El catanyol es cura

14.09.2012

Barcanova acaba de publicar El catanyol es cura, una nova provocació de Pau Vidal, escriptor i enigmista. Agraïm a Barcanova que ens hagi permès publicar com a primícia a Núvol aquest text de presentació del catanyol.

Pau Vidal guanya el premi Vidal Alcover de Traducció

Pau Vidal

Descripció del catanyol. Anomenem catanyol el català oral i escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat (com si fos la imitació d’un mal aprenent de català, en la línia de l’humor barroer dels anys 60 i 70) o bé, cosa més greu, d’incapacitat del parlant d’expressar-se correctament. Les interferències més cridaneres i evidents són les de vocabulari (tumbona, estar liat, tot el puto dia), però també n’hi ha de sintàctiques, que alteren la construcció natural de la frase («Pot el poble català parlar com un sol home?») i de morfològiques, relacionades amb les marques de gènere i nombre o amb els règims preposicionals o pronominals (la compta, les avantatges, jugar a la petanca). Finalment, també n’hi ha de fonètiques i de melòdiques, que malgrat que són molt més fàcils de percebre (per entendre’ns: la caricatura que feia Lloll Bertran de la Sandra Camaca n’és una de les varietats més cridaneres) no les podem reproduir fàcilment precisament perquè es realitzen només en la llengua oral i normalment es transcriuen mitjançant els símbols de l’alfabet fonètic i les corbes tonals de la fonologia. Ens referim a la no realització de les assimilacions vocàliques (quinze anys en comptes de quinzanys, quatre hores per quatrores) i el seu derivat, la desapostrofació (passa’m el oli, és la hòstia), pronunciació tònica del que conjuntiu o de relatiu («Qué xulo», «Diu qué vagis»), tancament vocàlic («Déu cotxes cremats», «si del sud o del nórd»), neutralització en compostos numerals i similars («TrEs-cents trenta», «prE-litoral», «bEnestar») i més en general la imitació de la cantarella castellana, especialment en oracions interrogatives («Vindràs sol?», en lloc de «Que vindràs sol?» o «Vindràs tot sol?» i les diferents corbes que se’n deriven).

Especificitat del present diccionari. L’objecte d’interès d’aquest recull són les interferències dels últims vint o trenta anys, quan el poder dels mitjans de comunicació de masses s’ha fet abassegador i indefugible. La irrupció de diaris gratuïts, emissores de ràdio, canals privats de televisió i especialment la difusió d’internet ha causat el que l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís anomena «importacions massives» del castellà. Per això hem deixat de banda barbarismes històrics per l’estil de bueno o carajillo, ja que la pràctica totalitat dels parlants els reconeixen com a tals, encara que els facin servir. Perquè allò que fa mortífer el catanyol és la invisibilitat de la invasió: en molts casos no és que el parlant faci servir el mot o expressió perquè no sap o no recorda l’equivalent català, sinó perquè està convençut que és correcte. De la mateixa manera que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat, un mot estrany ens acaba semblant perfectament familiar quan l’hem sentit unes quantes vegades (suficientment, exitós, descollonar-se). És la marca visible d’allò que els sociolingüistes anomenen substitució lingüística: un fenomen pel qual la llengua parlada en un territori (ja sigui natural –és a dir, nascuda allí– o imposada) és suplantada per una d’arribada posteriorment. Encara que es tracta d’un procés força freqüent al planeta, necessita unes quantes generacions per completar-se (cada vegada menys, això sí). Per això fa l’efecte de cosa llunyana i, sobretot, essent col·lectiva, fora de les nostres capacitats. Però en realitat no és així. Precisament perquè es tracta d’un procés, els símptomes es produeixen quotidianament. L’esmentat escriptor n’ha fet una dissecció perfecta: «Un mot espanyol comença a penetrar en el català perquè, amollat en una conversa, sembla donar un matís respecte al seu equivalent català. Així sembla que la llengua s’enriqueixi, ja que el parlant disposa d’un ventall més ample de vocabulari. Progressivament, però, el mot castellà s’imposa i arracona el mot català. I, al cap d’un temps, el mot català sembla primer un matís del mot espanyol, després un matís del tot prescindible i, aviat, un arcaisme que fa riure una mica.» I ara penseu, els qui dieu treball, quant de temps fa que dèieu feina, i els qui dieu joder igual amb collons, i les vuit i mitja, dos quarts de nou… Sense voler, també contribuïu a la substitució.

