Oriol Vilapuig, la pervivència de la cultura

La Fundació Suñol, a les seves magnífiques instal·lacions del passeig de Gràcia, acaba d’inaugurar, fa menys d’una setmana, una exposició temàtica del sabadellenc Oriol Vilapuig que fa caure de cul, literalment. Poques vegades hem trobat, en un artista contemporani, una densitat tan rica, tan profunda i tan excitant per a la ment com la que hem pogut assaborir en les seves obres.

Fissures (Supervivències), 2012. Llapis grafit i carbó, 76 X 55 CM. Artista: Oriol VIlapuig

Titulada La nit sexual, en referència al llibre de Pascal Quignard del 2007, aquesta exposició es planteja, primer, com un acompte de l’obra del pintor des del 2010 fins al 2016. Després, i ja en un pla molt més intens i elaborat, la mostra se’ns apareix com un vertader poema visual i plàstic, en el qual se’ns planteja un viatge al pou de les aigües brutes, al nostre més íntim i amagat racó d’humanitat, a la nostra condició més animal i més mental alhora: la sexualitat, i tot allò que té de vida, de llum, de mort, de violència, de foscor.

És espaterrant de poder veure com, en tan poques sales i amb, aparentment, tan pocs elements conceptuals, es pugui plantar, davant del visitant, un mirall tan exacte, tan intens, tan dolorós fins i tot, de la condició social i vital de les persones, en una història comuna que es remunta, com a mínim, a la fundació de la cultura europea.

Europa, aquest immens museu que té aparença de continent, és un dels punts claus d’aquesta obra: Vilapuig s’esforça a fer evident el fet que, en la seva vida diària d’artista, la cultura europea, tan l’antiga com la moderna, li dóna una quantitat enorme de motius per a pensar, per a fascinar-se, per a emprenyar-se, i, finalment, per a pintar. Des de les més antigues màscares teatrals gregues, fins a l’empremta que el romànic català va deixar en Antoni Tàpies, passant pels medievals, els renaixentistes, els barrocs, els realistes… gairebé tot allò cultural, sigui visual o  literari, excita el pintor i el porta a una constant citació, plàsticament molt elaborada, de tot allò que encara podem trobar a Europa, per molt americans que vulguem tornar-nos.

Europa no ha deixat encara de ser cristiana, malgrat tot els canvis que hi ha hagut des de la Revolució Francesa ençà, i Oriol Vilapuig ens ho vol demostrar amb constants referències a Pier Paolo Pasolini i Georges Bataille, uns autors que sempre van conviure amb les dues facetes que han marcat fortament la cultura europea: allò sagrat, vinculat a Déu i a la santedat, i allò llibertari, vinculat al cos i a la mort de Déu. Tan Pasolini com Bataille fan conviure, en el seu pensament, allò apol·lini i allò dionisíac, allò sant i allò pagà. I es resisteixen a creure que, tal com ha dit l’oficialitat de la moral a través dels segles, hi hagi, en aquestes dualitats, una part que sigui només bona i una altra que sigui només dolenta. Sense que hi siguin representats explícitament, el ying i el yang van apareixent en les tossudes citacions textuals que Vilapuig va cal·ligrafiant sobre els quadres, tot aconseguint una mena de quadratura del cercle cultural: mitjançant la cal·ligrafia, els textos d’altri esdevenen matèria plàstica i es fan missatge personal del nostre pintor. Escriure a mà, aquesta activitat tan saludable per a l’esperit, se’ns converteix en un mitjà plàstic que, irònicament, supera moltes de les avorrides impressions en tipus de caixa regular d’aquell art conceptual americà d’antany, que ara se’ns apareix tan presumptuós.

És aquest el triomf de Vilapuig: de sintetitzar en una forma plàstica tot un món retinià, figuratiu, clàssic, per una banda, amb tot un món conceptual, mental, abstracte, per l’altra. Aquesta és, per nosaltres, una de les formes de valentia (que no de gosadia) artística més valuoses que tenim a Catalunya avui dia. Una valentia que, més enllà d’aproximacions superficials a discursos de gènere, postcolonials o queer, acaba, de fet, per integrar-los en una pràctica plàstica, mental i, sobretot, cultural, que no busca l’espectacle visual que tan sovint trobem al MACBA, sinó que ens convida a pensar en tot allò que passa al món actual, en tot allò que conforma una identitat, sense renunciar al bagatge cultural que tenim des de petits. Al capdavall, és amb referents, que la gent s’entén, i no pas creant del no-res. El pes de la tradició no serà una maledicció si sabeu com fer-vos-el vostre.