Pensar contra la barbàrie (i 3)

Aquest mes s’ha celebrat a la Universitat de Barcelona el simposi Qui acusa?, que ha abordat la figura de l’intel·lectual en la tradició europea. El simposi ha estat coordinat pel professor Antoni Martí Monterde. Borja Bagunyà també hi ha assistit i participat i ens fa la crònica de la tercera jornada a Núvol.

Defenses del llenguatge

L’intel·lectual parla del món, però, per a fer-ho, ha de parlar també de la paraula. La dialèctica de la il·lustració de què parlen Adorno i Horkheimer apunta a un dels detalls dolorosos de què parlava Kiš, això és, a la relació entre pensament i barbàrie. ¿Què hi ha en la manera com Europa s’ha pensat –i s’ha constituït- a sí mateixa que ha permès l’esclat de la barbàrie en el cor del que se suposava era el projecte que havia de protegir-nos-en? ¿Què li hem fet a la paraula, o què no hem sabut fer-li, que ha derivat en la seva pròpia aniquil·lació? Josep Casals obre l’última jornada del Qui Acusa? amb un perfil sobre Karl Kraus, una de les figures crucials d’aquesta tradició i un dels crítics més ferotges de la degradació de la paraula que ha dut a terme el periodisme. Membre privilegiat d’una Viena que, en aquest 1900, va funcionar com un cervell, Kraus s’erigeix com la seva consciència crítica, ocupada a denunciar-ne la qualitat terminal i a detectar-ne les poques lluernes herètiques que encara hi brillen. Fundador de Die Fackel i intel·lectual-orquestra, Kraus entén l’activitat intel·lectual com una responsabilitat envers la paraula. Benjamin el descriu com un ‘àngel demolidor’ que fa servir la paraula com a arma: en contra de la paraula degradada, en favor de la preservació de la paraula bella. Si Viena és el ‘laboratori de la fi del món’, observa Casals, Kraus és l’encarregat de preservar-ne allò que hi ha de bo. Si el segle XX és el de la imminència del diluvi moral, Kraus n’és el Noè i Die Fackel, l’arca.

Cal preservar la paraula perquè és la ‘mare del pensament’, segons Kraus. Una paraula n’engendra una altra que n’engendra una altra; aquesta fertilitat verbal, que és fertilitat intel·lectual, és justament allò que l’ús periodístic del llenguatge posa en perill. Per això, Kraus engega una creuada contra el periodisme que li és contemporani. Ben lluny de la relació ‘eròtica’, recíprocament fecundadora, que Kraus manté amb la paraula, el periodista instrumentalitza el llenguatge i crea la il·lusió que és més objectiu allà on és més traïdor, més ideològic. ‘Hi ha una manera específicament periodística de pensar que consisteix a pensar tan poc com sigui possible’, diu Casals, i ressegueix la crítica krausiana a l’eufemisme i la circumval·lació pròpia de l’escriptura periodística. Tant l’un com l’altra introdueixen el buit, la repetició, el tòpic fent-los passar per semànticament rellevants. Com el vals, l’escriptura periodística és el que hi ha de més decadent i solipsista en la Europa del moment. Contra aquesta repetició del mateix, paradoxalment, Kraus reivindica, entre altres coses, la citació. Si bé la citació arrenca la paraula del seu context viu, al seu torn li retorna la visibilitat, li concedeix una nova capacitat explosiva, li restitueix alguna cosa de la degradació a què l’ha sotmès el periodisme. L’empresa krausiana és crucial perquè al cor del totalitarisme hi ha una concepció màximament instrumental del llenguatge. ‘Els periodistes són nazis que escriuen amb sang’, diu Casals; a diferència de qualsevol altre individu, el nazisme literalitza les seves metàfores. Si la violència es pot pensar, per tant, com una qüestió de llenguatge, són els professionals de la paraula els qui adquireixen una responsabilitat ineludible. La immoralitat del periodisme, al parer de Kraus, ve de la ignorància o la negligència d’aquesta responsabilitat.

