Pel control temporal (i en contra dels mals matrimonis)

10.02.2016

‘Digueu-me com organitza el temps una societat i ho sabré tot d’ella: qui mana, quines relacions laborals tenen, quin model familiar hi impera’. Amb aquesta cita del propi Salvador Cardús, Vicenç Villatoro li dóna la benvinguda i anuncia el cicle sobre el temps que organitza el CCCB —un cicle de sis sessions pensat per explorar un tema de sempre a l’era dels supermercats online i per donar profunditat a la proposta de reforma horària, perquè no sigui només un tema logístic i instrumental. Un Villatoro mudat i atabalat perquè fa tard a un altre acte del centre explica que les sis sessions del cicle començaran mitja hora abans del que és habitual. I sí: a les 18:30 ja hi ha cent setanta persones —moltes senyores entusiastes— a punt per escoltar el sociòleg de Terrassa parlant del rellotge.

Salvador Cardús | CCCB © Miquel Taverna, 2016

Salvador Cardús | CCCB © Miquel Taverna, 2016

D’entrada Cardús vol desmentir tres supòsits: que el temps s’hagi convertit en un bé escàs, que treballem més hores que temps enrere i que visquem cap acceleració temporal. Segons un estudi del CEO recent, els catalans estan força satisfets amb la quantitat de temps lliure que tenen. És més, quan se’ls pregunta què farien si la setmana tingués vuit dies, la majoria no dubten: pencar.

A més sembla que des dels inicis de la revolució industrial la jornada laboral reglada s’ha reduït molt per a tothom que té una jornada laboral reglada. I diu Cardús que no és evident, que el temps s’hagi accelerat. Ni tan sols que això sigui un desastre. Filippo Tommasso va escriure l’any 1909 al seu manifest futurista que un cotxe brogent és més bell que la Victòria de Samotràcia —la cèlebre escultura alada i de corbes sensuals…que van trobar vint segles més tard sense cap.

Desmentits tots aquests tòpics amb aquell bon to i aquella prudència catalanes, Cardús diu que vol fer-nos tres consideracions. La primera és que el temps és una estructura que endreça la nostra experiència social i que així li dóna sentit. Creu que avui patim una crisi ritual, i que els rituals, basats en la distinció entre sagrat i el profà, ens permetien donar sentit a la biografia. Actualment l’única distinció que fem és entre temps laboral i el temps de lleure —però ja no celebrem res com se celebraven les festivitats cristianes; el temps de vacances és literalment un temps buit, pensat per ‘desconnectar’.

Cardús fa una pausa, tímidament agafa una altra targeta petita escrita a mà, i explica que amb els segles hi ha hagut un canvi profund en la concepció del temps. Hem passat de pensar el temps com a ritme propi de les coses —i aquí cita l’Eclesiastès —a pensar-lo com a mercaderia, com allò que ens cal gestionar. La postmodernitat havia de superar això situant-nos en un present continuu sense passat ni futur, però la crisi ens ha tornat de pet a la modernitat —demostrant-nos que el passat pot tornar sempre i que el futur s’ha de guanyar.

Recorre ràpidament la relació entre el control del temps i el poder: passa dels rellotges als monestirs als rellotges a les ciutats, dels rellotges com a clau de la revolució industrial als rellotges com a clau de la globalització — que inauguren amb la conferència internacional del meridià, celebrada a Washington el 1884.

Salvador Cardús | CCCB © Miquel Taverna, 2016

Salvador Cardús | CCCB © Miquel Taverna, 2016

I aleshores sí, es posa sociòleg i gaudeix a pleret. Ens explica que pels primers puritans anglesos perdre el temps era el pecat més gros de tots perquè la dedicació al treball era sinònim de dignificació. Diu que per a ells, el treball era una mena de crida de caràcter religiós. Treballar ens alliberava de les misèries, les males companyies, les converses supèrflues, la jeia excessiva. Més endavant, Benjamin Franklin farà l’equivalència de temps i diners. Així, qui amb la jornada completa pot guanyar deu xílings però fa el gos, gasta en diners el temps que no ha treballat. En relació a aquest canvi conceptual, Cardús cita Max Weber: ‘el purità volia ser un professional, però nosaltres no tenim més remei que ser-ho’. Per què? Perquè la preocupació pels béns materials s’ha convertit en una gàbia d’acer, cosa que provoca cobdícia i sensació s’ofec. ‘I tant, i tant’, diu la senyora que tinc a la vora.

De tot això, Cardús n’extreu una conclusió central: que el problema principal d’avui és que la nostra experiència del temps és poc profunda —hi ha una feblesa de sentit que ens porta a viure accelerats…i a perdre tres hores diàries davant la TV per desconnectar. Diu que no gestionem bé el temps, que no el controlem, que passem molt ràpid de l’estrés a l’avorriment.

Per compensar la nostra curtesa diu que caldria acomodar les estructures socials a les necessitats actuals. Que caldria reivindicar espais de relació pública i d’intercanvi, perquè el temps és un bé que bàsicament té valor en la seva dimensió col·lectiva; només així s’explica, per exemple, que també els aturats tinguin més benestar els dies festius que els laborals.

I finalment Cardús aposta per augmentar el temps de lliure disposició amb algunes polítiques de països civilitzats —com ara les pròpies de la reforma horària. Clar que també explica alguns trucs personals més senzills i barats: aprendre a gestionar les noves tecnologies del temps, com els smartwatchs. O fer funcionar el cap. Tenir clar que quan et cases, si et cases bé, guanyes molt temps perquè reparteixes tasques. Però que quan tens fills perds el temps que has guanyat casant-te —fent berenars, rentadores i mirant al cine unes merdes gegants. I sobretot cal saber que divorciar-te amb fills és el pitjor negoci que pots fer, perquè has de pencar més per pagar més però ja no tens ningú amb qui repartir-te les feines. Tenir control sobre el propi temps i rumiar bé si procreem, com ho fem i amb qui ho fem. Unes solucions que haurien signat tots els savis d’abans i després que s’inventés el rellotge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Les enquestes tenen com a única població objecte d’estudi potencial màxim la mena d’òmens que són disposats a contestar-ne; dels quals encara caldria lyevar-ne els qui se’n desentenen pel que sigui a l’ora que l’enquestador els la proposi. És a dir, que el marge de població que, si deixem de banda tots altres biaixos -que ja és una concessió abusiva, val a dir- i segons el mètode d’estudi que en segueix l’estadística -que ja és un nou esbiaix en si- la part proporcional de tots els òmens que hi surt representada és tirant a escassa. Això sí, sol ésser la que segueix més obedient les consignes de la premsa i les convencions que en segueixen -com ara la d’ésser amatent i acrític davant un entrevistador.