Parcerisas: gentelman de la poesia catalana

Francesc Parcerisas ha fet 71 anys. A Núvol, enguany, també tenim un doble motiu de celebració perquè a Parcerisas li acaben de publicar un nou llibre: 71 poeme (Editura Meronia), un poemari traduït al romanès per Jana Balacciu Matei.

Jana Balacciu Matei

Jana Balacciu Matei

Traductora. Catalanòfila romanesa.

Francesc Parcerisas ha fet 71 anys. A Núvol, enguany, també tenim un doble motiu de celebració perquè a Parcerisas li acaben de publicar un nou llibre: 71 poeme (Editura Meronia), un poemari que l’editora romanesa, Jana Balacciu Matei, gentelwoman de la traducció catalana al romanès, ha estat confegint per oferir-li com a present des de Bucarest amb motiu d’aquest aniversari.

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

El volum, el número 37 de la col·lecció «Biblioteca de Cultură Catalană», evoca a la contracoberta els versos:

Acum sunt focurile toamnei,

și totu-i domestic, blând, neliniște,

precum clinchetul singurătății

pe care-l sparge un telefon

ca sã repete: noapte bună, noapte bună…

Bun venit din nou în viață.

 

que en la seva versió original fan:

Ara són els focs de la tardor,

i tot és domèstic, suau, neguit,

com el dring de la solitud

que trenca un telèfon

per repetir: bona nit, bona nit…

Benvingut altre cop a la vida.

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

Reproduïm el pròleg íntegre adreçat als lectors romanesos escrit per la mateix traductora.

Vaig conèixer Francesc Parcerisas l’any 1998, als meus començaments com a traductora del català. Era, aleshores, el director de la Institució de les Lletres Catalanes de Barcelona. No vaig parafrasejar els personatges de Montesquieu per preguntar-li: «Sou català? Molt interessant. Com podria ser algú com vostè català?» L’home de davant meu no s’assemblava a cap dels catalans coneguts. En primer lloc, no parlava ràpidament. Amb poques frases, més aviat assenyades, amb gestos senzills, amb un somriure càlid, però consirós, amb una mirada cordial, de la qual no hi faltava una espurna irònica, que semblava que anava més enllà de l’interlocutor, donant-li un aire lleugerament reservat. Semblava més aviat –i així l’he vist sempre-, un anglosaxó.

De llavors han passat uns quants anys, he conegut molt millor, «des de dins», el seu món, he conegut la seva activitat, he llegit, mentrestant, la seva poesia i, penso que he entès per què Francesc Parcerisas és un dels poetes més estimats i un dels intel·lectuals més respectats del món català.

Va nèixer el 30 de novembre de 1944 a Begues, un poble a una trentana de quilòmetres al sud de Barcelona, a la vora del Mediterrani. Potser per això, el mar, les pedres, la sorra de la platja surten tan freqüentment en la seva poesia. Després d’acabar els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1961-66), va ser, entre 1969 i 1972 lector de castellà a la Universitat de Bristol, de la Gran Bretanya, un temps de «creixement», tal i com ell mateix confessa. Van ser, de ben segur, els inicis a l’apropament, que arribaria a ser definitiu, de la tradició literària anglesa i de la «poesia de la realitat» que s’oposa a la de la «verbalitat o textualitat» que seria pròpia de la poesia francesa, i la catalana que s’hi emmiralla.

Durant força anys (1972-1979) va viure a l’illa d’Eivissa de l’Arxipèlag Balear, dedicant-se a la traducció, una activitat de la qual no s’ha separat mai més i a la qual també s’ha consagrat des d’un punt de vista teòric. Ha traduït molt, en català i en castellà, sobretot de la literatura anglesa (Seamus Heaney, Scott Fitzgerald, Edgar Allan Poe, David Rosenthal, Bertrand Russell, Dylan Thomas), però també del francès i de l’italià, té un doctorat en traductologia, i des de l’any 1986, després d’exercir durant set anys com a professor de llengua i cultura catalana de “batxillerat” (l’etapa de preparació per entrar a l’ensenyament universitari, que a casa nostra serien els dos darrers anys del liceu), va esdevenir professor a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre 1998 i 2004 va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes; no es tracta pas d’un institut d’investigació com es podria creure, sinó una entitat la missió de la qual és la de difondre la literatura i la lectura en llengua catalana i de vetllar pel patrimoni cultural nacional, objectius que no poden ser entesos sinó és coneixent l’estat en què es trobaven sota la dictadura franquista i les seves conseqüències.

