Oriol Izquierdo: “Els prescriptors avui són molt febles”

9.01.2013

Avui Oriol Izquierdo s’ha acomiadat de la Institució de les Lletres Catalanes amb un correu en què agraïa el temps que ha pogut dirigir la ILC. El conseller Mascarell li va comunicar ahir personalment que havia decidit rellevar-lo coincidint amb el canvi de legislatura. Recuperem aquí l’entrevista que li va fer Jordi Vernis el mes d’abril coincidint amb la celebració dels 75 anys de la Institució.

 

Oriol Izquierdo

Oriol Izquierdo

 

 

Rodoreda, en una carta a Joan Sales, criticava la política de lectures obligatòries a l’institut: “Obligant a llegir, no anem a cap lloc”, deia.

Això és clau. Fent llegir als nanos Solitud de Víctor Català aconsegueixes que ell, l’obra, la Mila, siguin referents convertits? Jo tinc la sensació que no. Hauria estat molt més eficaç posar tot l’interès morbós d’aquella obra sobre la taula per altres camins: prohibint la lectura de l’obra. De manera que més d’un pensarà “l’he de llegir així que pugui”. No vulguis que tothom llegeixi la Plaça del diamant de la Rodoreda. Potser a un li has de donar tres o quatre contes, i a l’altre La mort i la primavera, que són dos experiències lectores d’una exigència molt diferent. Ara bé, sense lectures obligatòries segurament es llegiria menys.

 Ha d’haver-hi una jerarquia?

Hi ha una jerarquia. I un dels problemes que tenim és que aquesta jerarquia d’avui no és reconeguda, i que la jerarquia que opera avui és una jerarquia fonamentada en criteris econòmics. Mirem el canvi de consideració social i mediàtica que ha viscut el best-seller. Fins fa potser 40 anys, el best- seller era best-seller, però ocupava un espai molt restringit de l’espai mediàtic. Avui desplaça a la marginalitat obres que tenen altres valors, valors literaris i culturals més forts.

 Com a director de la ILC has carregat amb la difusió de materials que pertanyen a aquest terreny més comercial, en detriment de casos literaris que tu creies de qualitat?

La nostra funció és fer present la literatura, i d’una manera especial els escriptors catalans i el patrimoni literari català en la vida diària. Crec que no aniríem gaire enllà si tinguéssim una actitud elitista. Nosaltres hem d’intentar mantenir la jerarquia, però per poder incidir hem de recórrer a la literatura més popular. Un exemple: Harry Potter. S’ha convertit en un gran best-seller, i en un filó mercado- tècnic sense final. És un pur negoci. Jo hi crec en l’obra literària que hi ha al darrere. I a més aconsegueix que molts joves que estan en el moment en què es trenca l’interès per la lectura el mantinguin. Això ho hem d’utilitzar. A mi no em fa gens d’angúnia recórrer als escriptors més populars.

D’acord. Però un cas de bona connexió amb el públic també ho va ser Verdaguer. I Albert Espinosa no és Jacint Verdaguer.

Espero que ell no en tingui cap dubte.

Aleshores on és el límit per explicar a la gent que una cosa ha de prevaldre per damunt de l’altra?

Però prevaldre en quin sentit? Crec que la Institució ha de fer una feina molt de base. Aconseguir que els bibliotecaris, els mestres, que els llibreters, tinguin la capacitat d’aprofitar l’interès d’un usuari de la biblioteca, d’un client de la llibreria, d’un alumne, quan els hi diu “dóna’m aquest llibre de Dan Brown, que tothom el llegeix”. Que fossin capaços de dir-li “Llegeix-lo. Ara, per què no llegeixes aquest?”. Aprofitar aquell interès que ve donat a vegades per una qüestió de moda, de tendència, per ajudar als lectors a formar-se. I que els que tenen certa capacitat prescriptiva es sentin legitimats per influir. L’Albert Espinosa té una gran capacitat per connectar amb el públic, i més gràcies a Polseres vermelles. Fantàstic, aprofitem-ho. “Has llegit l’Espinosa? Molt bé ¿Què vols llegir a continuació? Vine que et donaré un consell”. Aquesta és la capacitat que hem de cultivar.

