Paco Ibáñez canta amb l’Ebre a Tortosa

23.12.2013

Enguany es commemora el 75è aniversari de la Batalla de l’Ebre i durant aquest 2013 aquest territori del sud de Catalunya porta celebrant tot un calendari d’activitats que tindrà com a cloenda un concert únic: el proper dissabte 28 de desembre a l’Auditori de Tortosa el mític cantautor Paco Ibáñez li cantarà a la memòria històrica i ho farà acompanyat de la cantautora Montse Castellà. La mateixa artista tortosina ens explica la gestació d’aquest projecte en un dietari que us presentem en exclusiva.

Paco Ibáñez amb Montse Castellà | Foto Lo fardatxo

 

3 de gener. Camallera (Alt Empordà)

Començava l’any a la província de Girona a casa de l’amic Pere Camps, incansable promotor cultural i director del Festival Barnasants i quan me va dir “avui vénen a dinar a casa Paco i uns amics ” no em podia imaginar mai que aquell ‘Paco’ fos Ibáñez i que els amics fossen la seua dona Júlia (primer va ser la cançó i després la va conèixer a ella, lo destí és molt capritxós) i el fill d’aquesta, Xavier. Amb una copa de vi negre, mirant lo Canigó nevat des del jardí i cantant a capella ‘Urak Dakarrena’ de Benito Lertxundi vam vore que allò acabaria sent alguna cosa més que un simple dinar casual. Res no passa perquè sí. Me va demanar que li firmés los meus discos. “Paco, que esto es al revés- li deia jo- que soy yo quien te tiene que pedir autógrafo” però res, ell entossudit que els hi dediqués. Així ho vaig fer. Quasi a l’hora de sopar van marxar de nou cap a Barcelona i em vaig quedar amb la sensació d’haver sigut protagonista d’una d’aquelles vivències irrepetibles (per sort no va ser així).

 

8 de gener. Tortosa (Baix Ebre)

Estic sopant amb unes amigues a casa d’una d’elles i em sona el mòbil: “Bona nit, que és l’Ebre?” –diu una veu masculina, una mica envellida i carismàtica a l’altra banda del fil telefònic. I jo que penso: com que si és l’Ebre? lo riu? les Terres de l’Ebre? lo diari del mateix nom? A què es deu referir esta veu? – “Bé, una mica d’Ebre sí que sóc” aconseguixo respondre. – “Que no saps qui sóc?”  –“ Xiquet, pos ara mateix no em ve present” – “A ver, ¿quién más te llama Ebre en lugar de Montse?” I aquí ho vaig tindre clar. Sa mare era basca, son pare valencià i quan mos vam conèixer una setmana abans, des del primer moment, li va agradar el meu accent tortosí perquè “me recuerda al de mi padre” i natros els de l’Ebre, com els valencians (que parlen el mateix idioma, per cert) díem Ebre amb la ‘e’ tancada, sense neutralitzar.

“Nada, que sólo llamaba para felicitarte: he escuchado tus discos. Tienes una voz preciosa, compones bien y hay mensaje, sigue así y no dejes que nada ni nadie te aparte de tu camino”. Quan vaig penjar el telèfon ja no vaig poder seguir sopant. M’havia passat la gana i des de llavors, per sempre més, Paco m’havia de cridar ‘Ebre’ (i no Montse) i jo, per sempre més, m’he donat per al·ludida.

 

Montse Castellà | Foto Jordi Dassoy-Videographer

 

30 de gener. París (França)

Lo teatre Chatelet ha penjat lo cartell de ‘tot venut’ i a quarta fila estem Pere Camps, la seua dona Mayte, Xavier i jo. En apenes un mes he passat d’escoltar a Paco Ibáñez a casa en un cd a vore’l en directe a la vora del Sena i convidada per ell. L’hotel on m’allotjo està just al davant del seu apartament parisenc, a la zona de Montparnasse. Ensundemà, quedem per fer un esmorzar dinar per celebrar l’èxit del dia anterior. Som vuit persones, amics i família. En sortir del restaurant, me rodeja amb lo braç i jo que li dic: – “Paco, algun dia tu i jo cantarem junts” – “No en tinc cap dubte”, respon, i Júlia, Xavier, Paco i jo acabem la tarda al seu piset íntim i menut, asseguts al sofà on ell una estona més tard s’adorm exhaust després d’haver-ho donat tot.