El lector advertirà que hi predominen els mots i expressions del llenguatge popular (currar, bronques, menjar-se el marrón), l’àmbit en què la llengua es mostra més receptiva a les innovacions forasteres, mentre que reduïm a l’essencial el llenguatge juvenil (pillar, flipar) perquè, contràriament a la percepció que se’n sol tenir, es tracta d’un material fluctuant i generalment efímer, i en conseqüència d’incidència baixa o nul·la (recordeu el cas de guai). D’altra banda, si hi trobeu a faltar casos que coneixeu és perquè hem considerat que no mostraven prou vigor per consolidar-se i que desapareixeran en un marge més o menys curt de temps, o bé que han aparegut aquest matí a primera hora i no hem estat a temps de recollir-los (la transmissió d’informació s’ha accelerat tant que fenòmens lingüístics que abans necessitaven decennis o fins i tot segles ara es consumen en qüestió d’anys, de vegades menys i tot). També cal tenir present que l’accés universal a les xarxes socials i comunicatives en general (comentaris dels lectors a les versions digitals dels diaris, per exemple) multipliquen la presència de la paraula escrita, i en conseqüència l’aparent fixació d’espècies desconegudes. Per això no ens hem d’equivocar. Que un blogaire escrigui coses com «M’he tingut d’assabentar-me avui pel matí que aquesta passada nit, en Manuel Fraga ha mort. A una edat de 89 anys és ben normal, no em de fer-ne escarafalls sobre això» (és un cas real), no vol dir que totes aquestes deficiències constitueixin problemes de la llengua. Si s’arribessin a difondre fins al punt d’amenaçar de suplantar les solucions correctes, aleshores sí que caldria denunciar-les i mirar de posar-hi remei. I aquesta és precisament la nostra feina: desbrossar, d’entre entre milers de casos anecdòtics, els realment significatius.

Totes les frases que trobareu a continuació són extretes de la vida real: per increïbles que semblin, no són inventades, sinó que les ha escrites o pronunciades algú. La majoria surten dels diaris i de la ràdio, però també n’hi ha força d’entomades al vol, en converses anònimes o amb interlocutors coneguts. No n’indiquem els autors perquè, per bé que la majoria no són anònimes (les publicades a la premsa, per exemple, solen anar firmades), en realitat són frases que hauria pogut dir qualsevol de nosaltres. És per això que no hem pretès fer un diccionari exhaustiu, amb tots els casos que en algun moment s’han arribat a produir en boca d’algun parlant (ens hauria sortit un diccionari castellà-català, pràcticament), sinó limitar-nos als més estesos, amb el perill, malauradament, de fer curt.

Hi anteposem, això sí, una indicació del lloc i, si s’escau, del moment concret, per tal de facilitar la comprensió del context en què van ser pronunciades (en els pocs casos que hi hagi dues pífies en un sol exemple ho indiquem). A diferència dels diccionaris tradicionals, no ens hem volgut limitar a una simple llista d’equivalències que doni peix però no ensenyi a pescar. Considerem que val la pena que el parlant, a més de saber com es diu correctament tal mot o tal altre, aprengui a confiar en ell mateix com a productor de llengua. A ser lingüísticament autònom, per dir-ho així. Per això és fonamental disposar d’un mínim de coneixement de com funcionen les llengües. Les explicacions que acompanyen la majoria d’entrades són instruccions breus, o brevíssimes, que expliquen per què s’ha comès determinat error, en quines circumstàncies s’ha gestat, quines diferències implica un canvi de registre o com comportar-se en casos semblants, ja que la realitat sol presentar matisos que, per raons òbvies d’espai, no es poden recollir sempre en un llibre. Són, doncs, com una mena de caixa d’eines d’emergència. Això explica per què no presentem el material per ordre alfabètic (l’índex sí que el trobareu al final ordenat alfabèticament, per simplificar la cerca): l’agrupació temàtica afavoreix la comprensió de casos semànticament fronterers o paral·lels (pantallasso i botellón, clarificar i ultimar, passa’t per casa i se m’ha caigut), que altrament quedarien massa deslligats.