A qualsevol preu?

No a qualsevol preu, sense renunciar a la lectura. El problema és que els prescriptors avui són molt febles. Aquells que en diem prescriptors generalment estan molt poc preparats per ser-ho. Entre els bibliotecaris, mestres i llibreters, els mitjans de comunicació i també els escriptors, quants n’hi ha que siguin realment lectors? I avui la formació de mestres, per exemple, és gairebé denunciable.

Parles de llibreters i bibliotecaris. Els editors no han sofert també aquest canvi? Amb la intrusió de la gestió cultural hi ha molts més editors que tenen tasca de gestor.

Sí, de yuppie directament. Hi ha hagut una professionalització de la gestió, i per tant el que s’espera d’una persona que ocupa un càrrec de gestió és que estigui preparat per gestionar. Això probablement ha arribat a l’extrem, i en alguns àmbits s’acaba dient “prefereixo que sigui un bon gestor encara que no sàpiga res d’allò que gestionarà”. Aquí hi ha la perversió. A mi m’agrada recordar què vol dir etimològicament editor. El llatí ditio vol dir parir. L’editor era una llevadora. Ajudo a fer sortir, a fer públic aquell fruit de l’autor. En el nostre temps aquesta arrel s’ha perdut.

En quin estat et trobes la Institució? En Jaume Subirana va tenir una direcció força breu de dos anys, en comparació amb la que va tenir en Francesc Parcerisas i amb la que estàs tenint tu.

La Institució és un organisme petit. Neix l’any 87 per pressió del sector i amb poca convicció per part del govern. La primera etapa és de construcció. Hi ha la campanya de l’Escriptor del mes que encara es recorda. Com a organisme no aconsegueix el rang i el reconeixement a través del pressupost que convindria a les seves funcions. Recordem que en aquella època també s’ocupa de la projecció exterior de la literatura catalana. Això es manté amb aquesta tensió latent fins que arriba en Francesc Parcerisas. És llavors quan neixen programes com Itineraris de lectura de presencia a les escoles, o El vostre gust de presencia a clubs de lectura i altres entitats. En Jaume Subirana té la sort d’arribar quan l’Ajuntament proclama l’Any del llibre i la lectura i el govern en aquells moments decideix que s’ha de fer extensiu al país i que l’instrument per fer-ho lògicament és la Institució. Això permet fer créixer tota la feina i incorporar alguns programes nous molt ambiciosos com el primer Què llegeixes? que permet a la Institució desenvolupar-se a les xarxes online.

Jo arribo en una Institució que ha viscut aquesta regeneració i amb una situació pressupostària que probablement és la millor que ha tingut mai.  Aleshores potser ja és hora de fer un pas més. Quan jo arribo la Institució porta 20 anys refundada, va de cara als 25. Entre mig s’ha creat l’ Institut Ramon Llull, s’ha creat el CoNCA. Intentem repensar el sentit la Institució a principis del segle XXI i en un teixit institucional que és molt diferent de 1987, i aquí és on comencem a reformular les funcions de la manera que la llei Òmnibus aprova. Però de seguida la corba del pressupost comença a ser decreixent.

Precisament, no és un excés d’intrusió gestora la reducció d’aptituds que la Institució ha sofert a partir de la llei Òmnibus? Quin grau d’autonomia us queda si no podeu executar?

La llei Òmnibus avui no discuteix l’autonomia de la Institució. I aquesta era la por, perquè en la primera fase del procés la llei era una veritable amenaça per a la Institució. És probable que gràcies a la llei Òmnibus s’introdueixi en un paper legal per primera vegada el concepte de patrimoni literari. Aquest és un concepte molt important que fins ara no havia estat recollit en cap llei. Amb la llei Òmnibus també podem incorporar al consell assessor o a la junta de govern professionals de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals o dels ens responsables de la recerca universitària.