 

16 d’abril. Barcelona (El Barcelonès)

Una cosa és que jo vaja a un concert de Paco Ibáñez i l’altra és que ell vingue a vore’m a mi a un concert meu. Va ser el 8 de març a la sala Luz de Gas, dins del Festival Barnasants. Tindre’l entre el públic va ser tot un honor però poc que em pensava jo que uns quaranta dies després tindria un regal encara més gran. Dinant a casa seua em diu: – “Oye Ebre!” i jo que em giro i responc: – “Dime Ibáñez!” – “Que m’ha sortit concert per la teua terra, a Deltebre” – “Què bé! Avisa’m de quan és que vindré a escoltar-te” – “Clar que t’avisaré, perquè no només has de vindre a escoltar-me sinó que has de cantar amb mi”. Per quan les meues neurones havien pogut processar la petició ja mos trobávem assajant i amb una guitarra entre les mans a la terrassa del seu àtic, un petit microclima a Gràcia enmig de la jungla barcelonina

 

12 d’agost. Tortosa (Baix Ebre)

Després d’un ajornament i una suspensió (al juny i a l’agost) la il·lusió del concert conjunt s’esvaïx definitivament: l’ajuntament de Deltebre es fa enrere dues vegades i l’actuació queda en via morta. Passat lo desencís, una nova idea ens balla pel cap: enguany fa 75 anys de la Batalla de l’Ebre i davant uns governants que inoculen l’oblit en vena als seus ciutadans (als que sovint –o sempre- consideren súbdits), volem aportar el nostre granet d’arena perquè l’amnèsia no ens acabe fent perdre del tot la memòria. Decidim que les nostres productores (A flor de tiempo i Lo fardatxo) recuperaran el concert, que l’autogestionarem, i que serà l’acte de cloenda de totes les activitats commemoratives d’aquell episodi de la Guerra Civil que va acabar marcant la victòria dels qui han escrit la història a la seua conveniència.

Foto Lo fardatxo

 

18 de setembre. Barcelona / Tortosa 

La faena burocràtica i de producció omple les nostres agendes. La Júlia (esposa i responsable del management) i una servidora ens posem mans a l’obra. Val a dir que la meua productora cultural és molt més humil i només hi som tres elements: l’ordinador, el telèfon i jo. Però això sí, estem molt ben avinguts i ens movem tan ràpid que pareixem més gent. Des d’ara i fins el 28 de desembre ens picarem per telèfon i ens enviarem emails dia sí dia també. Aconseguim la reserva de l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa per a l’últim dissabte de l’any (i no és cap innocentada) i començo a preparar el pla de comunicació: publicitat, on, quan, pressupost, baners, anuncis, gravar la falca (amb la meravellosa veu de Montse Llussà), dissenyar els cartells, programes de mà… i entremig de tot això, algun que altre terratrèmol de tant en tant provocat pel projecte Castor, que em fa tremolar la taula del despatx, perquè es veu que a les Terres de l’Ebre no en teníem prou amb tres reactors nuclears, massificació de centrals eòliques i propostes de transvasaments. Ens feien falta uns quants sismes per haver patit de tot.

