Per a què serveixen les imatges en el segle XXI?

28.09.2016

El passat 19 de setembre, Ingrid Guardiola, experta en comunicació cultural i audiovisual, va ser l’encarregada de fer la lliçó inaugural del curs 2016/2017 d’EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona. Des del seu vessant més filosòfic, Guardiola intenta donar-nos eines per respondre a una pregunta important: per a què serveixen les imatges en el segle XXI?

Imatge de Sergey Larenkov

Fotomuntatge de Sergey Larenkov

Què és l’aigua?

Ingrid Guardiola va ser presentada com una experta en hibridar i, fent honor a la seva naturalesa postmoderna, la doctora en humanitats i coordinadora del projecte Soy Cámara en Red va iniciar la conferència apropiant-se de la metàfora sobre l’aigua del cèlebre discurs de David Foster Wallace. A “Això és l’aigua”, Foster Wallace, se serveix d’un acudit que sempre val la pena reproduir: “Hi ha dos peixos joves nedant i es troben un peix més vell que ve en el sentit contrari i que els saluda amb el cap i diu, ‘Com està l’aigua?’, i els dos joves neden una mica més i llavors un d’ells es torna cap a l’altre i diu: ‘i què dimonis és l’aigua?”

Aquesta metàfora, l’escriptor pretenia il·lustrar la dificultat per pensar sobre el que és més obvi i que forma part del nostre entorn més immediat. Guardiola va explicar que, al segle XXI, l’aigua en què ens movem sense ni tan sols saber definir són les imatges. La feina del pensament crític que la ponent proposa i practica és cridar la nostra atenció sobre les propietats d’aquest oceà d’imatges que ens envolta i aprendre a veure si tot és tan transparent com sembla o si, com diria McLuhan, el medi és el massatge.

Si esteu pensant que les imatges són representacions neutrals que es corresponen amb la realitat és que heu aconseguit esquivar els darrers 40 anys de producció intel·lectual postestructuralista i no esteu familiaritzats amb noms com Lyotard, Foucault o Derrida. Els postulats filosòfics d’aquest corpus que avui domina els estudis culturals és impossible de resumir aquí però sempre gira al voltant d’una tesi central: la veritat no existeix en ella mateixa sinó que cada “veritat” es pot explicar com el fruit d’un discurs històric i polític amb uns interessos determinats que cal posar en qüestió per tal de combatre la repressió que les diferents “veritats” exerceixen sobre el dret a la llibertat i a la diferència de cada individu. La gran virtut d’aquesta tradició és el seu poder per deconstruir allò que és massa rígid i el seu gran defecte és la poca claredat a l’hora de construir alternatives clares i seductores.

 

L’opi del poble

La gran inquietud de Guardiola, la dimensió pràctica i, per tant, política del seu missatge, és aplicar la vella màxima marxista en una nova direcció: “Com aconseguim que les imatges no siguin l’opi del poble?”. Segons la conferenciant, la saturació icònica en la qual estem immersos produeix efectes nocius en la nostra capacitat de trobar un sentit a la realitat. La velocitat i la saturació amb què circulen les imatges en el nou ecosistema tecnològic el fa intransitable. El problema polític és que les imatges que consumim no són innòcues, sinó que obeeixen a uns interessos econòmics contraris als interessos generals que hauria de tenir la societat. Des de l’òptica neomarxista, les imatges es bolquen al torrent d’informació per part del capital per tal de mantenir les estructures de poder que perpetuen les desigualtats. És precisament per això que no ens podem permetre el luxe de rebre-les acríticament.

Què tenen les imatges que les fa tan perilloses? Paradoxalment, la seva opacitat. Molts experts (com ara Nicholas Carr) han estudiat el sistema a través del qual les imatges entren a la nostra ment. La conclusió a la que apunta la recerca científica és que no som capaços de pensar les imatges amb la mateixa cautela amb què interpretem el llenguatge escrit o parlat. La nostra psicologia està dissenyada per absorbir les imatges d’una manera ràpida i poc mediada i això ens fa vulnerables a les intencionalitats ocultes que puguin haver-hi al darrere. Hem evolucionat per acostar-nos a la imatge com una representació que es correspon amb una realitat objectiva i ens falten eines per analitzar imatges que, com diria José Luís Brea, són “espectres aliens a tot principi de realitat”. No sabem veure més enllà de la superfície de la imatge digital, i aquesta realitat és aprofitada pel capital.

Javier Rebollo, La cerillera: muerte y Transfiguración de una Trabajadora europea 2015 - Projecte inacabat

Javier Rebollo, La cerillera: muerte y Transfiguración de una Trabajadora europea
2015 – Projecte inacabat

Guardiola troba una via per a la resistència en la lògica del found footage, una pràctica que consisteix a apropiar-se d’imatges (això inclou pel·lícules) i utilitzar-les per a finalitats diferents de les originals. Els tres gestos necessaris de l’obra apropiacionista són l’estranyament, la parada i la repetició. La clau d’aquests mecanismes és que “Aquí no hi ha identificació, sinó que se subratlla el caràcter il·lusori de les imatges, així l’espectador pren consciència dels mecanismes de producció de sentit individual i cultural”. La mirada del found footage ens ensenya, per a Guardiola, la manera com hauríem d’aprendre a navegar a través de les imatges al segle XXI perquè ens permet interrompre el flux de la història i obrir nous espais diferents als quals les tendències destructives del capital ens condueixen.

Un exemple que il·lustra com aquest trencament anacrònic del temps pot obrir espais és La cerillera: muerte y transfiguración de una trabajadora europea, un projecte del cineasta Javier Rebollo que “segurament no veurà mai la llum”, una pel·lícula que recupera el micro-conte de la venedora de llumins de Hans Christian Andersen. El conte és una oda a la imaginació creadora com a amagatall últim, com a esperança darrera en un món regit per les desigualtats socials i la crueltat. Situant un personatge del segle XVIII, la venedora de mistos Tristana, en un lloc de començament del segle XXI fet de fragments de Madrid, París i Berlín, Rebollo vol confondre l’actualitat (el document, la crisi) amb l’eternitat (l’argument, el conte).

Amb aquest exemple, Guardiola va il·lustrar el que una cultura alternativa pot fer per tal d’ajudar-nos a repensar i combatre els perills de la saturació d’imatges. La conferència va tancar amb una crida sincera que defineix l’esperit de la ponent: una intel·lectual activa i compromesa que no es vol limitar a tancar-se a la torre d’ivori, sinó que demana “més ethos i menys pathos, més accions i menys reaccions, més imatges verdaderes i menys imatges simulacre. Fem servir les imatges per sortir de la pell a la carn del món i transformar-lo”.