Quin era el criteri per acceptar membres del consell assessor? 

La llei del 87 definia de manera molt tancada els membres del consell i de la junta de govern. “Hi haurà tants representants d’aquesta entitat”. I alguna d’aquestes entitats, al llarg dels anys ha desaparegut. Ara hem definit aquests membres de manera oberta. Representants d’escriptors, de les entitats que hi ha al voltant del fet literari, de l’administració de la Generalitat. Àmbits en els quals la Institució hagi d’incidir. Un altre element que introdueix la modificació de llei és l’encàrrec a la Institució per presentar cada any un informe sobre l’estat de la literatura catalana al conseller i un cop per legislatura al Parlament. “Escolteu, sobre la lectura, sobre la presencia dels escriptors catalans en la societat, sobre la vitalitat del patrimoni literari la situació és aquesta, voleu dir que no s’ha de fer alguna cosa?”. Dóna visibilitat.

De veritat suma més que no resta?

Sí. Això no vol dir que no hi hagi punts de fricció i qüestions delicades. El conseller Mascarell ha plantejat la conveniència de concentrar la tramitació de les subvencions, per evitar duplicitats i determinades inèrcies que potser no són prou bones. A mi em sembla que aquesta sacsejada pot tenir efectes positius. Nosaltres seguirem dient quines són les línies que s’han de subvencionar. La Institució és qui està més ben capacitada per avaluar, perquè porta prop de 25 anys treballant-hi. Potser amb l’exercici de concentració aconseguirem simplificar els tràmits. També té riscos. Si la revisió del procés porta a que la Institució en concret no pugui fer ús de l’instrument que són les subvencions per aconseguir els seus objectius, llavors potser ens hem equivocat.

 Mascarell ha anunciat més d’una vegada que un dels paradigmes que s’han de canviar és el de la subvenció, a favor de la inversió.

Això sens dubte

Però aleshores no correm el perill de canviar el gran valor del mecenatge pel de la oferta i la demanda, que abans criticaves?

Compte, inversió pública no vol dir necessàriament obtenir beneficis. Pot ser una inversió d’interès cultural, per fer possible que aquella realitat cultural arribi al mercat. Ha d’haver-hi un marc de corresponsabilització. Perquè si no ens enganyem. Té sentit donar diners a empreses perquè llencin al mercat propostes que quedaran mortes en un calaix o en un magatzem? No, per molt interessants que siguin. El plantejament ha de ser un altre. Molt bé, tindré un target de públic molt minoritari, però és suficient perquè aquesta qüestió tiri endavant. La qüestió del mecenatge és compatible amb això, desenvolupant el concepte de responsabilitat social corporativa. Les empreses tenen una responsabilitat cultural. Abans se’n deia mecenatge. Una part dels ingressos els destinaré a fer el Palau de la música. Per lluir? D’acord, però també s’hi podrà fer cultura. Hem de recuperar això.

 Aleshores l’acord entre Mascarell i Audiovisual Aval SRG, del passat juny, així com altres semblants, s’ha d’interpretar com una mirada de les empreses veient a la cultura com una oportunitat, o com un camp més de rendiment pecuniari?

És evident que una de les funcions de la conselleria de cultura és vetllar per la solidesa del teixit empresarial que hi ha al voltant de la cultura. Ara bé, la cultura no és només indústria cultural. Si passés crec que hauríem comès un error.

I no és la dinàmica precisament?

