Orson West: el Carxe cowboy

Va dir el cineasta berlinès Ernst Lubitsch que “cal aprendre primer a filmar les muntanyes per a després filmar els homes”. Sembla una frase cèlebre feta a mida per al debut cinematogràfic del jove director del Pinós (les Valls del Vinalopó) Fran Ruvira, un incansable i inconformista rastrejador de pistes audiovisuals.

Format a la Universitat de València i la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, Fran Ruvira ens convida des de la consideració i el respecte màxim a l’espectador, a un experiment d’encontorns silents i evocadors, limítrofs, tot posant de manifest una cartografia i una etnografia singulars, un paisatge llunyà, perdut, polsós, una localització (im)possible que esdevé plató ideal d’aquest codi western aborigen retrobat i afaiçonat en la vareta de la inventiva. Orson West (2012) s’exhibeix com un film cardinal i genuí, amb les agulles magnètiques de la brúixola apuntant als imaginaris meridionals, al sud del sud. El Carxe, darrera frontera territorial de la llengua catalana, com un vell Oest nord-americà. El chill out terri i sorrenc de Marc Vaillo, sempre al baterell del sol, connectant amb aquells plans contemplatius d’una contrada eixuta i àrida, a estones desèrtica, fantasmal i espectral. Uns confins que fan del relat popular llegenda (escolteu la del bandoler Jaume el Barbut) i on les manifestacions litúrgiques resten ben sedimentades, també, en aquest ermàs calcari (l’escena de la processó, amb aquelles dones de rostre clivellat travessant devotes la penombra del poble, resulta esfereïdora).

“Orson West és un homenatge al sistema òptic, a la imatge virtual”

Què ha dut Ruvira a atansar-se al cinema de pou, poni i carrasca? Jugava el cineasta a vaquers durant la seua infantesa? “I tant, jo era més de fer l’indi. Ja en aquells temps muntava històries amb els amics del barri com si foren pel·lícules, i no ens feia falta una càmera. Supose que Orson West té alguna cosa per recuperar aquella innocència de fer cinema”. Aquell Totò del Pinós encarregat de canviar les cartelleres del cinema del poble cada setmana, cosa que li permetia entrar-hi de bades, va anar quedant fascinat, com més va més, de la maquinària del projector. En certa manera, Orson West és un homenatge al sistema òptic, a la imatge virtual. Del projector naix la investigació, el percaç d’una història a partir potser d’una mitologia. El projector permet la mirada a Renoir, Rossellini, Godard, Buñuel… o als més contemporanis Jose Luís Guerín, Albert Serra, Isaki Lacuesta, Jaime Rosales o Mercedes Álvarez, fonaments que han acabat influint en la manera de delinear i disposar estímuls de Ruvira. “Hi ha una vocació de trobar aquella essencialitat del cinema, i que en connecta amb un cinema dels orígens on aquesta barreja del mal anomenat cinema documental i el cinema de ficció es troben. Enmig d’aquesta frontera crec que hi ha un camí molt interessant a descobrir. I, finalment, Orson West vol apropar-se a la realitat dels moments d’un rodatge, amb la intenció de dignificar a les persones que treballen al cinema en uns moments complicats per al nostre sector i, per això, m’interessava molt eliminar aquesta aura que té el treball de cinema”, explica el director.

Hi ha, en gairebé totes les seqüències del metratge, una sensació, segurament feta a propòsit, d’història no dirimida, d’assaig o de temptativa més que no pas un flux concret en la trama. En això mateix va quedar The Survivors, el western mai germinat -com molts altres treballs, sembla- del pare de Citizen Kane. Expliquen les contarelles que el mateix Orson Welles va trepitjar la zona fa mig segle a la recerca d’escenaris. En aquest lliscadís llindar on realitat i ficció són dimensions juxtaposades, la virtut de Ruvira rau en recompondre, a partir de fragments i testimonis, unes passes, un rastre, un traç, tot pinzellant una faula d’incògnita atmosfera metacinematogràfica que no descuida una certa èpica. “El projecte va nàixer a partir de la unió de diferents peces com si es tractara d’un trencaclosques: el descobriment d’un article cinematogràfic signat per Esteve Riambau i José Luís Borau on analitzaven l’experiència del western mai fet de Welles; per altra banda, va ser molt important redescobrir els treballs inacabats de Welles recollits a la Filmmuseum de Munic on hi ha tot un seguit de projectes personals del cineasta nord-americà realitzats d’una manera més espontània i entre els que hi ha, per exemple, el monòleg de Shylock del Mercader de Venècia rodat a les muntanyes de Múrcia; i finalment, una llegenda de poble amb la que havia crescut i que contava l’arribada al poble d’un director de cinema amb la intenció de rodar un western pels voltants del Pinós i el Carxe”, aclareix Ruvira. A la fi, doncs, Orson West reivindica aquella terra com un marc cinematogràfic, com si el projecte truncat de Welles haguera fet nàixer en els autòctons un engrescador esperit per justificar-se: que sí, que el Pinós i tota la contrada són perfectament filmables i que l’enginy de tres xiquets que volten i sobreviuen entre les runes d’un paisatge aparentment orfe d’oportunitats, pot superar, amb escreix i sense complexos, l’obra del cineasta de Wisconsin que mai va veure la llum. Que allò que no va ésser sí que pot ésser. I el reflex de Montserrat Carulla a l’espill, com la metàfora del pas del temps i el record viu i incisiu que torna a la memòria. La pel·lícula de Fran Ruvira, buida de clímaxs però a vessar d’interpel·lacions implícites, és una mirada planera i sensata a les coses perdudes, als horitzons remots, a l’origen llunyà al qual de vegades necessitem aferrar-nos per passar comptes a la vida.

Present i futur del Carxe

Espontaneïtat en estat pur: Àlex, Pau i Miguel representen, paral·lelament a Orson West, l’esperança d’un trosset de món que s’ha convertit en reducte de curiosos costums i una varietat dialectal del català amb una forta singularitat, com palesen els comptats diàlegs de la peça. “Actualment el Carxe és un conjunt de llogarets amb una demografia en descens. La gent de tota la vida que ha viscut allà són grans i els fills han marxat. Ara les cases que hi ha s’han convertit en segones residències pel cap de setmana o l’estiu. I, d’altra banda, hi ha un gran nombre de famílies estrangeres que viuen tranquil·lament allà. La comunió entre els nouvinguts i els originaris és molt curiosa”, reconeix l’oriünd director. Subcomarca murciana però vinculada econòmicament i culturalment a les comarques alacantines del Vinalopó, l’interès suscitat pel Carxe arran del film ha estat notable.

Els filòlegs la consideren la darrera expansió de la llengua catalana. Juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat d’Alacant, es va posar en marxa una exposició itinerant anomenada “El Carxe, territori de frontera” que precisament pretén apropar-se a les claus d’aquest parlar. Tot plegat se suma als estudis al voltant de la literatura oral que vénen realitzant-se des de fa un temps, amb referències com El Carxe: recull de literatura popular valenciana de Múrcia (Ester Limortí i Artur Quintana, Institut d’Estudis Catalans, 2013), prova fefaent que arreplega mostres de narrativa, peces parateatrals, cançons, refranys i frases fetes. Ruvira, però, adverteix: “Tot i això, falta un marc legal que puga protegir aquest parlar des de l’administració murciana, perquè els filòlegs sí hi treballen. Hi ha algunes experiències com per exemple cursos de valencià a Iecla (Múrcia) o una important dinamització cultural en llogarets del Carxe, com a la Torre del Rico (Jumella), que permeten pensar en el futur per a un reconeixement i protecció d’aquesta varietat dialectal. Però al mateix temps, la despoblació que afecta la zona és un problema”.

Potser mogut per aquesta inquietud, el del Pinós ja prepara una pel·lícula documental entorn de la generació de joves obligats a marxar de casa nostra per la crisi. A això cal afegir un projecte de ficció al voltant de la relació entre la pintura i el discurs cinematogràfic. Més cinema dins de cinema. Que aquests projectes no acaben convertint-se en cap llegenda, perquè Fran Ruvira ha irromput al món de les imatges en moviment amb unes proteïques credencials que el situen en un camí interessant d’exploració i reflexió.