Per molts anys, Filmoteca

23.02.2017

El passat 21 de febrer es van complir 5 anys de  la inauguració de la nova seu de la Filmoteca al Raval. Els números parlen per si sols: 750.000 espectadors en 7.013 sessions programades, amb una mitjana de més de 100 espectadors per sessió i, més enllà del Raval, fins a 56.000 espectadors en les diverses iniciatives dutes a termes arreu del territori. Per tal de celebrar l’efemèride, la Filmoteca va oferir una sessió especial per a amics i autoritats amb una selecció de pel·lícules inèdites. Àlex Gorina i Jaume Figueras van ser els mestres de cerimònies d’un acte festiu en què Esteve Rimbau, director de la Filmoteca, va fer balanç del lustre i Santi Vila, conseller de Cultura, va dur un regal d’aniversari inesperat: declarar el compromís de la Generalitat per convertir la Filmoteca en equipament nacional en el termini d’un any.

Seu de la Filmoteca de Catalunya a Barcelona © Guillermo Rivera

Quan la Filmoteca es va traslladar al Raval, jo estudiava cinema Blanquerna i filosofia a la UB, dues facultats situades al mateix barri. L’arribada de la institució obria un nou món de consum cultural per a estudiants dels dos ecosistemes, un públic a priori obligat a omplir les flamants sales Laya i Chomón. I així va ser: els preus (2 € amb carnet d’estudiant) i una programació rica i variada van aconseguir el miracle de dur millenials al cinema. Gràcies al nou equipament, molts hem descobert les pel·lícules mudes amb música en directe, hem tingut l’ocasió de veure 2001: una odissea a l’espai en pantalla gran o hem gaudit de les millors obres que cada any se’ns escapaven o ni tan sols s’estrenaven en sales. Sense cultivar l’amor per la sala de cinema l’educació en el setè art no és completa, i la Filmoteca ha salvat a molts joves d’oblidar aquesta veritat. Com va dir Rimbau “d’aquí no res la Filmoteca serà un dels pocs llocs on es podrà veure cinema com l’espectacle que va ser al segle XX”.

Però la Filmoteca ha fet més que conservar i divulgar pel·lícules. Un dels punts més controvertits de la mudança va ser la tria de la nova ubicació: la plaça de Salvador Seguí, al final del carrer Robadors i a tocar de la part baixa de la Rambla del Raval. Situar un equipament associat a l’elitisme cultural al cor de l’antigament anomenat “barri xino” va aixecar suspicàcies. No ens enganyem, passejar per Robadors a segons quines hores de la nit encara fa respecte, però la Filmoteca ha estat la cirereta del pastís del programa de rentada de cara del Raval i, a molts, ens ha permès descobrir i estimar aquesta part de la ciutat que no hauríem conegut de cap altra manera. A mi, de petit, la mare em deia que vigilés quan posava un peu a Joaquim Costa. Avui, el mateix carrer, una artèria natural per tal d’anar a parar a la Filmoteca, s’ha convertit en un dels llocs més interessants de Barcelona, on locutoris i carnisseries halal s’alternen amb barberies hipsters i bars de moda.

Cap prova millor de l’amor i la fidelitat que s’ha guanyat la Filmoteca que la sala plena fins dalt per celebrar els seus 5 anys. En una festa pensada per als habituals no podia faltar la música en directe, i un quintet d’estudiants del Conservatori del Liceu va ajudar a reforçar l’ambient cinèfil interpretant la inconfusible La Passerella di Otto e Mezzo, la mítica banda sonora de Nino Rota per a l’obra mestra de Federico Fellini, i el tema principal de The Way We Were, el drama romàntic protagonitzat per Barbara Streisand i Robert Redford. Es podia respirar la cinèfilia compartida.

Després dels parlaments, amb la solemnitat del discurs Rimbau i l’al·legria per l’anunci del conseller Vila encara flotant a l’aire, va tocar el torn a les pel·lícules. Els assistents vam poder gaudir d’una selecció de films absolutament meravellosa, que reivindicava la tasca de conservació i restauració dels treballadors de la Filmoteca. Van destacar des d’una obra inèdita dels germans Lumière mostrant el Londres de 1896, fins a material de propaganda  del 1935 al 1942, previ al NO-DO, passant per un curt de George Méliès protagonitzat per ell mateix –i amb un impressionant desplegament del seu amor pels efectes especials artesanals-, o un documental de Laia films, la  productora cinematogràfica creada a Barcelona el 1934 per iniciativa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana. El valor estètic, documental i patrimonial de la tria va deixar al públic atrapat en la màgia que només poden produir les pel·lícules antigues i va permetre que la Filmoteca exhibís les seves virtuts amb el llenguatge que li és natural, el cinema.

Al llarg d’aquests cinc anys, la feina de la Filmoteca s’ha vist reflectida sobretot en quatre eixos: arribar al màxim d’espectadors possibles; crear uns serveis educatius que serveixin per acostar l’audiovisual als públics del futur; la tasca patrimonial de garantir la preservació del cinema català en el context del pas de l’analògic al digital i augmentar el fons fílmic en la mesura del possible; i la difusió internacional aquest patrimoni. La futura adquisició del rang d’equipament nacional que va enunciar el conseller és el reconeixement just i natural a un èxit total en aquests quatre vectors que haurà de blindar la continuïtat de la institució. Els espectadors habituals que estimem la Filmoteca i que gaudim regularment d’aquesta dels fruits de tota aquesta feina, ens sumem a l’aplaudiment de Gorina i Figueras: moltes felicitats a la Filmoteca, tornarem a venir per la festa dels 10 anys!