 

9 d’octubre. Amposta (Montsià)

Les Terres de l’Ebre som quatre comarques: Montsià, Baix Ebre, Terra Alta i Ribera d’Ebre, cadascuna té el seu consell comarcal i els quatre presidents es reuneixen trimestalment. Avui la reunió itinerant és a Amposta amb els terratrèmols com a punt principal a tractar. A l’ordre del dia, però, també hi consta la commemoració del 75è aniversari de la Batalla de l’Ebre i el concert de Paco Ibáñez i meu. Exposada la proposta decideixen col·laborar amb la iniciativa. Els quatre. I amb ells ja tenim totes les institucions del territori implicades: Ajuntament, Diputació de Tarragona, Serveis Territorials del Departament de Cultura, Delegació del Govern a l’Ebre, Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i ara els quatre consells comarcals. El paraigües de col·laboració es completa amb la Cadena SER, que és l’emissora oficial del concert, i l’entitat Amics i Amigues de l’Ebre que aixopluga la causa encapçalada pel seu president, Josep Sánchez Cervelló, degà de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Catedràtic d’Història, ferm defensor de la justícia i la llibertat i lluitador incansable per la memòria històrica amb diversos i interessantíssims llibres publicats al respecte.

 

22 de novembre. Tortosa (Baix Ebre)

El pla de comunicació avança segons el previst i arriba el moment de posar les entrades a la venda. A més del telentrada.com decidim que hi haja punts de venda  escampats pel territori: quatre llibreries. Primer vaig a l’Auditori Felip Pedrell i amb Juanjo, uns dels conserges, amable i eficaç, anem bloquejant sobre pantalla les entrades que m’he d’endur físicament. Les imprimeix i comença el repartiment: La 2 de Viladrich a Tortosa, La Gavina d’Amposta i després cap al nord, La Bassa de Móra d’Ebre i Serret de Valderobres, ja a la franja aragonesa, a la comarca del Matarranya (Terol). Repartides les entrades toca enganxar cartells: els menuts a les botigues i amb celo, els grans a les cartelleres, amb poal i granera i amb cola. Recorrent Tortosa amunt i avall entro a una ferreteria, demano permís per penjar el cartell (ritual repetit a cada comerç) i el xic del taulell, en veure el cartell que em diu: “Paco Ibáñez? És lo Paco Ibáñez de veritat?”. –“Que n’hi ha un de mentida?” li responc jo somrient. En tancar la reixa va anar a comprar-se l’entrada. A l’igual que Martí, un home que estima la cultura i que sa filla es diu Júlia pel poema de Goytisolo musicat per Ibáñez. Ell ha reservat primera fila.

 

Paco Ibáñez | Foto A flor de tiempo

9 de desembre. Llofriu (Baix Empordà)

Des de l’altra punta de país rebo la notícia que una de les llibreries, la 2 de Viladrich, ja ha esgotat les entrades i em truca per demanar-me’n més. Asseguda al menjador de casa Rosa Regàs, escriptora i amiga estimadíssima que m’ha convidat a passar uns dies a casa seua per celebrar els seus 80 anys acabats de fer, també m’assabento que Carles Francino voldrà entrevistar-nos a Paco i a mi al seu programa ‘La ventana’ i rebo un correu en francès d’una senyora de París que ja ha comprat l’entrada per al concert: és filla d’un Brigadista Internacional que va lluitar a la Batalla de l’Ebre i emocionada i acompanyada d’uns amics se’n vindrà cap al sud de Catalunya per recordar-lo. Mentres Rosa treballa en lo seu nou llibre al seu despatx del pis de dalt, jo sóc a baix treballant en l’organització del concert. Els tres elements de Lo fardatxo funcionen al 200 per cent: l’oficina es troba allà on som natros, és el que té ser autònom (i lliure). Abans de marxar a dinar juntes vora el mar i comprovar que l’amistat i la complicitat no tenen edat (me la dobla), arriba una altra bona notícia: el prestigiós fotògraf Juan Miguel Morales, especialitzat en cantautors, em confirma la seua assistència. S’allotjarà a casa meua, on ara ja sí que no podré ni anar-hi a dormir la nit del concert perquè els amics me l’han ocupada: Juantxo i Anaje, del País Basc, i Elena i Javier de Saragossa, també en confirmen que ja tenen l’entrada. Amb ells he compartit fluviofelicitat recorrent amb piragua quilòmetres i quilòmetres de riu -lo riu és vida- i ara m’acompanyaran també en un dia tan important (de broma diuen que en realitat és Paco qui em farà de teloner i malgrat el sacrilegi que suposa el comentari, em fan riure tendrament perquè entenc el fons del missatge).

 

17 de desembre. Barcelona (Barcelonès)

Al Col·legi de Periodistes de Barcelona tot està a punt. Hi arriba Antonio Franco, periodista i qui fou director de ‘El Periódico’, ell ha coordinat el tema de premsa a la ciutat. També hi arriba David Tormo, historiador i coordinador tècnic del COMEBE. Quan entra Paco Ibáñez per la porta ja hi som tots i comença la roda de premsa per presentar el concert. Cap televisió considera prou important el tema i no s’hi veuen càmeres, hi ha, això sí, representants dels principals diaris: El Periódico, El País i La Vanguardia. Igualment, la sala és mig plena (no sóc de veure la botella mig buida, mai) i penso per a mi que potser si haguéssem convocat per parlar del dret a decidir estaria plena. I no és que el tema no siga important, però potser no hauria de ser l’únic. Semblem abduïts. “Els nostres morts ens demanen que no els oblidem, no estem sols en aquesta taula, darrere nostre –i ens assenyala- hi ha les persones que van perdre la guerra, però no la dignitat. Estem aquí per recuperar-la i recordar-la”, diu amb vehemència Paco Ibáñez.

En la meua intervenció recordo a mon iaio, lo iaio Ramon, que va lluitar a la Batalla de l’Ebre al bàndol republicà, ja no només per convicció, sinó també per obligació: de la mateixa manera que Dostoievski escrivia que “Déu i el Diable s’han declarat la guerra i el camp de batalla és el cor de l’home”, la gent pacífica de les Terres de l’Ebre es va trobar a la cruïlla de tot, havent de lluitar en un territori dividit pel riu, l’aigua que nosaltres sentim que ens uneix i vertebra; la Batalla la va convertir en frontera i a mon iaio li va tocar combatre a n’esta part de riu. Per sort va sobreviure i tot i que el silenci autoimposat i obligat i l’emoció no el deixaven parlar-ne sempre, encara recordo petites grans històries que m’explicava d’aquella experiència que el va marcar per sempre, inclòs un camp de concentració a Santoña. També va per ell.

 

Montse Castellà, a Tortosa, arran del riu Ebre

 

19 de desembre. Tortosa / La Fatarella (Baix Ebre / Terra Alta)

I com que els més grans solen ser els més generosos, Paco Ibáñez va acceptar la proposta de Lo Fardatxo de fer una roda de premsa també a Tortosa, fet únic, per deferència amb els periodistes i el públic del territori. Ell i Júlia van arribar puntuals, conduïa Paco. Al Col·legi de Periodistes de la demarcació de l’Ebre no s’hi cabia, fins i tot va cantar ‘a capella’ un parell de temes i en un d’ells el vaig acompanyar davant l’atenta mirada i silenci respectuós de la premsa. Acabades les preguntes i fotografies, em diuen que volen anar a dinar a La Fatarella, un poblet de la comarca de la Terra Alta perquè d’allà és i hi viu un gran luthier: Joan Pellissa.

Però tenim el dipòsit quasi buit i parem a fer gasolina. Mentres Júlia paga, jo compro ‘El País’ perquè avui li dedica a Paco una pàgina sencera al suplement ‘El Quadern’. Surto de la botigueta amb el diari a la mà i li ensenyo a Paco, que s’estava dret al costat del sortidor i, mostrant-li el reportatge, li dic amb ironia: “Ja et tinc!”. Al que ell em respon, amb veu baixeta i mirada entremeliada: “Ya hace tiempo que me tienes” per acabar fent-me un beset al front.

A La Fatarella, Joan i la seua dona, Laia, ens reben amb una hospitalitat extraordinària i després d’un dinar al casal del poble ens conviden a conèixer el seu estudi de treball. Joan trau una guitarra Antonio de Torres del 1866, (una joia), utensilis d’ebenista i fustes i parla dels instruments com si fossen fills. Fa olor de serradura.

A la tornada plou molt, és de nit i tenim per davant tres hores de viatge. Em demanen de conduir jo el seu cotxe, un renault megane blanc prou vellet que encara té radiocassete. Júlia s’instal·la al darrere, Paco em fa de copilot. Parlem de la situació política actual, de música, de literatura. De tant en tant restem en silenci, còmodes. També de tant en tant canta amb veu baixeta, en català, castellà, francès, basc. Una remor de fons m’acompanya com una banda sonora. “És curiós com una simple cançó et pot transportar 70 anys enrere”, em diu, i m’explica part de la seua infantesa al caserio prop de Donostia on es va criar mentres son pare era a l’exili. En un moment donat s’adorm, com un xiquet, i així entrem a una Barcelona plena de llumetes.

 

Paco Ibáñez escrivint Goytisolo al programa del concert

 

20 de desembre. Barcelona / Tortosa (Barcelonès / Baix Ebre)

M’aixeco amb diversos correus que llijo des del llit estant amb el mòbil: El Diari de Tarragona ens trau en portada, la llibreria de Tortosa ha tornar a exhaurir les entrades i el setmanari L’Ebre ens dedica una pàgina sencera. Aclaparada i feliç esmorzo mandarines de l’hort (sempre en porto quan viatjo) i baixo a agafar el metro. A les 12h del matí i a l’Auditori fem la roda de premsa de presentació del Festival Barnasants: cent concerts en tres mesos, el lema d’enguany: ‘La pàtria és el poble’. Després de dinar amb la cantautora de Lleida Mertixell Gené i comprovar que la seua calidesa continua intacta, i de compartir somriures i cerveses amb Olga Roman, Sílvia Comes, Marina Rossell o Pau Alabajos i també amb Pere Camps, director del festival i incansable activista social i cultural, que em confirma que vindrà al concert de Tortosa amb uns amics, vaig cap a casa Paco per assajar. Passem la tarda junts. M’ensenya a fer anar una mica el photoshop, parlem de pintura, sobretot d’impressionisme, i cap a les 20.30h agafem junts un taxi per anar a Catalunya Ràdio: ens hi espera Joan Barril i l’equip de ‘El cafè de la República’ per fer-li una entrevista i per cantar-hi junts en directe. De tornada, al taxi em piquen de la llibreria d’Amposta: també han venut totes les entrades i com que Paco entén lo motiu de la trucada per les meues paraules, em va donant copets de genoll còmplices contra la meua cama.

Sopo amb l’actor i amic Pep Cruz a casa seua, on m’allotjo després que la nit anterior m’acollís Xavier, fill de la Júlia, i una vegada arreglat el món amb una botella de vi i una bona conversa, em retiro a la meua habitació exhausta. Quan m’aixeco ja és dissabte 21 i m’adono que només falta una setmana per al concert, que això ja està aquí. Pujo al tren que m’ha de portar cap a Tortosa (en un trajecte injustament car i de més de dos hores i mitja) i des del meu seient veent la mar a l’esquerra acabo d’escriure este dietari amb el sol a la cara recordant dos frases que em va dir Paco ahir: “Qui no té memòria no té història” i “Vale la pena vivir por una canción”.

 

Montse Castellà i Paco Ibáñez al concert de Tortosa | Foto Juan Miguel Olivares

 

28 de desembre de 2013.  Tortosa (Baix Ebre)

La sala gran de l’Auditori Felip Pedrell murmura. Lo teatre s’ompli. Paco i jo estem entre bastidors. Ell assegut, jo dreta al seu costat. Passen deu minuts de l’hora prevista d’inici del concert i no comencem encara, endemés hi ha gent entrant. Mos mirem, en silenci. Somriem. Mos agafem de la mà i apretem. Portem cinc mesos preparant un moment que passarà en dos hores. Tot és tan volàtil… Li dono un copet a l’esquena i me n’allunyo per passar els últims minuts sola, a les fosques, i deixar que també els passe ell. Els músics són al camerino, escalfant dits per tocar guitarra, saxo i contrabaix. Mario, Gorka i Horacio. Mengen mandarines de la comarca per agarrar les últimes energies abans d’aparèixer a escena. Els tècnics de so van amunt i avall. Lo públic comença a picar de mans, vol que comencem. Últims instants de concentració. Telefono a Rosa Regàs, ‘no hauries d’estar cantant tu?’ i em desitja sort i m’envia abraçades. Últims minuts. Des de darrere la cortina veig amigues entre el públic: Xènia, Gemma, Anna, Sofia, Tere… Una vida resumida en amistats. Penso en mons iaios, víctimes de la Batalla que commemorem. Què encertat lo titular de Toni Orensanz a La Vanguardia del dia del concert: ‘Ebre: La Batalla dels néts’. La gent crida acompassada el nom de Paco, entremig també sona el meu, amb més timidesa, és clar, que per alguna cosa em dobla l’edat i la saviesa. Però hem d’esperar que pugue entrar tothom a la sala. No queda ni una entrada i s’han hagut d’habilitar cadires soltes als espais buits dels passadissos i als palcos de premsa i invitats per poder encabir el màxim de gent possible.

Però per fi es fa la foscor a platea. “Preguntareis: y dónde están las lilas? Y la metafísica cubierta de amapolas…” Sona la veu de Pablo Neruda recitant lo seu propi poema ‘Explico algunas cosas’. Mentrestant un vídeo passa imatges de l’escriptor xilè i la seua veu seguix omplint l’Auditori de Tortosa amb aquell to agut i linial, gairebé premonitori “mi casa era llamada la casa de las flores […] Venid a ver la sangre por las calles”.  Neruda calla. Es fa el silenci. Respiro fons i dono un pas entre bastidors. Paco em mira de reüll. Després un altre. Prop del teló. Els músics aixequen el dit polze. I un altre. Ja sóc a l’escenari. M’assec al piano i explico com lo iaio Ramon va ser presoner al camp de concentració de Santoña i recordo la Batalla de l’Ebre del 1938 (la primera, la de la Guerra Civil, la que ell va perdre) i parlo de la Batalla de l’Ebre del 2000 i el 2013 (la segona, la de defensa del riu contra transvasaments, la que guanyarem) “Aquell riu ample i feliç… […] És com un miracle”. Acabades les meues quatre cançons, comença a sentir-se la veu de Goytisolo i els seus ‘En tiempos de ignominia’. Un cercle de llum es retalla sobre la catifa roja de 16 metres quadrats que presidix l’escenari, com si hagués d’aterrar-hi un ovni. Al costat una cadira negra. Elegant. Solitaria. Envellida. Una tauleta amb un got d’aigua. Sobrietat. José Agustín acaba: “temblad hijos de perra, somos millones y el planeta no es vuestro”. Paco s’aixeca de la cadira de darrere el teló i amb pas ferm i lent es dirigeix cap a l’escenari. La guitarra a la mà dreta, a l’esquerra la mà de Júlia, esposa, mànager, còmplice. Pocs metres abans d’arribar a escena, una besadeta i el cercle de llum que rep el mite i el públic que li brinda el que podria semblar l’ovació final d’un esdeveniment, l’agraïment a tot un concert ja acabat, però no. És només la rebuda, el preludi. Hi ha persones que només amb la presència omplin, pel que han sigut, pel que són, per haver-se convertit en banda sonora de la nostra vida, per la seua lluita i defensa de valors universals, pel seu compromís. I avança el concert i l’emoció es fica a la pell per no sortir-ne i de repent diu: “Ahora con Montse” i torno a aparèixer, vestida de roig, i cantem junts Apel·les Mestres. “Avui l’he vista la teva casa, avui l’he vista deserta i sola…” i el silenci de la sala es pot mastegar de tan intens, mateixa intensitat amb que s’aplaudeix el nostre duet que per sempre més duré gravat al cervell, o millor a la retina, o millor encara, a la pituitària, que és on es guarda la memòria olfactiva, la que diuen és l’última que es perd de totes les memòries.

