Per què la veritat fa mandra o de Kant a Trump

9.03.2017

Diumenge passat, Donald Trump, a través d’una cadena de tuits, va acusar Barack Obama d’haver espiat les seves comunicacions durant la cursa electoral sense aportar cap mena de prova que corroborés la denúncia. Ara creiem que una maniobra que a més d’immoral sembla estúpida, és, en realitat, una tàctica que suma més del que resta: la nova teoria de la postveritat sosté que l’impacte emocional que aquests missatges causaran entre els detractors d’Obama té més valor electoral que la veritat dels fets. Tot i que no hi ha res més sa que sospitar de les paraules pomposes de nou encuny, el resultat de les eleccions presidencials i la proliferació desmesurada de les notícies falses ens fan pensar que la gent del diccionari d’Oxford no la va errar quan van decidir nomenar “postveritat” com la paraula del 2016 i, de retruc, convertir-la en la idea de moda. Parlem-ne.

Mark Zuckerberg durant la presentació d’un projecte amb Oculus Rift

La noció de postveritat suggereix, per la presència del prefix “post-“, una evolució històrica i, al mateix temps, una sensació d’esgotament del paradigma antic, que mor sense que acabi de néixer una cosa nova amb prou força per explicar-se en termes propis. És el mateix que la postmodernitat, situada cronològicament després de la modernitat però definida per un fracàs d’aquesta; i el contrari de les avantguardes artístiques que, amb noms tan vibrants com “dadaisme”, afirmaven la seva originalitat radical i la superioritat dels seus postulats respecte a tot el que les precedia. Sembla que la veritat ha fet com Pep Guardiola al Barça: s’ha buidat. La pregunta que cal fer-nos és com hem arribat fins aquí, i què hauríem de fer.

Yuval Noah Harari ens ofereix una perspectiva interessant sobre el recorregut històric que ha fet l’autoritat: del núvol a l’home i de l’home al núvol. Així, resumint el que explica l’historiador al seu llibre Homo Deus, el poder per determinar el que era bo, bell i cert es trobava damunt dels nostres caps en mans dels déus, va baixar a la terra amb el projecte de la il·lustració fins que, finalment, ha tornat a ascendir, aquesta vegada al núvol digital. En principi, els algoritmes de Google i Facebook són fills de la il·lustració i, com a tals, se suposa que hereten els principis crítics i racionals dels seus pares. Això vol dir que la lògica d’Internet hauria d’imitar i amplificar la nostra i que, a priori, no està clar quins problemes ens hauria de suposar delegar el pensament a la intel·ligència artificial.

The Internet of Us: Knowing More and Understanding Less in the Age of Big Data, Michael P. Lynch ens proposa un experiment mental que potser ens ajuda a enfocar la qüestió. El filòsof ens demana que “imaginem una societat on els telèfons intel·ligents són miniaturitzats i estan enganxats directament al cervell de les persones”. Després de moltes generacions vivint amb aquests implants, les persones s’acostumen a confiar en els dispositius per saber el que saben i s’obliden dels mètodes d’aprenentatge que havien fet servir tota la vida: observació, investigació, i raonament. Un cop arribats fins aquí, hem d’imaginar que, una nit qualsevol, un desastre ambiental destrueix gran part de la xarxa de comunicacions electròniques del planeta i, amb ella, la pràctica totalitat dels implants deixen de funcionar. Seria, diu Lynch, “com si tothom s’hagués tornat cec de cop. No hi hauria cap base immediata que permetés establir la veritat d’un fet.” Després del desastre, ningú sabria res perquè ningú sabria com saber.

Si aquesta petita història resulta inquietant, és perquè sentim que anem cap a aquest futur i que, en molts aspectes, ja mostrem vicis dels cyborgs que imagina Lynch. Els motors de recerca i els algoritmes de les xarxes socials s’estan convertint en el principi i la fi del nostre coneixement de les coses o, dit d’una altra manera, estem substituint l’hàbit de destriar entre bons i mals arguments pel de seleccionar els impactes que ens agraden respecte dels que no.

El concepte clau és agradar. La ciència contemporània no para de confirmar-nos el que ja sospitàvem des del mite de la caverna de Plató fins a les pel·lícules de Matrix: buscar la veritat suposa un esforç i trobar-la pot ser fins i tot dolorós. Les millors teories que tenim a l’abast i que cada cop atrauen més consens sobre aquest fenomen ens diuen que les nostres capacitats racionals van evolucionar per competir en un entorn on el més important era la socialització. En altres paraules, som animals més polítics que racionals. I és que les eines intel·lectuals de les quals de les quals disposem i que ens han servit per enviar sondes a Mart van sorgir com a adaptacions en el si de petits grups de caçadors-recol·lectors que tenien molts més incentius per ser bons a l’hora d’adscriure’s a un col·lectiu i guanyar-se la seva confiança que no pas per raonar fredament. Des d’aleshores, el nostre cervell amb prou feines ha canviat. És per això que som molt més bons distingint qui són “els meus” que no pas a determinant quina postura té més evidència empírica a favor seu i que ho fem molt millor quan hem d’avaluar les febleses argumentals dels altres que no pas quan intentem criticar les nostres.

