El catanyol es cura

Segons Pau Vidal, anomenem catanyol el català oral i escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat o bé, cosa més greu, d’incapacitat del parlant d’expressar-se correctament.

Barcanova acaba de publicar El catanyol es cura, una nova provocació de Pau Vidal, escriptor i enigmista. Agraïm a Barcanova que ens hagi permès publicar com a primícia a Núvol aquest text de presentació del catanyol.

Pau Vidal guanya el premi Vidal Alcover de Traducció

Descripció del catanyol. Anomenem catanyol el català oral i escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat (com si fos la imitació d’un mal aprenent de català, en la línia de l’humor barroer dels anys 60 i 70) o bé, cosa més greu, d’incapacitat del parlant d’expressar-se correctament. Les interferències més cridaneres i evidents són les de vocabulari (tumbona, estar liat, tot el puto dia), però també n’hi ha de sintàctiques, que alteren la construcció natural de la frase («Pot el poble català parlar com un sol home?») i de morfològiques, relacionades amb les marques de gènere i nombre o amb els règims preposicionals o pronominals (la compta, les avantatges, jugar a la petanca). Finalment, també n’hi ha de fonètiques i de melòdiques, que malgrat que són molt més fàcils de percebre (per entendre’ns: la caricatura que feia Lloll Bertran de la Sandra Camaca n’és una de les varietats més cridaneres) no les podem reproduir fàcilment precisament perquè es realitzen només en la llengua oral i normalment es transcriuen mitjançant els símbols de l’alfabet fonètic i les corbes tonals de la fonologia. Ens referim a la no realització de lesassimilacions vocàliques (quinze anys en comptes de quinzanys, quatre hores per quatrores) i el seu derivat, la desapostrofació (passa’m eloli, és la hòstia), pronunciació tònica del que conjuntiu o de relatiu («Qué xulo», «Diu qué vagis»), tancament vocàlic («Déu cotxes cremats», «si del sud o del nórd»), neutralització en compostos numerals i similars («TrEs-cents trenta», «prE-litoral», «bEnestar») i més en general la imitació de la cantarella castellana, especialment en oracions interrogatives («Vindràs sol?», en lloc de «Que vindràs sol?» o «Vindràs tot sol?» i les diferents corbes que se’n deriven).

Especificitat del present diccionari. L’objecte d’interès d’aquest recull són les interferències dels últims vint o trenta anys, quan el poder dels mitjans de comunicació de masses s’ha fet abassegador i indefugible. La irrupció de diaris gratuïts, emissores de ràdio, canals privats de televisió i especialment la difusió d’internet ha causat el que l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís anomena «importacions massives» del castellà. Per això hem deixat de banda barbarismes històrics per l’estil de bueno o carajillo, ja que la pràctica totalitat dels parlants els reconeixen com a tals, encara que els facin servir. Perquè allò que fa mortífer el catanyol és la invisibilitat de la invasió: en molts casos no és que el parlant faci servir el mot o expressió perquè no sap o no recorda l’equivalent català, sinó perquè està convençut que és correcte. De la mateixa manera que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat, un mot estrany ens acaba semblant perfectament familiar quan l’hem sentit unes quantes vegades (suficientment, exitós, descollonar-se). És la marca visible d’allò que els sociolingüistes anomenen substitució lingüística: un fenomen pel qual la llengua parlada en un territori (ja sigui natural –és a dir, nascuda allí– o imposada) és suplantada per una d’arribada posteriorment. Encara que es tracta d’un procés força freqüent al planeta, necessita unes quantes generacions per completar-se (cada vegada menys, això sí). Per això fa l’efecte de cosa llunyana i, sobretot, essentcol·lectiva, fora de les nostres capacitats. Però en realitat no és així. Precisament perquè es tracta d’un procés, els símptomes es produeixen quotidianament. L’esmentat escriptor n’ha fet una dissecció perfecta: «Un mot espanyol comença a penetrar en el català perquè, amollat en una conversa, sembla donar un matís respecte al seu equivalent català. Així sembla que la llengua s’enriqueixi, ja que el parlant disposa d’un ventall més ample de vocabulari. Progressivament, però, el mot castellà s’imposa i arracona el mot català. I, al cap d’un temps, el mot català sembla primer un matís del mot espanyol, després un matís del tot prescindible i, aviat, un arcaisme que fa riure una mica.» I ara penseu, els qui dieu treball, quant de temps fa que dèieu feina, i els qui dieu joder igual amb collons, i les vuit i mitja, dos quarts de nou… Sense voler, també contribuïu a la substitució.

