Paios durs

9.08.2013

Va plantar-me l’automàtica al clatell i va dir:

–Les mans on pugui veure-les, mitja merda.

Vaig tensar els músculs del coll, sorprès.

El canó de l’arma era fred. La seva veu també:

–I no se t’acudeixi fer cap tonteria, que se’m podria disparar.

–No ho facis, sisplau –vaig suplicar, mentre alçava els braços i maleïa mentalment el fet d’haver-me deixat enxampar tan ràpid.

–Tanca la puta boca i deixa de ploriquejar, maricona!

M’encantava el seu vocabulari.

El tenia a l’esquena, estava venut. Així que vaig tancar la puta boca i vaig deixar de ploriquejar.

De sobte es va obrir una de les portes del replà… La llum que sortia de l’interior del domicili ens enlluernà uns segons, fins que una silueta enorme va eclipsar-la.

S’acostava algú. I semblava que anava armat.

–¿Què és això de “puta boca”, eh? ¿Qui t’ensenya, a tu, aquestes paraules?

La mare del meu amic duia bata d’estar per casa i brandava una escombra més alta que nosaltres.

Ell no va contestar, va quedar mirant-se-la, la boca closa en una línia tensa.

Semblava capaç de qualsevol cosa. Vaig pensar que l’encanonaria amb la seva 9 mm, i que li deixaria anar alguna cosa així com: “I tu d’on collons surts, eh?”.

Però no va ser així.

–Estem jugant, mama, què voools?! –esclatà, amb la seva veueta de nen de vuit anys.

Per un moment vaig imaginar-me aquella escombra enorme dibuixant un arc en l’aire i girant-li la cara, milers de partícules de pols flotant davant nostre…

Però no.

La dona devia tenir altra feina, i devia pensar que feia massa calor per discutir amb el nano. Va fer espetegar els llavis i negà amb el cap. I, sense afegir res més, donà mitja volta i tornà a entrar a casa seva, tancant la porta i deixant-nos en penombres com al principi.

Tornava a emparar-nos aquella quietud que regna a les escales d’un bloc de pisos les primeres hores d’una tarda d’agost, quan més de la meitat dels veïns són fora, de vacances, i la resta fan la migdiada al sofà, evitant la calor del carrer.

–¿Per on anàvem, tros de merda?

Altra vegada en el seu paper, el meu amic havia alçat la pistola, i ara m’apuntava al front.

Havíem vist les mateixes pel·lícules. La jungla de cristal, Arma letal, Danko: Calor rojo, Cobra… Els clàssics. Però ell retenia les frases molt millor que jo. I sabia imitar el to; aquell to de paios durs.

M’encantava jugar a pistoles amb ell.

 

Jordi Benavente

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. Osti, molt bé, tu. Per fi un text que respira i es fa llegir, que nois, portàvem una sobredosi d’ensucramenta i lirisme, aquests dies, amb segons quins contes…

  2. Un conte fresc, escrit amb una difícil senzillesa, plé d’evocacions.
    M’agrada moltissim com escrius. Per a mi, el guanyador!

  3. Oh!, sorprenent, fresc, lleuger i totalment versemblant. L’aparició de la dona amb l’escombra, un cop d’efecte que li dóna la volta a la situació. Fins allà, ens ho havíem cregut i ja començavem a patir. Felicitats Jordi Benavente.

  4. Home, això s’avisa! M’ha encantat, Jordi. Flueix perfectament i crea l’atmosfera que jo recordo! Fantàstic!