Paisatge abans de la batalla

La revista El Procés, dirigida per Joaquim Armengol i editada a Santa Coloma de Farners, arriba al número V i, com no podria ser d’altra manera, el dedica a la figura de Joan Vinyoli. Podeu llegir al seu web aquest nou número d’El Procés i aquí a Núvol una mostra d’aquest homenatge al poeta. Un escrit molt íntim d’Enric Casasses en què explica la història d’una carta a través de les línies enemigues.

Cada tarda o gairebé, quan tenia divuit o dinou anys (cap al 1969 o 70), anava a casa de la noia que estimava, a festejar-hi o simplement a estar-m’hi, i em vaig anar fent amic dels seus germans i de tota la família. Tenien pocs llibres de poesia, però ben triats: entre altres un Maragall, i un exemplar de la senzilla i impactant primera edició del que per mi era moderníssim llibre titulat Em va fer Joan Brossa (que s’havia publicat el 1951, amb el famós pròleg de Cabral de Melo), i hi havia tots els Vinyolis que havien sortit fins al moment, que eren cinc: Primer desenllaç, De vida i somni, Les hores retrobades, El Callat i Realitats. Perquè Joan Vinyoli era parent de la casa, la noia que jo estimava li era neboda. En aquells dies en va sortir un de nou, de l’oncle poeta, un llibre que ens va fer molt efecte i que duia un títol espectacular: Tot és ara i res. A partir d’aquí la poesia de Vinyoli se’ns va començar a fer més i més pròxima fins a arribar a ser la que humanament se m’ha ficat més endins del moll de l’os de les qüestions que cremen, del viure, que són les de com, què, qui i amb qui. I en els seus versos aquesta problemàtica o desproblemàtica ens arriba a través dels colors i de les formes de la realitat: l’existència de la bellesa (un cel, una pintura, un moment, un gest) i la pregunta de què i com viure, són coses que van juntes i encara més, són indestriables. L’ètica més guapa i l’estètica més estricta.

Una de les tardes que jo hi era, a ca l’amiga, s’hi va presentar de sorpresa “el tiet Joan”. Venia del metge, que li havia parlat clar: que ho tenia molt negre, que vivia quasi de miracle en l’equilibri inestable de dues malalties greus, que l’una li frenava l’altra, però que el pet final era imminent, qüestió de mesos. I per acabar-ho d’adobar li havia parlat, no sé si el mateix doctor o algú altre, de paranoia galopant i inguarible. Ell estava emprenyadíssim i havia pujat a casa el cunyat a esbravar la indignació. Deia inflamat Vinyoli que estava segur, diguessin el que diguessin els metges, que encara viuria els deu o quinze anys que li faltaven per acabar la feina, i que per ell aquests serien els més importants, perquè faria com Beethoven o com Rembrandt (jo escoltava sense dir ni piu i recordo perfectament que va dir aquests dos noms i no cap altre), que el millor de la seva obra ho donen al final.

I efectivament durant la dècada dels setanta Vinyoli va publicar sis llibres més: Encara les paraules, Ara que és tard, Vent d’aram, El griu, Cercles i aquella petita joia de fora del temps i de l’espai que és el Llibre d’amic (encara que aquest ja el tenia escrit d’abans, em penso). Després, el 1981 surt A hores petites, llibre d’alta màgia i d’altíssima poesia, un dels més rics que s’han vist. El 1983 els Cants d’Abelone, cants d’amor i vida en boca d’una dona. El 1984 treu tres llibres: el febrer el de versions de Rilke, el març Domini màgic, que és un dels més forts i més bonics de la poesia de qualsevol època, i el juliol Passeig d’aniversari, també magnífic i que és com el volum de “conclusions” de la seva obra. Aquell juliol en va complir setanta. El novembre morí. Al començ del 1985 encara surt un segon volum de traduccions de Rilke.

O sigui que entre els seixanta-cinc i els setanta anys de la seva edat l’home dóna mitja dotzena llarga de llibres dels més poderosos de la poesia mundial, i així fa certa la profecia que li vaig sentir aquella tarda a casa els seus nebots.

Poc després, em penso que ja era el 1974, per fugir dels jutges franquistes i de la bòfia i de l’exèrcit espanyol, un diumenge de tardor, disfressat de boletaire, vaig passar la frontera a peu per les Salines, cap a Ceret, i me’n vaig anar a viure a Montpeller, que m’hi vaig estar quasi dos anys, i després a Nottingham, que també, i me n’hi vaig endur el que en aquell moment era el darrer Vinyoli, Encara les paraules, que és un llibre que físicament ocupa i pesa poc. I un dia, emocionat amb el poema “Tot són preguntes”, li vaig escriure aquesta carta que ara ha reaparegut i que ja ni la recordava. En aquell temps a Montpeller entre els jovenots feia furor el darrer Léo Ferré, Il n’y a plus rien, o sia No queda res, que no és una cançó sinó un enorme poemot declamat, de més d’un quart d’hora, efectista però eficaç, grandiloqüent i alhora molt dur, però no cal dir que la concisió vinyoliana del “Tot són preguntes”, que acaba repetint el famós vers “tot és ara i res”, encara em feia més mal. És clar que per mi aquest mal era un plaer solitari perquè no el sabia compartir amb els companys francesos, que podien ser molt trencadors i revolucionaris però no acabaven de creure en l’existència del català, encara es pensaven que al sud de Perpinyà tot són olés i sevillanes.

I acabem amb un quadro de Rembrandt que he trobat entre els meus papers i que fa pensar, entre altres, amb el poema “L’equivalent” (un dels Cercles):

Rembrandt, retrat de Joan Vinyoli

De matinada i a casa
fent patates a la brasa
remena el foc amb l’espasa
Joan fosc.

El quadro és fosc, sí, però els reflexos del foc li ballen a la cara. El que sembla estrany, o curiós, és això de l’espasa. Deu ser una ganiveta. O potser el pintor ens ha volgut mostrar un Vinyoli d’una altra època, de segles ja filats, l’emperador vestit amb teranyines.