Pau Alabajos: “L’escena musical valenciana viu un boom”

Pau Alabajos (Torrent, 1982) aterra al Palau de la Música de València aquest proper dissabte 29 de setembre. La cita #paualpalau s’intueix històrica, d’aquelles nits memorables que queden emmagatzemades per sempre més en l’imaginari d’un poble. No és per menys. El cantautor de Torrent posarà en solfa els seus deu anys de projecte musical en una posada en escena que es preveu majestuosa. En aquesta entrevista que ens ha concedit a pocs dies de l’esdeveniment, ens detalla algunes de les qüestions a tindre en compte d’eixe concert al temple dels músics valencians que serà enregistrat en directe. Aprofitem també la xerrada per preguntar-li sobre el seu viatge d’un mes i mig a l’Índia, un país que l’ha captivat i del que s’endú un grapat de sentiments.

Què ens trobarem el 29 al Palau?

Es tracta d’un concert antològic, en el sentit que complim deu anys de carrera musical. Presentarem el treball més recent, Una amable, una trista, una petita pàtria però també recuperarem cançons dels discos anteriors, Teoria del caos i Futur en venda per fer una mostra representativa de la nostra carrera. Comptarem amb una orquestra d’una seixantena de músics: l’Orquestra Coral Romput. Laura Navarro ha creat uns arranjaments simfònics concrets per a l’ocasió. I, a més a més, compartirem escenari amb amics i companys de batalles i escenari com Cesk Freixas, Feliu Ventura, Núria Cadenes, Amàlia Garrigós, Vicent Partal, Miquel Gil i l’associació estellesiana Rodonors Invictes. Dedicarem una part de l’espectacle a Estellés, amb una espècie de diàleg entre alguns dels versos que més m’han influït d’Estellés i les cançons que he compost. Per exemple, en la cançó de “Línia 1”, en Miquel Gil cantarà a cappella “Cançó de bressol”, que parla sobre la mort i il·lustra el context del que parla la cançó.

Quant de temps porteu assajant tot això?

La preparació d’aquest concert és molt delicada perquè hi ha molts factors a tindre en compte: els assajos amb la nostra banda, amb l’orquestra, els entrebancs que posa el Palau de la Música de València… Evidentment, no és un concert que haja programat motu proprio l’entitat, sinó que som nosaltres els que tirem endavant l’assumpte, i això implica lloguer de materials, d’equipament, i moltes altres qüestions. Però ho volíem fer i allà anem.

Quan fas la vista enrere i mires els 10 anys de carrera, quina valoració en traus? Dóna vertigen?

Hem anat creixent com a projecte i eixa maduresa assolida sempre és un triomf. El camí l’hem fet com una formigueta, pedreta a pedreta. Des de 2002 quan vam començar a tocar al carrer fins a 2012 han passat moltes etapes: la formació del grup, la primera experiència en un estudi de gravació, la consolidació quan traus un segon disc, la celebració de concerts ací i arreu de l’Estat espanyol… Són projectes molt ambiciosos però els hem anat fent en el moment just. No ha vingut tot de colp, com moltes vegades passa amb alguns artistes, que els arriba tot el maremàgnum que significa ser una figura pública d’èxit. Nosaltres no tenim eixe problema perquè som una cultura més reduïda, però hem assaborit cadascun dels passos que hem fet a nivell musical.

Amb què et quedes de cadascun dels tres discos?

Del primer em quede amb la presa de contacte amb l’estudi de gravació, te n’adones que no és el mateix el directe que estar dins d’una gàbia. Al segon disc invertim moltes funcions i comptem amb la col·laboració de Toni Xuclà, que fa de director artístic al disc. Xuclà ha participat en alguns discos que a mi m’agraden molt. Ha fet de guitarrista acompanyat de Toti Soler en el disc Ovidi Montllor diu Coral Romput de Vicent Andrés Estellés. En aquest segon disc ja tenim una xicoteta participació d’una orquestra, però al tercer disc és quan Laura decideix incloure un acabament simfònic a alguns dels temes. La col·laboració altruista de moltíssima gent ha fet que estiguem molt contents de l’últim disc.

Parles de les dificultats que esteu tenint amb el Palau de la Música. Recorde ara quan els músics i cantants en valencià vos vau tancar allà l’any 2005.