Casals subratlla una genealogia possible per a aquesta kulturkritik que aniria de Kraus fins a Elfriede Jelinek passant per Robert Musil, Ingeborg Bachmann i Thomas Bernhard. Escatint-ne finament les diferències i revelant-ne les continuïtats. A partir d’aquesta tensió entre els impulsos de degradació i els de restitució o preservació de la complexitat i la jerarquització de la paraula, Casals empeny el problema de l’intel·lectual en termes d’una disjuntiva possible respecte l’espai públic: entre la marginació, que vol preservar el pensament crític de la corrupció del mercat però que suposa la desaparició efectiva de l’intel·lectual, i l’excés de presència, que en suposa la conversió en caricatura, l’intel·lectual, segons Casals, treballa per sostenir-se en una posició insostenible. D’aquí, que el pensament crític no es pensi tant en termes de ser com en els del fer, això és, com a activitat incansable que mai qualla del tot, que sempre està subjecta a actualització possibles.

Complicitats, construccions i detalls dolorosos

Actualitzar la figura d’Stefan Zweig és, precisament, el gest vertebrador de la brillant intervenció de l’organitzador del Simposi Antoni Martí Monterde. Desmuntar inèrcies crítiques que són, al seu torn, condicionants implícits de la recepció d’un autor i d’una obra: aquesta és una de les finalitats de l’activitat intel·lectual que Martí posa en marxa en la seva conferència. El boom que l’obra d’Zweig ha patit en els últims anys, sobretot de mà de la reedició que n’ha fet Acantilado, és, en primer lloc, eco d’un boom anterior, en el qual ja es va començar a fixar la imatge d’intel·lectual pacifista i de naturalesa insubornablement europeista que ens ha arribat d’Zweig. Sense proposar-ne una esmena a la totalitat, Martí reivindica una altra dimensió de la figura d’Zweig que el replanteja, si no com a gran escriptor, sí que com a aquest ‘últim europeu’ que construeixen tant les seves memòries com l’escruixidora nota que va acompanyar el seu suïcidi a Petròpolis el 1942, davant de la caiguda de París a mans alemanyes. Recuperant articles que no s’han reeditat des dels anys quaranta i principis dels seixanta, així com dels dietaris de Zweig, Martí presenta un Zweig que s’acomiada de les seves amistats europees en motiu de l’esclat de la Primera Guerra Mundial –una guerra, escriu Zweig, que ha interposat definitivament les pàtries respectives a les afinitats intel·lectuals, això és, la frontera nacional a l’espai de diàleg internacional en què, se suposava, consistia Europa-, un Zweig que no és convidat a participar, en un primer moment, en cap de les iniciatives intel·lectuals que organitza Romain Rollanda –precisament perquè Rolland, com escriu en resposta a Zweig, no dirà mai ‘adéu’ a cap dels seus amics-, un Zweig que celebra les victòries alemanyes de principis com a victòries ‘belles’ i que descriu, al seu dietari, la idea de la derrota de París davant les ofensives alemanyes com allò que el transporta a un feliç estat d’embriaguesa.

Naturalment, els termes de la mort d’Zweig dificulten la crítica respecte de la seva figura. Només Hannah Arendt, apunta Martí, tindrà el valor d’apuntar-ne algunes reticències. Principalment, que la Viena que Zweig descriu a El món d’ahir –aquest ‘món de la seguretat’- és una Viena filtrada per uns ulls burgesos que, simptomàticament, no troben el moment ni la necessitat de descriure-la també com la capital de la pobresa de l’Imperi. Des d’aquest punt de vista, la reivindicació que Zweig fa del silenci com l’única reacció possible davant de l’efervescència bèl·lica que travessa Europa apareix com el producte d’una mistificació interessada i qüestionable.