Finalment, i sempre amb la intenció d’ajudar el parlant a reflexionar i treure conclusions de manera autònoma sobre els fenòmens de llengua, hem dividit les entrades del llibre en tres nivells segons la detectabilitat: dels casos més estridents (bàsic) als més invisibles (superior).

 

Pròleg a El catanyol es cura (Barcanova, 2012)

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

23 Comentaris
  1. Per a contribuir al debat: un altre llibre sobre la qüestió, però des d’una perspectiva prou oposada, és “Això del català” d’Albert Pla i Nualart.

    Potser seria interessant muntar un debat entre ambdós plantejaments, no?

  2. Però hi ha possibilitat de curació en tots els casos, o només en aquells on el llinatge ascendent és catalaníssim i puríssim? Visc a Barcelona però sóc de la franja d’Aragó QUÈ PUC FER? Un llibre d’un “enigmista” serà suficient? Es necessitaria tot un exèrcit sobirà per polir totes les meves imperfeccions orals! Em noto contaminat, brut, “incapaç d’expressar-me correctament”. Tant de bo no hagués conegut mai la cultura castellana! Només em queda marxar, no puc quedar-me aquí i dedicar-me als oficis de la cultura ara que sé que parlo “com si fos la imitació d’un mal aprenent de català”.

    Era això, no?

    • Bon dia, Bob
      Com que parles amb el cor a la mà, jo també ho faré així mateix:
      Sàpigues que encara que “l’infern està ple de bones intencions” (m’ho deia de petita el meu pare i ara no és aquí per explicar-me què coi volia dir amb això; però crec que es referia al fet que de vegades amb la bona intenció no n’hi ha prou per assolir bon resultat perquè hi ha altres factors i circumstàncies que no depenen de nosaltres, saps?)… Doncs bé: vull dir que CONSERVAR LA TEVA BONA INTENCIÓ ÉS IMPORTANT ENCARA QUE ET SENTIS DECEBUT DEL RESULTAT, PENSA-HI: LES TEVES BONES INTENCIONS NO SEMPRE FARAN QUE S’ASSOLEIXEN ELS BONS OBJECTIUS A LA VELOCITAT DE LA LLUMM PERÒ SEMPRE, SEMPRE, ET FARAN CAMINAR EN DIRECCIÓ CAP A LA LLUM I EN EL SENTIT CORRECTE. Enhorabona, Bob, per la teva consciència lingüísitca. Estàs en el primer pas: el reconeixement de la bellesa d’una llengua. El segon és escoltar-la en àmbits on la puguis sentir pura. El tercer, depurar-la tan com puguis però sense por de fallar i sense obsessionar-te pels possibles errors. TOT ERROR ÉS UNA GRAN OPORTUNITAT D’APRENENTATGE. GAUDIM RE-APRENENT EL CATALÀ

  3. Retroenllaç: El catanyol es cura. | Barcanova_notícies | Scoop.it

  4. Retroenllaç: El catanyol es cura | Núvol | Barcanova_notícies | Scoop.it

  5. Tinc la titulació en filologia catalana, i he après que les llengües són una evolució constant determinada per una sèrie de factors: uns d’interns (eliminació fonètica, passar de taronja a tronja, p.ex.) i altres d’externs (incorporació de mots, estructures, fonemes d’altres llengües veïnes o no); inevitable, doncs. Ara bé, una cosa és l’adquisició d’una paraula, etc. forànea perquè l’objecte o la idea a la que fa referència aquí no existeix (hobby, futbol, p.ex.) i l’altre és que, per desconeixement de les formes genuïnes emprem les dels veïns i considerem les nostres com arcaiques, vergonyoses o, en el millor dels casos, esnobs. Per què hi ha aquest desconeixement? Senzillament perquè a una sèrie de generacions de catalano-parlants se’ls ha negat l’accés a estudiar, a aprendre i usar la pròpia llengua amb normalitat. Ara, per sort, el català s’estudia i es pot emprar en molts àmbits, però la pressió i extensió social del castellà i del francès, pels mitjans de comunicació i difusió cultural, és forta. Si a més a més, no tenim un estat que vetlli, fomenti i promocioni aquesta llengua romànica com és el català i el que tenim és un estat espanyol d’arrel castellana i un estat francès d’arrel franca que empenyen el castellà i el francès per damunt d’altres llengües pròpies de cada territori lingüístic, ens trobem que…ens van maldades. No sé si amb un estat propi català es frenaria aquest procés de disgregació terminològica (aragonès oriental, valencià, patuà) i dilució lingüística (tinc que fer en lloc de haig de fer, p.ex.) de l’idioma català; però potser valdria la pena d’intertar-ho; si més no el català podria “jugar” en igualtat de condicions que les llengües veïnes, amb permís de l’anglès i el xinès…que tot pot arribar.

