Oriol Perucho in memoriam

12.01.2017

Ara fa un any, la matinada del 16 de gener de 2016, víctima d’un càncer de pulmó, va morir l’Oriol Perucho; tenia 62 anys. Per retre-li homenatge, Visions Documentals projecta, aquest dimarts 17 de gener, el documental Oriol Perucho in memoriam, a càrrec de Martí Sans, que ha escrit aquest article per recordar la figura d’una de les grans icones de la contracultura barcelonina dels anys 70. 

Oriol Perucho

Amb ell va desaparèixer un amic i un referent clau de les avantguardes musicals dels anys 70. Ens vàrem conèixer al col·legi Sant Gregori quan els dos teníem 10 anys. Va ser una amistat a primera vista, érem inseparables. Quatre anys després va deixar l’escola i li vaig perdre la pista. El 1971 ens vàrem trobar pel carrer i vam reiniciar l’amistat com el primer dia. Havia format un grup, els Perucho’s, on ell tocava la bateria, i em va introduir en el seu món, l’incipient contracultura barcelonina dels anys 70. Aquell encontre va canviar la meva vida.

A partir d’aquell moment, la nostra amistat va conèixer moments molt intensos i d’altres més distanciats, i vam compartir moltes coses. Amb el canvi de segle, havíem pres camins diferents i ens vam anar distanciant. Els últims anys només ens veiem en algun concert o acte commemoratiu d’aquella tumultuosa dècada que havíem compartit tan intensament, però la sensació amb ell sempre era que el temps no havia passat. L’últim any havia estat lluitant contra un càncer de pulmó. Quan va ingressar a l’Hospital Clínic amb metàstasi ja no hi havia marxa enrere, i quatre dies després la mort li va arribar ràpida, sense molestar ningú, com a ell li agradava. La família i alguns amics vàrem poder visitar-lo per acomiadar-nos-en.

L’Oriol era un compositor i un intèrpret notable, d’una gran originalitat, i també un erudit i apassionat coneixedor de la música popular contemporània. A mi, i em consta que a molts altres, em va ensenyar a escoltar musica. A través de la mítica banda Perucho’s, juntament amb Baf, va ser l’introductor del Free jazz a casa nostra. Però l’aportació d’en Perucho no es limita al seu paper de pioner, sinó que fins a la seva mort va estar compromès amb la innovació i l’experimentació. Des que el 1978 es va dissoldre Perucho’s, no va parar de tocar la bateria, de compondre i d’improvisar, sempre rebutjant els camins fàcils i buscant-ne de nous per explorar.

Oriol Perucho

Oriol Perucho

Va passar per diverses bandes, algunes de culte per a l’escena musical més avantguardista, com Tropopausa, Koniec, Moisés, Moisés, La Bel Canto Orchestra d’en Pascal Comelade, Les Anciens, Cebos Enrique, Mil Pesetas, etc. A més, ens ha deixat els seus tres discos en solitari: Insultó, le multaron y dejó de comer (1992) Zaping CD (1994) i Así pasan 45 minutos (1998), en els quals va col·laborar amb un gran nombre de músics amics i que són un catàleg del seu univers més personal, on la seva empremta és més pura. Una empremta que va des dels títols dels temes fins a unes composicions que compaginen un cert aire ingenu amb la innovació més radical.

Quan va morir havia refet Perucho’s amb l’Oriol Pons de Vall “Ginger” i l’Enric Cervera, alhora que col·laborava amb diverses formacions amb músics 30 anys més joves que ell. És segur que ens hagués seguit sorprenent amb noves propostes i que, com diu el guitarrista Ramon Solé, amb qui va compartir Tropopausa, “estava en el seu moment de maduresa i ens hem perdut 15 anys molt bons”.

Aquest dimarts 17 de gener farà un any que l’Oriol ens va deixar, i des del fòrum documental Visions Documentals li hem volgut retre un homenatge amb la projecció del documental col·lectiu Oriol Perucho in memoriam (Altervideo), que inclou diverses peces inèdites (concerts, assajos, tallers) i entrevistes a 12 dels músics que varen col·laborar amb ell. Després de la projecció, en comptes del col·loqui habitual brindarem per ell, i ho farem amb una copa de cava al vestíbul del cinema.

El passi serà el 17 de gener a les 20h als cinemes Girona de Barcelona (c/ Girona 175, 08037 BCN).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Recomano aquest documental basat en un dels musics cabdals d’aquella mena de moguda contracultural – àdhuc llibertaria- dels anys setanta encara tan desconeguda gràcies a les capelletes culturetes dels mitjans que han dominat la terreta de la cultura dels post-franquisme fins avui.
    Molt interessant també pels que en vulgueu saber més d’aquells dies daurats de creativitat lliure, avantguardista i …psicodèlica … Aneu a la WSN – web sense nom. Ho diu gairebé tot d’aquell temps .