Per què cal prohibir l’Autobús Transfòbic

Dimarts vam saber que una associació d’extrema dreta ha impulsat una campanya que pretén fer circular pels carrers de diverses ciutats de l’Estat un autobús amb el següent missatge: “Els nens tenen penis, les nenes tenen vulva. Que no t’enganyin. Si neixes home, ets home. Si neixes dona, seguiràs sent-ho”. Dirigents tan allunyades com Cristina Cifuentes i Ada Colau han condemnat la iniciativa i han declarat que emprendran accions per impedir que l’autobús circuli, mentre que els impulsors han apel·lat a la llibertat d’expressió. L’argument per aturar l’acció és denunciar que es tracta d’un missatge transfòbic que discrimina i atempta contra la dignitat d’un col·lectiu. El moviment més interessant, però, és la defensa dels responsables: des de la presentació de la campanya fins al darrer tuit, l’estratègia comunicativa s’ha basat a no moure’s ni un mil·límetre d’un argument: “es tracta d’una veritat elemental de la biologia” i, com a tal, no es pot censurar. La trampa dels activistes és tant repugnant i cínica com subtil i ben pensada, i és per això que cal preguntar-se si tenim eines intel·lectuals per detectar-la i, finalment, desactivar-la.

Pensem en tres autobusos diferents, dos de reals i un d’imaginari. El primer és l’Autobús Transfòbic que estem discutint. El segon, és una campanya a la qual els defensors de la campanya remeten per justificar el seu dret a expressar les seves opinions: el mític Autobús Ateu que va recórrer diferents ciutats del món, com Barcelona i València, amb el missatge “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. El darrer autobús que proposo per definir el contrast és totalment imaginari: l’anomenarem Autobús Científic i en el seu lateral es podria llegir “La sal marina és clorur de sodi. Quedeu avisats”. Podríem definir l’argument dels defensors de la campanya en els següents termes: l’Autobús Transfòbic es vol fer passar per Autobús Científic per tenir els mateixos drets a circular que l’Autobús Ateu.

El primer que cal reconèixer per resoldre aquest debat és el poder de les paraules, i això ens obliga a invocar al filòsof britànic J.L. Austin i el seu cèlebre How to do things with words. A aquesta obra, Austin desmunta la “fal·làcia descriptiva”, una posició que defensa que l’única funció rellevant dels enunciats lingüístics és descriure un estat de coses. Davant d’aquesta posició, Austin va introduir una distinció perspicaç i universalment acceptada avui dia, entre enunciats constatatius i performatius. Els primers, com ara dir que la sal és clorur de sodi, simplement descriuen com són les coses, mentre que els segons realitzen un canvi en el món pel sol fet de ser pronunciats. L’exemple clàssic d’acte performatiu és la promesa: si jo dic a un amic “et prometo que t’ajudaré sempre que em necessitis”, el sol fet de dir-ho és una acció que genera conseqüències al món, com ara el dret de l’amic a reclamar la meva ajuda. L’Autobús Transfòbic es defensa dient que el seu missatge és merament descriptiu, mentre que els seus detractors assenyalen que es tracta clarament d’un enunciat performatiu amb finalitats repugnants.

La sofisticació maquiavèl·lica dels creadors de l’Autobús Transfòbic rau a la seva voluntat d’explotar l’ús ambigu que fem de les paraules “nen” i “nena”. En el nostre entorn cultural, la primera intuïció que ens passa pel cap és que “nen” o “nena” és a uns genitals el que “sal” és a clorur de sodi: un terme estrictament descriptiu. La clau de tot plegat és que això no és així, sinó que, quan diem que “En Joan és un nen”, no estem actuant com ornitòlegs que cataloguen l’ocell que acaben de capturar, sinó que estem carregant a en Joan i a nosaltres mateixos d’expectatives de com hauria de ser i comportar-se. Roba de color blau, cabell curt, cotxes de joguina, fer petons a les nenes, etc. També és fonamental el context: en determinades situacions, com una revisió mèdica, és possible que “nena” s’utilitzi com un biòleg utilitzaria el terme “femella”, però en el lateral d’un autobús que circula per la via pública, no. Contràriament al que diríem sense pensar-hi, l’ús habitual dels conceptes “nen” i “nena” està carregat d’assumpcions normatives que converteixen el missatge de la campanya d’extrema dreta en un acte clarament performatiu i amb una intenció molt concreta: imposar una visió del món que exclou certes identitats. El problema és que, com ja hauríem de saber tots a hores d’ara, les identitats fan de mal legislar perquè són infinitament més lliures, variables i fluides del que agradaria a alguns.

Si hem arribat fins aquí, queda un darrer parany per superar. L’Autobús Transfòbic no és com l’imaginari Autobús Científic que els seus responsables diuen que és, sinó un autobús performatiu amb una agenda política. Ara bé, ens queda una qüestió per resoldre: per què l’Autobús Ateu, que també té una agenda política, té dret a circular i el transfòbic no? Molts defensors radicals de la llibertat d’expressió gens sospitosos de transfòbia dirien que tots dos tenen el mateix dret, encara que no ens agradi, de la mateixa manera que defensen que els partits feixistes tenen dret a presentar-se a les eleccions. Aquest és el punt més delicat del debat, i la clarificació de la diferència hauria de conduir a la resposta.

El fet és que la tria d’una opció religiosa té la mateixa naturalesa que la tria d’una opció política: es tracta d’un element important però no essencial de la identitat de les persones  sobre el que només es podran pronunciar adequadament quan tinguin l’experiència i les capacitats de raonament pròpies de la majoria d’edat. En canvi, la identitat sexual, com ara la raça, es troba a un nivell molt més fonamental pel simple fet que està inscrita al cos dels infants i és present en la seva experiència més immediata del món en un sentit molt diferent i radicalment més profund que, per exemple, la religió. Per transcendents que siguin les conseqüències ètiques de creure o no creure, arribar a elles i debatre-les només té ple sentit a partir de certa edat; mentre que els judicis sobre quines són i com haurien de ser les seves identitats sexuals interpel·len als nens tan aviat com aprenen a parlar i els afecten d’una manera molt més directa. Per això no commourà de la mateixa manera a un infant dir-li que Déu probablement no existeix que dir-li que si té penis no li poden agradar els nens.

Per resumir: l’Autobús Transfòbic hauria de prohibir-se perquè no descriu cap realitat objectiva, sinó que intenta ferir i negar un element essencial de la identitat de manera que, pel context en el qual apareixerà -els carrers de la ciutat- impactarà sobre un col·lectiu que no té les eines intel·lectuals per filtrar i contrarestar l’atac: la canalla. Precisament per això, el bus està dirigit als infants i no als adults tant en el text com en les imatges i, precisament per això, caldria prohibir-lo.