  6. Podríerm facilitar-me el preu de: El catanyol es cura”, i en quina llibreria el puc comprar? Mercés.

    • El preu no el sé, però deu ser raonable. L’ha publicat Barcanova i per tant es troba a totes les llibreries.

  7. Pau, ets un escriptor que parles el llenguatge del poble planer. T’animo a seguir lluitant i polint la llengua amb aquesta elegància tan teva.

  8. Fantàstic! Reflexionem i tinguem cura sempre que poguem quan parlem i poc a poc, hi arribarem. No siguem autòmates, interessem-nos! Fa extrany que un pais, el que sigui, no parli com a mínim UNA llengua bé, no trobeu? Estic convençuda i ho he constatat en pell pròpia, que qui parla bé la seva llengua n’aprèn d’altres més depressa. (Ojo los estudiantes de inglés!)

  9. Et felicito, Pau, per aquesta anàlisi exhaustiva de la llengua parlada. Vaig ser catalana monolingüe fins a 4t d’EGB, en que els meus pares van decidir que m’havien de fer practicar la immersió lingüística a l’escola: em van apuntar a la classe dels castellans de les escoles “nacionals” públiques de Solsona (sóc de la generació del 72). Jo venia de l’escola rural de Lladurs, on fèiem anar el “naltres” i el “valtres” / “vatrus” (nosaltres i vosaltres) i on “El viejo tren” (llibre de lectura en castellà) va ser el meu únic contacte amb la llengua estrangera castellana. A segon curs d’EGB vaig tenir una companya nova de curs: era gallega. De bon començament confonia el gallec amb el castellà, perquè la seva mare passava de l’un a l’altre mentre xerrava i els barrejava … La meva primera frase oral per comunicar-me amb aquesta companya gallega va ser: “Susanna, mira que butxacas más grans que tengo”. La meva primera redacció escrita en castellà començava així: “La pluja muja mujo”…
    Com han canviat les coses! Ara corregeixo la revista local del poble i no sé per on agafar-m’hi, perquè no és el mateix corregir un “cigaló” que no pas haver de canviar part de l’estructura gramatical d’una frase, o treure una dita “castellanoide” i escarrassar-me per trobar-hi la manera de dir-ho en català sense que perdi l'”espontaneïtat del parlant que ha enviat la crònica esportiva o l’escrit d’opinió … de vegades desisteixo i ja no m’hi trenco més la closca. Per voler-ho fer massa bé arribaria un dia que tothom diria que estic canviant el sentit dels textos …i sí: SÓC CONSCIENT QUE SI FES BÉ LA MEVA FEINA ESTARIA CANVIANT EL SENTIT DELS TEXTOS: PERQUÈ CADA LLENGUA EN PARTICULAR TÉ UN SENTIT DE LES COSES I DE LA VIDA I AIXÒ QUEDA REFLECTIT EN LA MANERA DE PARLAR, QUE ÉS BONICA EN TOTES LES LLENGÜES, PERÒ NO HO ÉS GENS EN LES EXPRESSIONS BIMODALS/BILINGÜES. El meu company és sord i parlem en llengua de signes. No hi ha res que em faci enrabiar més que haver de veure una persona que signa amb les mans seguint l’estructura de la llengua oral… com si no sabéssim que cada llengua té la seva, d’estructura, de gir, d’acudit, cada llengua té el seu fet i el seu posat i no podem trasvassar el fet d’una llengua pel d’una altra: és una falta de respecte. El fet del català és la nostra dignitat: no la podem perdre! LA GRAN SOLUCIÓ ÉS ESTIMAR AQUESTA DIGNITAT NOSTRA, TAN PRECIOSA COM LA DIGNITAT DELS ALTRES (certament, la bellesa de cada llengua es insubstituible)
    I CREC QUE UNA SOLUCIÓ “PRÀCTICA SERIA QUE ELS REDACTORS DE TEXTOS PÚBLICS (TELEVISIUS, RADIOFÒNICS, DISCURSOS DE CARRER…) PAGUESSSIN UNA TAXA PER CADA FALTA COMESA: NO CAL DIR QUE LA GUARDIOLA S’OMPLIRIA BEN AVIAT I PODRÍEM DESTINAR AQUELLS DINERS A PUBLICAR I REPARTIR MASSIVAMENT LLIBRES COM EL TEU PERESCAMPAR EL NOSTRE AMOR ENVERS LA NOSTRA LLENGUA GENUÏNA.
    M’estimo el català pur com m’estimo la puresa d’aquella catalaneta petita i monolingüe, que esbatanava els ulls com dues taronges, bocabadada davant d’una mare galega que treia gallec i castellà per la boca, amb la mateixa bellesa amb que els nostres dracs treuen foc per la boca quan arriba festa Major. Sí: una bellesa plena de vida … LA MATEIXA BELLESA QUE HI TROBO ARA EN SENTIR PARLAR L’AUTÈNTIC CATALÀ …ÉS POQUES VEGADES, perquè ja els meus fills pronominalitzen malament, i gairebé tothom del meu voltant ha escoltat prou ràdio i mirada prou t.v. per fer que el català “autèntic” costi de recuperar … “DE TOTES MANERES, XOCOLATA ÉS LLOBERES” I ENCARA TROBAREM ALGUN AVI I ALGUNA IAIA QUE PODEN DIR TANTS BARBARISMES COM VULGUEU (UN FOTIMER!) PERÒ ENCARA CONSERVEN LES DITES I LES ESTRUCTURES AUTÈNTIQUES: anem-hi a conversar, arraulits a la vora del foc, guaitant guspires i xàldiques que espeteguen endins endins de la boca gran del foc a terra. I ÉS QUE LA NOSTRA LLENGUA HO ÉS: UN GRAN FOC QUE ENS CREMA PER DINS I ENS REVISCOLA.
    El dia que ens esforcem plegats per cuidar la nostra llengua encendrem UN GRAN FOC DE SANT JOAN

