Per a què serveix el teatre?

“Totes les formes de dictadura es caracteritzen per la paralització de la cultura.”
Peter Brook

Per a què serveix el teatre? Sabem que la pregunta es formula dissimuladament  i  en veu baixa per la  resposta, que sol ser contundent i esquarterada, com el joc d’estirar la corda. A un costat l’entreteniment, a l’altre l’educació i al mig,  damunt de la ratlla de guix i un mocador: la cultura.  Una veu  dirà allò de “…preparats, llestos” i começa el joc de tibar, cap a un costat o l’altre.

Davant d’aquesta competició bàrbara i paralitzant, hi ha energúmens que  criden i n’hi ha de més fins que simplement callen.

Per a què serveix el teatre? Aquesta i d’altres  preguntes es van plantejar a Granollers l’any 2003 en unes Jornades Internacionals que amb el títol “Joves, teatre i cultures. Pràctiques teatrals en entorns educatius” van aconseguir reunir una gran diversitat d’agitadors teatrals, professionals de l’educació, el treball social i el teatre. Des de la visita d’Augusto Boal  a Barcelona el 1998, havien emergit iniciatives inspirades en el Teatro del oprimido, es consolidava el teatre fòrum, el teatre social, la  necessitat de formació específica (el que més tard seria el Postgrau Teatre i Educació del IT) o dels serveis educatius vinculats als teatres. Han passat moltes coses de llavors ençà, tot i els esforços realitzats (els batxillerats artístics va ser un pas importantíssim) el teatre està encara confinat a l’extraescolaritat, no forma part dels programes de l’educació obligatòria.

Però a qui interessa el teatre? Em demanava mentre anava cap a la trobada de formació i intercanvi: “La Trama. Encontre de joves a escena”. Durant el cap de setmana del passat  5 i 6 d’abril una cinquantena de joves d’entre 14 i 21 anys van transformar alguns espais de l’antiga fàbrica Roca Umbert de Granollers  (La fàbrica de les arts)  en una improvisada casa de colònies. Eren  alumnes de tres escoles de teatre: Arsènic de Granollers, Escola de Teatre de Piera i Escènic Vic. Iniciatives privades de recent creació que, en modalitats diverses, disposen d’espais on portar a terme els seus programes gràcies al suport municipal.

El matí de dissabte s’oferien quatre tallers:  teatre de gest, teatre d’objectes, combat escènic i matx  d’improvisació. A la tarda, vespre i  el matí de diumenge, repartits en  grups, van preparar breus representacions a partir de  Les ciutats invisibles d’Italo Calvino.  Minuts abans de la una del migdia,  algun grup escurava el temps assajant just quan era l’hora de mostrar i intercanviar la feina feta.  Em comentaven  que entre aquella gent amb cara d’haver dormit poc, eren molt pocs els que es proposaven anar a l’Institut del Teatre, la majoria eren allà sense que res ni ningú els hi obligués.

Ja fa temps, Peter Brook [1]puntualitzava: “És de vital importància fer una clara distinció. ‘Teatre’ és una cosa, mentre que ‘els teatres’ n’és una altra molt diferent. (…) El ‘teatre’ és una necessitat humana fonamental, mentre que ‘els teatres’, les seves formes i estils, són únicament sales temporals i substituibles.”

Converso amb els responsables d’aquestes escoles de teatre. Són com els anxanetes que un dia fan de cap de colla: la Marta G. Otin, la Maria Manau, la Maria Castillo i en Jordi Arquès. Els conec bé, van començar  als  quinze anys amb els Tallers de Teatre per a centres de secundària al Vallès Oriental. Han estudiat a l’Institut del Teatre i són inquantificables les hores  (!) que han dedicat i dediquen al teatre amb joves. Són de la generació de Pau Miró, Laura López, Gavina Sastre o Joan Monells, provenen del mateix parvulari teatral: uns Tallers de Teatre que cada any partien d’un autor, o un gènere per fer del text el motiu vertebrador.

Mentre redactava aquest article, el cas “Llibert” n’ha provocat molts d’altres, ara ressona Eugène Ionesco[2]: “Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art; i un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus i de robots, un país de gent infeliç, un país de gent que no riu ni somriu, un país sense esperit. Allà on no hi ha humor, allà on ningú riu, hi ha còlera i odi.”

Si ciutadania i institucions no ens creiem que l’educació artística –inclòs el teatre- és un dret bàsic, si el teatre amb i per infants i joves no és una prioritat, si l’IVA de les entrades acapara més atenció que la formació més idònia dels mediadors artístics, si cap responsable cultural no fa possible portar novament i dignament “Llibert” als escenaris  perquè s’ho mereix, si els/les dives continuen mirant-se al mirall, si en definitiva seguim jugant a tibar la corda potser guanyaran els forçuts, però ens quedarem sense corda. Molt més recomanable assistir a algún taller de combat escènic, com els que organitzen els incombustibles agitadors teatrals de Granollers.