Hi ha moments en què semblava que s’hi tendia. Quan es va crear l’ICIC per exemple. El concepte va ser aquest: nosaltres hem de vetllar per la industria cultural. És bastant curiós veure la relació que tenen les joves generacions amb el cinema. Tu dius “heu vist Visconti”?. “Qui? No, és molt antic”. La gent consumeix cinema de temporada. Experimental si fa falta, Albert Serra. És com si estiguéssim generant una relació amb la cultura que ja no és amb aquesta sinó amb els productes culturals, regida estrictament per l’esmentada llei d’oferta i demanda.

 Aquesta tendència no porta a un monopoli tant estètic com industrial? A l’estudi  anual del 2011 El CoNCA assenyala que amb la fallida Arc de Barà, les editorials més fortes distribuïdes per l’Arc passen a ser-ho per Àgora i entren així també al grup Planeta. A Contra Vent i Albí són comercialitzades per Un per Un, el grup italià Feltrinelli ha absorbit Anagrama i recentment, al principi del 2011, la cadena de llibreries Bertrand ha estat comprada per Casa del Libro i la meitat d’Eumo ha passat a ser propietat de Grup 62.

La distribució de llibres és un problema. Per mantenir l’estabilitat del sistema editorial quin és el grau d’intervenció per part de l’administració? En el cas de la distribució, ha de ser tal com ha estat fins ara, en mans d’empreses privades que competeixen entre elles? Són editors que treballen a l’Empordà i han de portar llibres a Pont de Suert. Té sentit que hi hagi dues o tres o quatre o cinc empreses que hi portin els seus camions? No seria millor que n’hi hagués un? Si el sector sol no pot reconstruir-se d’acord amb les necessitats potser és l’administració la que ha d’intervenir.

I sobre la fusió d’editorials? Al pròleg de L’hostal de l’Estrella, converses amb Palau i Fabra (2009) de Ponç Feliu llansa, dèies que quan tenies relació amb Palau i Fabra, ell es mostrava reticent cap a fets com l’absorció de Proa per part d’Enciclopèdia Catalana. “Vaig suposar que la seva actitud vers el canvi devia ser d’expectació més aviat pessimista, i que només fent algun gest d’apropament podíem començar a reconstruir els vincles”.

En Palau havia estat editat per Proa. Però Proa havia estat absorbida per Enciclopèdia i la relació entre Palau i la burgesia catalana no havia estat precisament bona. Ell veia darrere Enciclopèdia Catalana aquells sectors als quals d’alguna manera imputava la necessitat d’anar a França als anys 50. La concentració editorial és un altre fenomen. En el cas de l’edició catalana hem arribat gairebé davant d’un monopoli. El grup més important concentra el màxim volum, el 50 o el 80% de la producció, després hi ha un tant per cent d’editorials que el segueix a petita distància i un rosari de petits editors. Un mercat així és un mercat prou sa o no? La sensació és que no. Aquest gran grup és independent? Un terç és Planeta, dos terços no ho són. Sí que hi ha una planetització del grup, que potser és un moviment inevitable dins la transformació que està vivint el món editorial, i que per sobreviure ha de potenciar l’èxit immediat, utilitzar els premis literaris com a recurs propagandístic, etc. No sé si això és un signe d’identitat només de Planeta o de tot el gruix editorial. En tot cas, és a l’administració a qui li toca intervenir, no és a la Institució. És a l’ICIC. Aquí el paper de la Institució el que pot fer és, des d’una distància respectuosa, mirar que la política que es prengui no afecti a l’edició literària, i no posi en risc el reconeixement dels escriptors i els traductors.

El CoNCA establia en el mateix informe: “És alarmant la situació pel que fa a la presència de la literatura i la cultura als mitjans de comunicació públics dependents de la Generalitat amb l’excusa de la llibertat de premsa”. Denuncia que tu ja prefiguraves a l’article Alguns debats recents (2009): “És paradoxal que un sector que estava duent a terme una professionalització cada vegada més gran, assistia no obstant a una poca projecció social en bona part pel desistimient del conjunt dels mitjans de comunicació”.