  10. Pau,
    Aquesta frase: “Encara que es tracta d’un procés força freqüent al planeta, necessita unes quantes generacions per completar-se [...]” – està ben dita?

    • Ho podries dir amb la passiva, també: “…per ser completada”, o amb una subordinada subjuntiva: “…perqué es completi”, peró a mi així també em sona bé (perdoneu els accents, els teclats protestants no tenen l’obert). Per exemple: “Els boscos necessiten un decenni per regenerar-se”.

  11. Retroenllaç: Eines contra el catanyol | Media.cat - Observatori crític dels mitjans

  12. Retroenllaç: El catanyol es cura al digital de cultura Núvol. | notícies

  13. Enhorabona, Pau, pel teu llibre. Sóc de Tavernes de la Valldigna (País Valencià). El calc del castellà “Li queden tres telenotícies”, a més de la solució que tu proposes (“li queden quatre bugades”), jo en conec una altra que he sentit dir sempre als meus majors:
    “li queden tres tallades de cabells”. Em sembla molt explícita per significar que a algú li queda ja poc de temps.

  14. El catanyol es cura sense cap política? Amb el mètode “professor de català”/alumnes que fan amistats de curs?
    Realment, ets un enigmista, o un fantsma.

  15. El catanyol es cura sene cap política agressiva? Amb el voluntarisme (pràcticament nul) dels parlants? Amb uns xaves orgullosos de ser-ho i que consideren els parlants genuïns uns estranys?
    Això és amimisme.
    Jaume -Solà, professor de filologia.

  16. Penso des de fa molt de temps que el model de llengua catalana que es dóna a l’ escola no és prou correcte i que caldria que els mestres hi fessim quelcom.
    El catanyol massa vegades s’ ensenya a l’ escola per mitjà del parlar dels professors que parlen català a l’ escola i castellà a casa seva.

  17. Retroenllaç: Honi soit qui mal y pense | Paranys