Jana Balacciu Matei ha traduït poemes de Francesc Parcerisas

L’home de cultura cridat a administrar la cultura ho ha fet amb una dedicació mancada de qualsevol ostentació la qual cosa ha captat el respecte de tothom. Els seus mèrits han estat reconeguts a través de molts premis concedits durant tot aquest temps, tant com a poeta i com a traductor, i han culminat l’any 2015 amb la màxima distinció, el Premi Nacional de Cultura, pel conjunt de la seva activitat.

Francesc Parcerisas s’ha dedicat a la poesia i va començar a publicar de jove (la majoria dels volums a partir de 1966), però els crítics coincideixen que L’edat d’or / Vârsta de aur (1983) constitueix una fita important en la seva creació. Els volums de joventut són, igualment, etapes de construcció dels fonaments de la «casa» que aixecarà a través de les seves creacions de maduresa. I em refereixo amb això a la llengua. Parcerisas pertany a una generació educada en castellà, no en la seva llengua pròpia, prohibida tant en l’ensenyament com en els espais públics durant el franquisme. Els escriptors de la seva generació que van optar per crear en català van haver de construir tot sols aquest instrument vital. «Vam aprendre, com a bons autodidactes –deia en algun lloc el poeta- i sovint sota la mirada interrogant, atònita i orgullosa dels pares, els usos correctes, l’estructura, la gramàtica. Vam esdevenir gent de lletres…. Hem viscut durant la meitat del segle passat i el futur». En el balanç d’aquests dos pols s’ubica, penso, també l’emoció de la poesia de maduresa de Francesc Parcerisas, dels volums L’edat d’or / Vârsta de aur, mencionat abans, Natura morta amb nens / Natură moartă cu copii (2000), Dos dies més de sud / Încă două zile de sud (2006) i Seixanta-un poemes / Şaizeci şi unu de poeme (2015), dels quals pertanyen els poemes d’aquesta antologia.

Diria que si bé cada volum té, evidentement, la pròpia individualitat, els uneix la meditació sobre el present, identificat mitjançant imatges percebudes en l’immediat quotidià –la seva poesia és d’una gran plasticitat visual. Les mans es volen plenes de present, d’un present del qual també formen part els sediments del passat, com també la decisió del poeta de no oblidar-lo. És injust, diu ell, que només a la dona de Lot li hagués tocat de mirar enrere, ja que tots som columnes de pedra (no de sal, ja que la sal significa vida «com la mar i com la por» i memòria viva) per tot el que hem viscut. Un present del «voler més», d’avidesa de l’amor i del plaer del desig, de la revolta contra el Pare, però també de l’home que sap que «durem mentre som, perdurem / que l’infinit se’ns desfà a la boca», i de l’home que, a la tardor de la vida, demana, com Rilke «encara dos dies més de sud» i agraeix la mort «que fas que allò que és / sigui ara tan viu endins de mi, / i sigui bell, ple, rodó, teu». Al mateix temps, un present la continuació del qual es pot entreveure en la imatge del fill assegut a un bar d’aquí a cinquanta anys o en la de la noia que mira, sense jutjar, perquè no pot fer-ho, la nit de cap d’any d’un grup d’homes que ja han vist la vida i la mort en una única abraçada.

«El desig inassolit, el record inassolible» són essencials per a qualsevol mortal, per a qui una rendida joventut eterna seria inacceptable. Una cosa que els déus no saben i per això Calipso no pot retenir Ulisses perquè torni a casa. La casa de la poesia és la vida de cada dia, amb els seus trossets que, sumats al temps, encarnen un ordre universal que només junts el cos i l’esperit poden percebre i en la qual es poden reposar.

He escrit aquests pensaments esparsos, reveient-lo, reveient-me en les poesies de Francesc Parcerisas recollides en aquesta petita antologia que havia pensat com un, tard, signe d’admiració i també com un homenatge amb motiu de complir, el 30 de novembre, l’edat de 71 anys.

Ara són els focs de la tardor,

i tot és domèstic, suau, neguit,

com el dring de la solitud

que trenca un telèfon

per repetir: bona nit, bona nit…

Benvingut altre cop a la vida.

Per molts anys, Francesc!

Jana Balacciu Matei
Bucarest, novembre de 2015

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació