. Es va erigir com un dels centres culturals del món antic i com el mercat més important per als productes que venien de l’Orient, perquè formava part de la ruta comercial que unia Orient amb Occident. Amb el temps, també es va convertir en un lloc estratègic des del punt de vista militar, sobretot a partir del segle III.

L’art i l’arquitectura, que combinava les tècniques grecoromanes amb les tradicionals locals i les influències perses, són els principals atractius de la ciutat. De fet, Palmira va exercir una influència decisiva en l’evolució de l’arquitectura neoclàssica i la urbanització moderna. La ciutat és un exemple d’un antic complex urbanitzat, amb l’àgora, el teatre, els temples, els barris i finalment el cementiri, que es troba situat fora del recinte emmurallat.

Un impressionant carrer de columnes de 1.100 metres de llargada –que constata l’important creixement artístic que es va desenvolupar– formava el monumental axis de la ciutat, que, juntament amb un encreuament de carrers amb columnes, unia els monuments públics més importants: el Temple de Baal, el Camp de Dioclecià, l’àgora, el teatre i altres temples i barris urbans. Extramurs encara es poden contemplar les restes d’un aqüeducte romà i necròpolis immenses, que se situen en una zona coneguda com la Vall de les Tombes. Un dels edificis destacats de la ciutat, que va ser descoberta per uns viatgers pels volts dels segles XVII i XVIII, és el temple de Baal, considerat un dels edificis religiosos més importants i més emblemàtics pel que fa al disseny del segle I a Orient.

Palmira

Palmira

Actualment les ruïnes, sobretot la ciutadella i la zona de les tombes, són molt sensibles a terratrèmols i a la falta de conservació del lloc. Als efectes del temps, cal afegir-hi també l’augment de la ciutat veïna, que envaeix la zona arqueològica, i la massificació turística del lloc, que ha obligat a construir-hi instal·lacions. Tanmateix, el lloc va ser declarat monument nacional i està protegit per la Llei d’antiguitats nacionals 222, esmenada l’any 1999.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Esperem que aquests immadurs i fanàtics jihadistes, llegeixin i deixin de mirar-se el melic. I també esperem que els governs inverteixin menys en petroli i protegeixin més el Patrimoni de la Humanitat.

  2. De ben segur que les autoritats mundials clamaràn al cel quan “quatre pedres” siguin desplaçades de lloc o esmicolades. Poc els importa el dolor de la gent: l’important és la majestuositat de les columnes daurades que cauen sota el poder destructiu humà; tant els hi fa si els poders destructius humans abans han acabat amb vides humanes “anònimes” i, per lo tant, “poc importants”.

    Que faràn els turistes quan se’ls haurà acabat els motius i raons per seguir visquent? On aniràn, els científics, a estudiar pedrotes amuntegades una sobre l’altra? Quins seients seràn escalfats pels tirans de torn?

    Qui s’abraçarà a la persona estimada que ja no hi és “gràcies” a la guerra? Qui s’enrecorda d’aquestes persones (“indignes” els anomenen alguns molt barruts!) que han tingut la malhaurança d’haver nascut “al lloc i hora equivocat”?

    Quina és la “pèrdua irreparable” per la que ha de plorar la humanitat?

    Atentament