No és la primera vegada que intentem fer l’actuació que farem el proper 29. Fa un any, ja teníem la data mig aparaulada, però finalment ens van dir que hi havia obres a la sala i no es va poder fer… Doncs sí, el tancament de 2005 va ser el germen del que ara és el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor). Allò va suposar que els músics ens coneguérem entre nosaltres, d’una banda, i que perdérem la por, d’altra. Des d’aquell 2 de març de 2005 fins a hui, ha canviat moltíssim el panorama. Des del 1999 fins el 2005, hi havia com una trentena de discos en valencià publicats. A partir d’aquell any, estem vivint un boom de l’escena musical valenciana, fins al punt que al 2011 s’han publicat una setantena de discos. En eixe tancament, el Regidor de Seguretat Ciutadana, Miguel Domínguez, ens va dir que no hi havia cap problema en què actuàrem allà i que li passàrem un projecte. Tot era diplomàcia, amb l’objectiu d’aturar el rebombori. Doncs bé, quan vam presentar el projecte, el silenci administratiu fou la resposta. Aquesta és la realitat però el Palau és nostre i, encara que siga llogant-lo, no van a poder aturar-nos. A hores d’ara, portem un 80% de les entrades venudes i la gran quantitat de públic demostra que la música en valencià també és rendible, encara que a les institucions valencianes no els importe gens ni mica.

Has estat fa molt poc a l’Índia. Com ha estat l’experiència? Què has après? Què t’ha sorprès?

És un viatge que s’havia de fer. Tenia moltes ganes de fer-lo. M’ha passat el mateix que quan vaig anar a Palestina: no és el mateix veure la realitat en documentals, diaris, pel·lícules, webs… a través dels ulls d’una altra persona, que posar els peus en el lloc concret i adonar-te de la situació. Canvia moltíssim veure-ho en primera persona, i entens moltes coses. A l’Índia, tenen una tradició i una cultura mil·lenàries, és un continent gegant amb centenars de llengües. Tenen vint-i-tres llengües escrites i moltes altres que no tenen escriptura. No hi ha només una Índia, n’hi ha moltes. Des del nord fins al sud, vam passar per terres amb una diferència abismal. Vam veure molta pobresa, molta misèria. Això ja ho sabíem abans d’anar-hi, però no és el mateix posar-li cara i ulls a la pobresa. Hi ha gent que no té cap oportunitat de cap mena. És duríssim. Tota la inversió que s’ha fet durant cinquanta anys a la zona d’Anantapur per part de la Fundació Vicent Ferrer ha servit per crear orfenats, hospitals, escoles per a discapacitats… Amb tot, no en totes les zones hi tenen això. He vist gent dormint en mitjanes d’autovies o xiquets acabats de nàixer dormint en la intersecció d’una carretera. El desequilibri econòmic és molt fort. Després hi ha el problema de les castes. Te n’adones que hi ha ciutadans de primera i de segona, i això et sorprèn moltíssim. Una casta és una piràmide social en la qual no és determinant la religió. És més aviat una qüestió de llinatge. Veus gent que menysprea gent de la seua pròpia nacionalitat perquè no és de la seua casta. Això per a nosaltres és molt difícil d’entendre, sobretot en un viatge en el que tens un cert objectiu solidari.

Com valores la tasca de la Fundació Vicent Ferrer?

Hi havia molts companys treballant en una fundació que té molta influència als Països Catalans. Vicent Ferrer és valencià d’origen, després va anar a viure al Principat des de ben jove. Moltes de les activitats que ha pogut tirar endavant són degudes a les donacions d’ajuntaments i persones a títol individual del Principat, País Valencià i les Illes. Fins i tot, vam veure que Rafa Nadal ha fet un campus de tennis allà per desenvolupar un programa d’esport per als xiquets d’Anantapur. L’esport és una bona eixida en aquelles regions. Tot això contrasta amb Bangalore, a tres hores de distància d’Anantapur. Bangalore és una de les ciutats més desenvolupades de l’Índia; compta amb un centre informàtic molt fort, una espècie de Silicon Valley. Com que la major part de la gent que treballa a Silicon Valley és índia, han creat aquest centre enmig de l’Índia. Quan arribes al seu aeroport, veus que és un aeroport de primera divisió. I les carreteres. Malauradament, a la resta del país no és així.

L’experiència a Palestina la vas immortalitzar en una cançó del darrer disc. Faràs el mateix amb el viatge a l’Índia?

Encara no se m’ha passat pel cap… No he tingut temps de posar-m’hi, però tot és possible…(Diu somrient)

Twitter d’Hèctor Serra: @llenyataire