Que tinguem un biaix que afavoreix la confirmació d’allò que ja creiem o que ja ens plau però que siguem capaços de teoritzar-lo vol dir una cosa: la recerca de la veritat no és fàcil, però és possible. Si viatgem a la Il·lustració, el període històric on la veritat va ser al centre del món brillant amb més força que mai, trobarem l’eslògan amb què Immanuel Kant va definir aquesta tensió: sapere aude. “Atreveix-te a saber” clarament no és el mateix que “Perquè jo ho valc”. La paradoxa de la il·lustració és que les mateixes forces que va desfermar han acabat creant, a una velocitat històrica trepidant, unes noves condicions en les quals els principis de la racionalitat i el pensament crític tenen molts al·licients per desaparèixer si no estem a l’aguait.

La novetat dels algoritmes amb què funciona Internet és que tots podem tenir accés a enormes quantitats d’informació sense educació epistemològica. El coneixement ens arriba precuinat i, si fa bona pinta, ens l’empassem. No sabem ni preparar-lo nosaltres ni on mirar l’etiqueta amb el seu valor nutricional. El que importa és que ens entri pels ulls. No només això, el paladar s’infantilitza i, quan veiem alguna cosa que no s’assembla a “el mateix de sempre”, ja farem fàstics sense ni tan sols tastar-la. El filòsof Byung-Chul Han ha teoritzat aquest paisatge com “l’infern de l’igual”, posant en relació la tendència de la xarxa a tancar-nos dins d’una bombolla d’opinions idèntiques a les nostres amb la radicalment oposada experiència de la veritat. “Tenir una experiència és dir que alguna cosa ens concerneix, ens arrossega, ens oprimeix o ens anima. La seva essència és el dolor. Però l’igual no fa mal. Avui, el dolor cedeix el pas a un «m’agrada», que prossegueix amb l’igual.”

Intentem conjugar-ho tot plegat. Som animals amb clares limitacions a l’hora de criticar les nostres pròpies creences. Els nostres circuits mentals han evolucionat per donar-nos un reforç positiu cada cop que ens trobem amb “més del mateix”. Ara bé, durant un breu període històric, vam creure en un relat: si observem els fets i els avaluem utilitzant les nostres facultats racionals, acostar-nos a la veritat és possible i només depèn de nosaltres mateixos. Era una història plena d’èpica, que va produir els seus miracles però també els seus monstres. Però els darrers anys ha aparegut un nou actor, la intel·ligència artificial, que ens proposa una altra opció: “no et preocupis per tot el procés de pensar, jo ja et dono el resultat”. Hem perdut grandiositat, però la melodia és tan dolça que no molesta a ningú. Així, aquesta temptació mefistofèlica és més poderosa que mai perquè té noves eines per atacar directament allà on som més febles: el nostre biaix cap al conformisme, cap al “m’agrada”, cap a la repetició del que ens sona familiar.

En la línia del que proposa Han, per resistir l’imperi de l’igual cal recuperar l’altre. La veritat és sempre un altre respecte el que som, que ens exigeix sortir d’allà on ens sentim còmodes i estar disposats a iniciar un camí que pot acabar malament. No sempre “m’agrada”. Però per què hauríem de voler patir? Per amor, és clar. Hi ha dos tipus d’amor: els algoritmes de Google i Facebook estan dissenyats per explotar la nostra tendència innata cap al narcisisme, creant cambres d’eco on només ressonen les idees que ja ens reconforten. Però l’amor del pensament és eròtic: una relació de fascinació i atracció prou fortes per arrossegar-nos fora de la bombolla. Si la postveritat és la victòria del narcisisme, perquè triomfi la veritat caldria substituir la por pel desig, educar-nos en l’amor per l’altre. Precisament perquè es tracta de lluitar contra tendències que duem gravades a foc, el repte és tan complicat com apassionant. Com demostra la victòria de Trump, l’alternativa és perillosa i, en última instància, tan ridícula com la mort del Narcís de la mitologia.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Alguns no dormen amb la victòria democràtica d’en Trump. Sembla ser que l’únic mentider ha estat Trump, i que la parida (em negó a qualificar-la de concepte) aquesta de la post-veritat s’hagi inventat per raó de la victòria d’en Trump.
    Per quina raó li van donar el premi Nòbel de la pau a l’Obama? (que ves per on, tothom el classifica com a “negre”, quant és mulato. Qui és “negre, negre” és Ben Carson, però clar, aquest no té el pedigrí dessitjat pels seguidors de la Clinton [vividors de la pijolandia, quant no forrats de pasta fins el clatell], a més de formar part de l’actual govern dels EUA.
    Què poster les “notícies” [sic] que rebem de TV3 o de CatRàdio [anomeno aquest mitjans, però els altres fan 3/4 dels mateix] sobre Trumpo o el conflicte arab-israelià no están amanyades? Com es pot fonamentar un discurs honest sobre uns arguments [les “notícies” que rebem] falsos?

    Atentament

      • Arnau:

        No pas. Simplement el que he escrit era el que volia comentar.
        La veritat, a mi una sobreexposició d’en Kant i d’en Plató (el xinés aquest, mai n’havia sentit parlar d’ell) em donen son. Ja em perdonarà, però sóc així de simple.

        Atentament

  2. No puedo estar más de acuerdo, hoy en dia cuando consultamos al sabio, si no nos gusta la respuesta buscamos otra o cambiamos de sabio. Felicito al autor por tan brillante reflexión, me ha alegrado vd el dia. Gracias.