El lector advertirà que hipredominen els mots i expressions del llenguatge popular (currar, bronques, menjar-se el marrón), l’àmbit en què la llengua es mostra més receptiva a les innovacions forasteres, mentre que reduïm a l’essencial el llenguatge juvenil (pillar, flipar) perquè, contràriament a la percepció que se’n sol tenir, es tracta d’un material fluctuant i generalment efímer, i en conseqüència d’incidència baixa o nul·la (recordeu el cas de guai). D’altra banda, si hi trobeu a faltar casos que coneixeu és perquè hem considerat que no mostraven prou vigor per consolidar-se i que desapareixeran en un marge més o menys curt de temps, o bé que han aparegut aquest matí a primera hora i no hem estat a temps de recollir-los (la transmissió d’informació s’ha accelerat tant que fenòmens lingüístics que abans necessitaven decennis o fins i tot segles ara es consumen en qüestió d’anys, de vegades menys i tot). També cal tenir present que l’accés universal a les xarxes socials i comunicatives en general (comentaris dels lectors a les versions digitals dels diaris, per exemple) multipliquen la presència de la paraula escrita, i en conseqüència l’aparent fixació d’espècies desconegudes. Per això no ens hem d’equivocar. Que un blogaire escrigui coses com «M’he tingut d’assabentar-me avui pel matí que aquesta passada nit, en Manuel Fraga ha mort. A una edat de 89 anys és ben normal, no em de fer-ne escarafalls sobre això» (és un cas real), no vol dir que totes aquestes deficiències constitueixin problemes de la llengua. Si s’arribessin a difondre fins al punt d’amenaçar de suplantar les solucions correctes, aleshores sí que caldria denunciar-les i mirar de posar-hi remei. I aquesta és precisament la nostra feina: desbrossar, d’entre entremilers de casos anecdòtics, els realment significatius.

Totes les frases que trobareu a continuació són extretes de la vida real: per increïbles que semblin, no són inventades, sinó que les ha escrites o pronunciades algú. La majoria surten dels diaris i de la ràdio, però també n’hi ha força d’entomades al vol, en converses anònimes o amb interlocutors coneguts. No n’indiquem els autors perquè, per bé que la majoria no són anònimes (les publicades a la premsa, per exemple, solen anar firmades), en realitat són frases que hauria pogut dir qualsevol de nosaltres. És per això que no hem pretès fer un diccionari exhaustiu, amb tots els casos que en algun moment s’han arribat a produir en boca d’algun parlant (ens hauria sortit un diccionari castellà-català, pràcticament), sinó limitar-nos als més estesos, amb el perill, malauradament, de fer curt.

Hi anteposem, això sí, una indicació del lloc i, si s’escau, del moment concret, per tal de facilitar la comprensió del context en què van ser pronunciades (en els pocs casos que hi hagi dues pífies en un sol exemple ho indiquem). A diferència dels diccionaris tradicionals, no ens hem volgut limitar a una simple llista d’equivalències que doni peix però no ensenyi a pescar. Considerem que val la pena que el parlant, a més de saber com es diu correctament tal mot o tal altre, aprengui a confiar en ell mateix com a productor de llengua. A ser lingüísticament autònom, per dir-ho així. Per això és fonamental disposar d’un mínim de coneixement de com funcionen les llengües. Les explicacions que acompanyen la majoria d’entrades són instruccions breus, o brevíssimes, que expliquen per què s’ha comès determinat error, en quines circumstàncies s’ha gestat, quines diferències implica un canvi de registre o com comportar-se en casos semblants, ja que la realitat sol presentar matisos que, per raons òbvies d’espai, no es poden recollir sempre en un llibre. Són, doncs, com una mena de caixa d’eines d’emergència. Això explica per què no presentem el material per ordre alfabètic (l’índex sí que el trobareu al final ordenat alfabèticament, per simplificar la cerca): l’agrupació temàtica afavoreix la comprensió de casos semànticament fronterers o paral·lels (pantallasso i botellón, clarificar i ultimar, passa’t per casa i se m’ha caigut), que altrament quedarien massa deslligats.

Finalment, i sempre amb la intenció d’ajudar el parlant a reflexionar i treure conclusions de manera autònoma sobre els fenòmens de llengua, hem dividit les entrades del llibre en tres nivells segons la detectabilitat: dels casos més estridents (bàsic) als més invisibles (superior).

Pròleg a El catanyol es cura (Barcanova, 2012)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació