Pau Vidal ha obtingut el premi Vidal Alcover de Traducció

25.05.2012

 

Pau Vidal guanya el premi Vidal Alcover de Traducció

Pau Vidal

 

Pau Vidal ha obtingut el premi Jaume Vidal Alcover amb un projecte de traducció de la novel·la italiana I viceré (Els virreis) de Federico De Roberto (1861-1927). I viceré és l’obra més coneguda d’aquest autor sicilià. Juntament amb I malavoglia (Els malànima) de Verga i I promessi sposi (Els promesos) de Manzoni, Els virreis constitueix el cim del verisme italià del XIX, però sobretot l’antecedent temàtic d’Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, escrita setanta anys després. És dóna la coincidència que Pau Vidal és l’autor de l’última traducció al català d’El Gattopardo (Edicions Proa, 2009)

I viceré, publicada el 1894, repassa la història d’una família noble de Catània (la ciutat on l’autor va viure pràcticament tota la vida i que constitueix el pol oposat a Palerm, residència del Príncep de Salina, el Gattopardo, tant geogràficament com socialment): els Uzeda de Francalanza, descendents de virreis espanyols de l’època de Carles V. En el pas cabdal del Risorgimento a la unificació del país (dels 50 als 60 del XIX), els Uzeda representen totes les misèries de l’antiga classe dominant que s’aferra desesperadament al poder. S’ha dit que a l’hora de caracteritzar la figura del protagonista, Consalvo Uzeda, De Roberto es va inspirar en el marquès de San Giuliano, Antonino Paternò, que va ser alcalde de la ciutat.

 

Federico De Roberto

 

La tríada del gran fresc sicilià sobre el canvi de règim dels Borbons als Savoia es completaria amb I vecchi e i giovani, de Pirandello, que comparteix punt de partida amb les altres dues: la constatació del fracàs de l’empresa de treure la societat siciliana de l’endarreriment i fer-la entrar a la modernitat. Però segons Pau Vidal, “allò que fa original I viceré és la coherència absoluta de l’autor a l’hora d’exposar una tesi paradoxal: que malgrat l’esclat de la nova burgesia terratinent, la vella noblesa en surt vencedora, perquè és menys mediocre, menys pusil·lànime i està més dotada de la vocació del domini”. De Roberto presenta els seus personatges com autèntics monstres d’inhumanitat, sovint a un pas de la follia, però invencibles perquè són radicalment intransigents en la seva fal·lera de manar. “Resulta significatiu que la novel·la es tanqui amb l’èxit de l’últim membre de l’estirp a les primeres eleccions: l’aristocràcia s’imposa a la democràcia tot apropiant-se de les seves armes.”

La recepció d’Els virreis no va ser tan espectacular com la d’El Gattopardo. “Així com la història dels Salina va obtenir reconeixement immediat i èxit de vendes (fins al punt que Visconti només va trigar cinc anys a dirigir la versió per al cinema, que va contribuir a fer-ne un clàssic modern), la dels Uzeda no”. Segons els estudiosos, això es podria deure o bé al to pessimista de l’obra (massa fatalista per a un públic que aleshores encara no estava disposat a acceptar la fallida del nou règim) o bé a la crítica negativa que en va fer Benedetto Croce, un dels intel·lectuals italians més reconeguts d’Europa, per causa de l’estil fulletonesc i l’abundància de diàlegs, que ell equiparava a la narrativa d’entreteniment sense ambició. Però la publicació de la novel·la de Lampedusa, ironies del destí, va tenir com a efecte secundari el reviscolament de l’interès per I viceré, que molts anys després de la mort de l’autor va atènyer per fi l’èxit popular. Això, juntament amb una concepció narrativa de vegades pròxima al serial, va ser l’esquer perquè que l’any 2006 la RAI en fes, precisament en coproducció amb TV3, una versió cinematogràfica en dos capítols:

Finalment, una altra de les coincidències entre I viceré i Il Gattopardo és la d’estar redactades en un italià força estàndard, esporàdicament esquitxat de termes en sicilià però molt lluny de les opcions dialectals d’autors com Pirandello o, més modernament, Camilleri, com a reflex de les peculiaritats de la classe que retraten.

Segons Pau Vidal, “la dificultat d’aquesta obra rau sobretot en el lèxic, ja que es tracta d’un retrat d’època. No solament quant a la veu narrativa sinó especialment en els diàlegs, que són abundants i farcits d’expressions i girs tradicionals (per bé que en quasi rigorós italià), fins i tot amb presència esporàdica de castellanismes, que volen evocar l’origen del llinatge”. El repte, segons Vidal, consisteix a trobar l’equilibri entre el llenguatge arcaic d’una classe en molts aspectes fossilitzada i les limitacions històriques i referencials del lector d’avui.

 

 

 

Etiquetes: