Osiris i les relíquies de la mort

La deïtat de la fertilitat i els difunts. De la resurrecció i l’eternitat: del més enllà. Osiris és el déu més important dels egipcis, el rei dels déus, símbol apoteòsic de la momificació. Osiris és, en altres paraules, “l’ésser que roman perfecte”, tal com el defineix el títol de l’exposició que el Museu Egipci de Barcelona acaba d’inaugurar. La mostra està integrada per peces originals de la col·lecció de la Fundació Arqueològica Clos, algunes d’elles inèdites.

Sarcòfags, estàtues, amulets, inscripcions, esteles funeràries, ceptres, jeroglífics… Peces que tenen més de 2.000 anys, algunes fins i tot més de 3.000. És un gust observar-les, experimentar el consol vague de la immensitat temporal que ens precedeix amagats per una estona de la fugacitat estressant del nostre present, la volatilitat del qual es torna encara més paradoxal quan mirem una mòmia. I en particular la d’Osiris, el primer ser momificat, sobre el qual es recolza el mite de la resurrecció i els misteris i la complexitat dels rituals funeraris egipcis.

El mite d’Osiris, el relat del qual fou recuperat per Diodor de Sicília i Plutarc, no té res a envejar de les truculentes històries dels déus grecs i romans i els seus serials de gelosies, venjances i capteniments capritxosos sovint delirants, amb l’amor com a temàtica (o excusa) preferent sustentada en una arbitrarietat que només un ens com Déu mana (esclar) por fer servir sense haver de donar explicacions, sigui o no sigui un antull quimèric o prosaic. Osiris, que va ensenyar als homes els fonaments econòmics de la vida social i civilitzada, va ser víctima de l’arbitrarietat del seu germà Set, gelós de l’admiració que despertava, que el va tancar en un sarcòfag i el va llançar Nil enllà.

Isis, germana i muller d’Osiris (tot queda a casa), va recuperar el seu cadàver, però Set li va prendre, el va esquarterar i va escampar els seus fragments per tot Egipte. Isis va emprendre aleshores un peregrinatge caòtic per recuperar-los, i va aconseguir reunir-los. Tots, menys el fal·lus. Sigui com sigui, aquesta recopilació del cos esbocinat del seu marit va esdevenir la primera de les mòmies egípcies, damunt la qual Isis va concebre Horus, el futur venjador i successor del seu pare. La màgia de l’Esperit Sant cristià relativa a la fecundació és de primer ordre, això és evident, però la d’Osiris (déu de la fertilitat faltat de fal·lus) no es queda pas enrere. Recordant Maragall, “Sia’m la mort una major naixença!”. Heus aquí Osiris: el naixement del mite en forma de mòmia.

Nou espai d’exposicions i activitats paral·leles

L’exposició, que porta per títol “Osiris. Déu d’Egipte. L’ésser que roman perfecte”, es va presentar ahir en roda de premsa amb la presència del president de la Fundació Arqueològica Clos, Jordi Clos, la directora del Museu Egipci, Maixaixa Taulé, i el conservador, arqueòleg i egiptòleg Luis M. Gonzálvez, que va fer de mestre de cerimònies entre mòmies i jeroglífics explicant l’origen, la història i les característiques de les peces exposades, que tenen una gran càrrega simbòlica: la gaita, el flagell i la corona són els atributs d’Osiris, pilar i fetitxe, emblema de l’eternitat per excel·lència dels egipcis.

Amb aquesta mostra, que es podrà visitar fins al 30 de juny, el Museu inaugura un nou espai d’exposicions a la seva planta inferior, actualment compartit amb la mostra dedicada a una altra icona clàssica de la cultura egípcia: “Tutankhamon. Història d’un descobriment”. A banda d’aquesta reconversió, també s’han programat activitats paral·leles: visites guiades gratuïtes, activitats infantils i cicles de conferències.

El reclam principal de l’exposició és un sarcòfag de fusta d’Unnefer (“l’ésser perfecte”) del període ptolemaic (segle III aC), invocat igualment per grecs i romans, que és també el nom d’un sant cristià (Onfre) i del personatge de La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza.

Un company periodista l’observa amb els ulls a la mateixa alçada dels del déu que hi és representat. Quin contrast tan bonic i tan atroç veure’s tan a prop de tantes vides, tan allunyades tan imprecises tan impossibles, que podem fregar i que mai podrem ser. Sortir a fora i caminar pel carrer provoca aleshores una mena de buidor sense justificació, tan vaga com el consol de la temporalitat pervertit per la pressa i la fressa entre les quals ens enjogassem. Una buidor passatgera com la melancolia irracional que no afligeix ningú.

“Osiris. Déu d’Egipte. L’ésser que roman perfecte” aprofundeix en la figura majestàtica d’aquest déu de déus i fa despertar en l’espectador profà la curiositat d’endinsar-se més en el seu relat mitològic i ritual, i en el món històric de la cultura egípcia en general. Trobareu més informació sobre l’exposició i la resta d’activitats paral·leles en aquest enllaç.