Pederàstia i ètica (periodística)

Fa uns dies El Periódico va treure en exclusiva una entrevista al pederasta dels Maristes, davant de la qual em trec el barret i de la qual vull destacar l’autora: María Jesús Ibáñez, acompanyada, segur, d’un equip més ampli. A partir d’aquí, m’agradaria denunciar la poca ètica periodística de 8aldia a l’hora de tractar una part de la notícia.

Divendres 5 de febrer El Periódico publica en exclusiva una entrevista a Joaquín Benítez, acusat de cometre actes de pederàstia a l’escola dels Maristes de Barcelona. De l’entrevista no només són interessants les preguntes i les respostes, que ens ajuden a entendre millor la situació que s’ha viscut a l’escola dels Maristes, i que ens descobreixen per primer cop què pensa el pederasta confés davant de totes les acusacions; sinó que també vull destacar un exemple de bona praxis periodística, i és que El Periódico, tot i estar al lloc dels fets, respecta la voluntat del pederasta de mantenir en l’anonimat el poble on viu per a protegir el seu germà. Copio el paràgraf literalment:

“Joaquín Benítez demana, prega, que no s’identifiqui la població on ha residit durant els últims mesos. Fins fa un any i mig va viure en una localitat pròxima, on els veïns el recorden com una persona de tracte afable, que sempre estava disposada a col·laborar en diverses activitats ciutadanes. 

Prega que es mantingui l’anonimat del lloc, que està perdut entre boscos, per mirar de protegir el seu germà. […] «Després de fer la declaració davant el jutge, intentaré estar il·localitzable», assegura. El seu germà bessó es quedarà sol al poble i no vol que ningú el molesti. «Ell no té la culpa de res», clama.”

La notícia d’El Periódico consta de fotografies fetes a l’aire lliure en un camp, on l’acusat surt d’esquena i envoltat de flors. Sobre ell se’n diu el nom, Joaquín Benítez, i al llarg de l’entrevista es destaquen detalls de la seva vida que són informativament importants perquè ajuden a posar en context el personatge en qüestió per tal que la societat pugui fer-se una idea precisa de la situació.

La meva estupefacció apareix dissabte a la nit quan llegeixo un tuit de 8aldia que diu: “EXCLUSIVA: El germà del pederasta se’n va assabentar veient @8aldia i avui ens deia això”. Hi adjunten un vídeo. Preparada per l’escàndol, clico al play. És una notícia de gairebé 2 minuts on es connecta amb una periodista que està al poble on fins ara ha viscut el presumpte agressor. La noticia comença amb un càiron (rètol, titolet) amb el nom de la periodista en qüestió i del municipi on es troba. Municipi que l’agressor havia demanat que es mantingués en l’anonimat.

Per si això no fos suficient, a partir d’aquí la notícia es basa en una sèrie de declaracions del germà de l’acusat. Declaracions sense cap mena d’importància informativa, com ara “En el programa de Josep Cuní lo vi” o “Me he quedao chafao”, gravades i retransmeses en vídeo. Imatges on es veu el germà bessó de cara i que, sumades a la publicació del nom del poble, anul·len completament la voluntat del pederasta de protegir el seu germà.

Algú em podria dir que després del que ha fet, l’acusat no mereix cap mena de respecte ni de consideració. I li donaria la raó. Li donaria la raó si és una persona que no té el poder de transmetre notícies que influeixen en la societat i en la vida dels altres. El consumidor de notícies és lliure de pensar el que vulgui, té tot el dret de fer-ho i espero que així ho faci. Però els periodistes, no. Els periodistes han de deixar la seva opinió de banda i, tot i creure que un cas és menyspreable, saber diferenciar el que és informació del que és premsa rosa. A més, no ens enganyem: 8aldia no ha publicat aquesta peça per ràbia, ni per reivindicació de les víctimes, ni per fer justícia. Ho ha fet per guanyar espectadors, visites, quota de pantalla, retuits, etcètera. Això va així, no és cap sorpresa. Però no treu que la notícia sigui un clar exemple de mal periodisme.

Algú altre em podria dir: “Oh, però el germà ha accedit a parlar, si volia mantenir l’anonimat podria haver-s’hi negat”. I sí, també li hauria de donar la raó. Però és que resulta que els periodistes no només han d’informar, sinó que també han de protegir en la mesura del que és possible les persones amb qui estan parlant. Perquè les fonts no només són fonts, sinó que són homes i dones que mereixen respecte i que poden estar-se exposant a algun perill quan accepten parlar amb els mitjans. Els periodistes no són només cercadors de fonts, sinó també individus que poden trastocar la vida privada dels altres.

Recapitulem: un home acusat de pederàstia demana que no es faci públic el municipi on viu per protegir el seu germà. 8aldia, saltant-se qualsevol ètica periodística existent, truca a la porta de casa seva, grava i difon imatges del germà de l’acusat.

I jo em pregunto: És informativament rellevant el que diu el bessó? Sumen, la majoria de les seves declaracions? I en el cas que sumessin, faria falta posar-li la càmera a la cara? Que la família està trista, és notícia? Per molt que el germà accedeixi a parlar, cal que ho acceptem? Em sembla ben fet però alhora irònic que 8aldia protegeixi la cara del pare que denuncia les agressions sexuals tot mostrant-lo d’esquena, però que no tingui cap mena de consideració cap a l’anonimat del germà.

En una notícia com aquesta, la veu l’han de tenir l’agressor, les víctimes i altres agents implicats en el cas, com ara l’escola. És correcte, al meu parer, afegir informació com que l’agressor vivia amb el seu germà, per conformar el context de la persona acusada i retratar-la. Fins i tot, algú pot creure que el germà també és una font implicada en la notícia. D’acord. Partint d’aquesta base, el bessó com a molt diu dues coses informativament interessants: que no sabia res i que espera que jutgin a l’acusat tal com es mereix, tot i ser família. Ara bé, els periodistes podem citar això en el cos de la notícia, no cal anar a la porta de casa seva, posar-li un micro a la cara i treure les declaracions en prime time.