Oportunitats perdudes    

30.11.2016

La violinista letona Baiba Skride arribava amb un esplèndid repte sota el braç al seu debut amb l’OBC a l’Auditori com és el Concert per a violí i orquestra de Johannes Brahms. Però el repte no era només per a ella. El resultat global, amb la visita del director japonès Junichi Hirokami, va ser desigual. Hirokami s’havia posat al capdavant d’aquesta orquestra per última vegada el 2001, amb el Doble concert per a oboè i orquestra de Lutoslawski i la Cinquena de Mahler. Desconeixem el resultat que va tenir llavors, però no podem qualificar aquesta ocasió de satisfactòria.

Baiba Skride

Baiba Skride

Joseph Joachim, essencial en el procés de concepció de l’obra, va estrenar amb el seu stradivarius el famós Concert per a violí de Brahms, antològic en el repertori romàntic per l’instrument. També amb el seu stradivarius va arribar Baiba Skride, solista més subtil i rigorosa que impactant, encara que estigui dotada d’una tècnica molt sòlida que li va permetre afrontar la partitura de Brahms amb soltesa. El primer moviment s’inicia amb un llarg passatge de l’orquestra en el qual s’anticipen els temes i el caràcter del concert: poc d’això vam poder sentir en una lectura desangelada i sense tensió en les cordes, amb certa inestabilitat fins i tot que va ser particularment palpable a les fustes durant un segon moviment amb excessius desajustos, també evidents a les trompes, impropis d’aquesta orquestra. La gratuïta extravagància gestual de Junchi Hirokami finalment va tenir un preu, i es va pagar amb la manca de claredat i solidesa que requeria el diàleg amb la solista. Skride, amb més minuciositat que projecció de so però dotada d’una sensibilitat i intel·ligència interpretativa fora de dubtes, amén d’una agilitat que li permet sortejar les dificultats amb gran facilitat i aconseguir un resultat fluid, va ser subtil i lúcida en la comprensió del desenvolupament de les frases. Un Allegro giocoso desordenat i aparatós amb una Skride brillant afrontant tots els esculls –els que hi són escrits i també els que no hi són a la partitura de Brahms– va culminar una versió olvidable del concert.

Ein Heldenleben de Strauss és una gran síntesi de la seva vida i obra fins a 1898, any de la seva concepció. Aquí l’heroi (Helden) és el propi compositor, declaració per la qual no es precissament contingut, amb una orquestra colossal d’un centenar de músics. Encara que es va aconseguir un major equilibri i empastament sonor, per a Strauss Hirokami va reservar tanta quantitat d’artificis com d’incomprensió i falta de matisos. Un inici força pla de l’obra va recuperar el to en “La companya de l’Heroi”, amb un clarivident Cristian Chivu com a concertino en el llarg passatge de solista. La interpretació del violinista romanès, de musicalitat, maduresa i profunditat estilística, va estar acompanyada d’un so càlid i espontani i va ser capaç de transmetre aquesta ambigüitat genuïna de la companya de l’heroi, que no és una altra que la dona del propi Strauss, “molt complexa, lleugerament perversa i lleugerament coqueta mai igual a si mateixa, canvia a cada minut…” com reconeixia el compositor. Tot i que el marge de millora era important en la majoria de les seccions, va ser meritòria la intervenció  d’alguns solistes; entre ells, el rendiment dels solistes de metall va ser potser el més rescatable, així com la fantàstica resposta d’una percussió àgil i precisa.

En resum, poc més que una altra oportunitat perduda per seguir edificant el futur d’una orquestra de gran potencial, que haurà d’esperar al següent programa per fer-ho, amb el cicle Des Knaben Wunderhorn al costat de Thomas Hampson, i la Sisena de Xostakòvitx, tot sota la direcció del seu titular Kazushi Ono. Per acabar, una llarga ovació de la sala com poques vegades recordo. Suposo que dedicada a l’enorme heroïcitat i professionalitat d’uns músics que van aconseguir sobreviure a una direcció incomprensible.