Aquí sí que crec que s’ha de ser molt i molt crític. No cal fer un treball de camp gaire extens per constatar que la literatura catalana té una presencia molt migrada als mitjans de comunicació públics, ràdio i televisió; i a la premsa escrita en general, que no són públics. Quina és la formació literària dels nostres professionals de la comunicació? Què en saben ells de la literatura, quin espai ocupa la lectura en la seva esfera personal? Hi ha una reticència, perquè ja no és resistència, sinó reticència, hostilitat, sobretot de la televisió pública, i no parlo de la direcció, sinó de la televisió pública com a institució global, que vol dir des del bidell fins a qui vulguis, tothom. La televisió pública és hostil al fet literari en general, i al català en particular. En bona part perquè hi ha molts pocs lectors entre el col·lectiu que integra aquesta institució.

La projecció de la literatura a l’exterior és igual de difícil? El difunt Ricard Salvat explicava les dificultats en què es trobà per promoure Salvador Espriu com a aspirant al Premi Nobel.  Representants d’Arts council li qüestionaven que un autor català pogués guanyar aquest guardó, atès que els catalans no en sabíem de promocionar i vendre patrimoni cultural. Creus que la situació ha canviat?

 La projecció a l’exterior de la cultura catalana ha arribat a un nivell, tot i haver de matisar-ho molt, de normalitat. Això vol dir que el Jaume Cabré d’aquí 10 anys li donaran el Nobel? És molt dir, ja ho veurem. De fet de premis Nobel que s’hagin donat a cultures sense estat només hi ha el cas d’en Mistral. I al voltant del cas Mistral hi ha una semi llegenda ben interessant. Sembla ser que la intenció era donar-la al Mistral o al Guimerà. I la llegenda que hem construït diu que la diplomàcia espanyola va vetar el premi a Guimerà a canvi d’un tal Echegaray. Dic que és una llegenda perquè s’ha trobat documentació a l’Acadèmia sueca on l’argumentació que es construeix és literària. Es diu que Guimerà és un escriptor obsolet, que no tindria la grandesa que tenen els altres Nobel. Crida l’atenció que Mistral al costat de Guimerà, i no diguem Echegaray al costat de Guimerà, no mereixessin qualificacions semblants. Per un altre costat, grans literatures d’estats petits, secundàries i perifèriques, tenen el premi Nobel? Quan el va tenir la literatura portuguesa? No el va tenir fins a Saramago al final dels 80 principis dels 90.

Després de 75 anys, el sentit de la Institució corre el perill de tornar-se anecdòtic? Xavier Pericay assegurava: “No tiene ningún sentido mantener en 2011 una entidad creada en 1937 para difundir la cultura en el frente y dar de comer a los escritores catalanes fieles a la República en guerra. Que algunos sigan soñando con cruzar de nuevo el Ebro no debería costar ni un céntimo al erario público” (ABC, 11 de juny, 2011).

Opinions com les de Xavier Pericay responen a una altra lògica, la de l’enfrontament ideològic. Quan diu això, una vegada més ho fa amb mala fe. I amb una gran pulcritud, ho sap fer molt bé. Ell diu que “Aquesta institució la van crear en un moment de guerra. És evident que això ja està superat. Què volen, confrontació permanent aquesta gent? Com són!”. Travessar l’Ebre… vostè de què està parlant?  la Institució es fa ja llavors per alguna cosa més que per assistir els escriptors al front. I aquesta cosa més continua tenint, almenys al parer d’alguns, sentit i validesa avui. Nosaltres quan l’any 2007 vam complir 70 anys vam organitzar una trobada d’entitats de tota Europa i la conca del mediterrani i va ser molt interessant perquè nosaltres hi anàvem amb un cert complex. Va resultar que posant sobre la taula la nostra història i sobretot la línia d’acció de la Institució, érem vistos com un exemple fins i tot per organismes de l’Europa més avançada. Ostres i si les coses no són com les hem pensat o com les hem cregut fins ara?