En conclusió, diu Martí, ‘cal llegir tot Zweig’. Més concretament, les diferències abismals entre el primer Zweig i el segon no han de ser el punt de partida per a la invalidació de l’un o de l’altre, sinó la presa de consciència d’una contradicció que és un problema específic de la història recent d’Europa –un problema, diu Martí, del qual no podrem fer-nos càrrec completament si els textos, si els documents que registren els avatars d’aquesta consciència europea, no es troben a disposició del lector. La pregunta crítica, doncs, consisteix, també, a interrogar la xarxa d’interessos que coordinen el camp intel·lectual i el camp editorial a l’hora de reprimir el detall dolorós que no encaixa amb una representació –una mistificació- de la figura d’Zweig que, no cal dir-ho, és infinitament més amable i infinitament més adequada a la prestatgeria de tants menjadors que no pas la que ens imposa el mateix problema que, segons Semprún, ens imposava l’existència de Weimar i Büchenbald.

Pensar és habitar

Aquesta tercera jornada conclou amb la meravellosament delicada lectura de Juan Gil-Albert que proposa Annick Allaigre. Considerat el millor poeta valencià del segle XX per Joan Fuster, Gil-Albert no és un autor oblidat, diu Allaigre, però no prou estudiat. A partir d’una lectura ‘parcial’ de la seva Crónica general, Allaigre emfasitza la condició d’intel·lectual de Gil-Albert, tant en la seva anteposició de l’home davant la natura, pel seu treball amb la homosexualitat (la reivindicació de la qual pren la forma d’una lluita política) com, sobretot, en la seva consideració de la dimensió estètica per sobre de qualsevol altra dimensió de l’activitat humana, cosa que, al parer d’Allaigre, l’agermana amb la ‘raó poètica’ de Maria Zambrano.

És precisament perquè la reflexió de Gil-Albert pren, també, forma estètica, que Allaigre desplega un anàllisi detalladíssim, producte, diu, de la seva formació com a poetòloga, que no tenim ocasió de reproduir aquí ni en l’extensió ni en l’intensió, precisament perquè la seva veritat depèn del detall (i, en Gil-Albert, tal com posa de manifesta Allaigre, el detall significa, en alguns casos, una petita alteració ortogràfica que, sense modificar la pronunciació de la paraula, la inscriu en una genealogia diferent que en fa esclatar connexions imprevistes, que la polititza, que se l’apropia com a paraula íntima o la revela com a èxtima; en d’altres, a una reformulació de l’arrel que és una forma d’inscripció del jo en el llenguatge, com és el cas de la substitució del provincianisme per Provencianisme). És partir de la paciència respecte aquestes delicadeses que Allaigre, finalment, fa emergir la dimensió europeista del que és, o pot passar per ser, una escriptura autobiogràfica o el desplegament de certs interessos historiogràfics. A partir de la reflexió sobre mestres i mestratges (es parla de Ronsard, de Céline però, sobretot, de Montaigne), Gil-Albert emergeix com un intel·lectual europeu de primer ordre. En un sentit eliotià, la cultura, en Gil-Albert, és conquesta, és incorporació. Precisament perquè és cos, escriure’s és inscriure’s i dir-se, dir-los, dir Europa. L’europeïsme íntim (de tradició eminentment francesa) del poeta valencià apareix, doncs, com aquell espai, constituït per una circulació de textos, que permet i intensifica la percepció dels termes en què es funda i pensa la realitat social i cultural, política i ideològica, en què s’habita. Pensar –aquesta activitat constitutiva de l’intel·lectual; aquesta activitat que, en el seu exercici, fa, de tots nosaltres, intel·lectuals- és doncs, entre tantes altres coses, la manera que tenim de fer casa, d’habitar una realitat inhòspita, de desallunyar-nos d’aquesta cosa tan estranya i, alhora, tan humana, que és el llenguatge.

Contra la intempèrie, Qui acusa?