I continua Paco recollint ovacions a cada paraula, a cada nota, inclús a cada atac de tos perquè, ara ja es pot dir, lo seu compromís el va portar a sortir del llit directe per pujar a l’escenari de Tortosa. Dos nits seguides a 40 de febre, antibiòtics i afonia a parts iguals i una visita d’urgència al CAP de la vora de l’Auditori per punxar-se in extremis tot just dos hores abans del concert, no van ser suficients per aturar l’energia d’aquest home de quasi 80 anys. “Estic mig ressuscitat” em va dir només arribar al camerino mentre em feia la guinyada i vaig saber que on no li arribés la veu ho faria el cor. Sí, va tossir en alguna cançó. I sí, se li va oblidar la lletra d’una altra, però m’agradaria vore’m a mi amb el doble d’edat, febrosa, amb innumerables medicaments surant per les venes i dos hores dreta cantant. El més fàcil (i llògic) hauria sigut suspendre el concert però la memòria de la Batalla de l’Ebre, els valors de democràcia i justícia i el públic mereixien aquest esforç. També la seua pròpia consciència. I la meua també, malgrat que algunes persones després de saber-me o vore’m compartint escenari amb la bandera republicana o amb l’home que pel micròfon va titllar Gallardón d’escolanet de Rouco Varela, hagen decidit posar distància, callar, mirar malament o fer xantatge emocional. Per damunt de governants ineptes, corruptes i malicciosos, de pseudo-burgesos ancorats en l’època d’inauguració del monument feixista vergonyosament encara dempeus al mig del riu a Tortosa i de nacionalcatòlics convençuts de ser portadors de la veritat absoluta, hi ha una realitat democràtica que beu d’allò que es va guanyar el 14 d’abril de 1931. I perquè la distància que alguns imposant-se-la me la imposen i usen per allunyar-se de mi amb arguments de silenci, pecat o il·legalitat, és directament proporcional al meu apropament a uns valors universals que sempre he tingut latents i a les persones que m’han ajudat i m’ajuden a traure’ls, entendre’ls i defensar-los amb convicció i tendresa. Els mateixos adjectius amb que m’estimo aquestes persones. Em quedo amb això. No cal res més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
    • Moltes gràcies Assumpció, sempre és gratificant llegir comentaris com lo teu i encoratja a seguir treballant. Besets!

  1. M’ha agradat el que escrius. En quan als que et fan xantatge emocional, miren malamanet, etc., et vull fer arribar tota la meva solidaritat. Com algú més et diu, també escrius molt bé, un plaer llegir-ho. Jo visc a Tarragona i la meva companya a Barcelona, vam anar al concert i ens va agradar molt i ens va emocionar, vam anar en tren (ella 2 hores i escaig, com bé saps) i vam dormir a l’hotel Berenguer, on només presentar-nos ens van preguntar si veniem pel concert, llavors vam saber que a l’hotel hi havia mes hostes amb el mateix destí, després vam sopar una mica al Bar Sport i vam conéixer una família francesa que també anàven al concert. Ostres, ara que t’he llegit sé com es trobava el Paco de malament. Gràcies als dos.

    • Gràcies Lluís! Va ser una nit preciosa i a la balança sempre pesen molt més les alegries, com la satisfacció personal, lo fet de compartir-ho amb amics o llegir missatges com lo teu. Seguiré treballant per la música i per les Terres de l’Ebre (pels trens, per exemple), fer territori és fer país. Me n’alegro de que haguésseu xalat tant i de la de persones que vau arribar a coincidir: Tortosa és menudeta 😉 Tant Paco com j ja estem recuperats de l’esforç físic i emocional. Ara a pensar amb el Barnasants, hi canto el 13 d’abril. Besets!