Per amor a Schubert

21.11.2016

El Gran Teatre del Liceu ha programat només un recital de cançó aquesta temporada, a càrrec, això sí, de dos dels millors especialistes en el gènere dels darrers anys: Simon Keenlyside i Malcolm Martineau. Divendres passat van presentar un programa heterogeni (amb cançons de sis compositors amb estils molt diferents: Glazunov, Rakhmàninov, Txaikovski, Duparc, Poulenc, Strauss i Schubert) tan interessant com arriscat, que va funcionar molt bé, amb interpretacions excel·lents, gràcies a la intel·ligència, la classe i la versatilitat de tots dos.

Simon Keenlyside

Simon Keenlyside

Els compositors russos no són habituals en el repertori de Keenlyside, tot i que, si no recordo malament, ja hi va haver un bloc de cançó russa en el seu primer recital al Liceu, deu fer cosa de deu anys. Aquest cop van ser Glazunov i Rakhmàninov qui van obrir el concert; la veu de Keenlyside encara no estava assentada però va cantar les quatre cançons amb lirisme, emparat per la delicadesa del so de Martineau, que va contribuir no poc a construir la melancòlica atmosfera russa. En contrast amb Glazunov i Rakhmàninov, la teatralitat i la frivolitat (i aquest va ser el primer canvi brusc de la nit, una mena d’avís del que vindria després) les va posar un compositor tan poc frívol com Txaikovski, amb la seva Serenata de Don Joan, resolta amb elegància.

Del repertori rus vam passar al francès, gairebé imprescindible en els recitals del baríton. De Duparc en vam escoltar només tres cançons; tres perles del seu brevíssim repertori i tres estupendes versions. La partitura de Chanson triste demana explícitament tendresa, i Keenlyside la va cantar amb una tendresa i una dolçor commovedores, amb uns reguladors i uns piani preciosos. Vam continuar amb el dramatisme de Le manoir de Rosamonde; impecable el baríton en la narració, impecable també el pianista amb el seu so ara sec, ara delicat, com a fil conductor. I, per acabar aquest bloc, Phidylé, on Keenlyside novament va regular a plaer, matisant per transmetre cada detall del text; va ser una preciosa interpretació, amb Martineau molt bé controlant la tensió en piano a la segona part de la cançó abans de passar amb un sensacional crescendo a la part final. Un Duparc preciós que ens va portar fins a l’obra segurament més compromesa del programa, les Chansons gaillardes de Poulenc.

Poulenc, un dels compositors habituals en el repertori de Keenlyside, va triar textos tavernaris per escriure un cicle que sovint juga a amagar sota una aparença musical més que respectable els versos més obscens, de manera que aquests s’han de dir molt ben dits perquè el missatge arribi. Sempre, seguint les instruccions de Poulenc, evitant qualsevol vulgaritat i respectant escrupulosament la partitura, molt exigent amb el pianista. Tot plegat, una aposta arriscada. Però com que Martineau és un gran pianista, si alguna cosa és Keenlyside és eloqüent i cap dels dos va escàs d’elegància, es van fer còmplices en la seva faceta voyou (sigui dit amb tots els respectes) i van oferir una interpretació tan estupenda com ho havia estat la de les cançons de Duparc. Keenlyside va jugar amb els canvis de color per destacar versos i paraules oportunament aquí i allà; al darrer vers de L’offrande, per exemple, o a una gran Sérénade, tan còmicament seriosa que tots dos amb prou feines van aguantar el riure en acabar.

Si la primera part havia començat amb to intimista i havia acabat frívolament, la segona part va anar a l’inrevés: va començar frívolament amb Strauss (val a dir que sense la grolleria de Poulenc, tot i que van quedar agermanats pels seus al·legats contra el matrimoni). Quatre Lieder molt ben cantats que van començar i acabar en el bosc: de Waldesfahrt, teatral i molt variat, fins al serè Waldseligkeit, que preparava l’ambient pel darrer bloc, els sis Lieder de Schubert.

Schubert. Corbata fora, botó del coll de la camisa descordat, americana oberta; una mena d’alliberament que hem vist a Keenlyside altres cops abans d’aquest compositor. I una mena de transformació també. No importa com de bé hagi cantat les anteriors peces del recital; si n’hi ha de Schubert, acabaran eclipsant-les. Un Schubert càlid, natural, elegant, expressiu, sense cap artifici. Un Schubert proper, fàcil d’escoltar (i això no és tan habitual com podria semblar). Des de la primera nota d’Alinde fins a la darrera d’Abschied, magnífic Schubert. Podria estendre’m descrivint detalls de cadascuna de les cançons, però, cal?

Com que vull acabar aquestes impressions amb el bon record de la música, permeteu-me que parli ara de la part negativa del concert: el comportament d’una part del públic. És normal que els nouvinguts a un gènere no en coneguin els protocols. Però potser fóra bo que fossin una mica més prudents i observadors abans de llançar-se a aplaudir després de cada cançó. Sobretot, quan després de la primera cançó d’un cicle el cantant fa un gest per interrompre els aplaudiments i un altre per agrair el silenci; a què treu cap que després de la segona cançó hi tornin? Això només porta, per un cantó, a una mena de guerra entre els aplaudiments i els intents de fer silenci d’una altra part del públic, i per l’altre, que els intèrprets ataquin les cançons sense pausa (que no és tampoc el més desitjable) per mirar d’evitar els aplaudiments. Potser una bona forma de rebre els nouvinguts, per part del teatre, fóra incloure en el programa de mà una breu explicació dels costums; bàsicament, que el blocs de cançons s’han d’entendre com una unitat, que el silenci forma part de la música o que mai de la vida s’ha d’aplaudir abans que el pianista acabi la cançó. No es tracta d’imposar cap norma arnada, només de respectar la feina de dos professionals damunt de l’escenari i de no destorbar la concentració de tots, públic i músics. No sé com es va viure aquesta situació a l’escenari i en qualsevol cas Keenlyside i Martineau són massa educats per mostrar el seu desgrat, però des de baix es va viure amb incomoditat i tensió.

Tornem a la música. Vam gaudir encara de tres propines: la primera, una seductora Ständchen, de Strauss (potser per compensar la Sérénade de Poulenc?); la segona, una breu aparició de Mahler amb l’encantadora Wer hat dies Liedlein erdacht. I, per acabar, una exquisida interpretació de Nachtviolen. Die heilige Verbindung. Es pot acabar millor un recital?