On és Isidre Martínez Marzo?

7.11.2012

El desembre del 2005, en el marc de la Nit de Santa Llúcia, Isidre Martínez Marzo rebia el Premi Carles Riba pel poemari Hostes (Proa, 2006; pròleg d’Enric Sòria). De llavors ençà, una novel·la i… el silenci poètic. On és Isidre Martínez Marzo?

 

Isidre Martínez Marzo

 

Imparable? Crec que no cal presentar Isidre Martínez Marzo: ja té una trajectòria literària prou important (nou poemaris, dues traduccions de Gerard M. Hopkins, una novel·la, reconeixements i premis diversos, col·laboracions en revistes…) i tampoc crec que l’objectiu d’aquest escrit sigui fer de notari. En tot cas, n’hi ha prou d’obrir el navegador a la barra d’eines mentre llegiu aquest article i posar el seu nom en qualsevol cercador.

Sí que hi ha, però, un element de la seva trajectòria que és important de destacar: va prendre part en la redacció del manifest «Contra la insignificança» —brillant, arrogant—, que acabarà com a obertura de l’antologia Imparables. Doncs sí: Isidre Martínez Marzo va formar part d’aquell grup de joves poetes —dir-ne generació em sembla pretensiós— que es van anomenar a si mateixos «imparables». Van formar part d’aquell moviment, a més, Joan-Elies Adell, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Maria Josep Escrivà, Manuel Forcano, Txema Martínez Inglés i Susanna Rafart, i en l’òrbita s’hi distingia Francesco Ardolino i Miquel de Palol, entre altres.

En el grup hi ha —hi havia— veus de vàlua poètica ben diversa, que el temps i el darwinisme poètic —submodalitat del darwinisme social— ha anat endreçant amb més o menys traça; sigui dit de passada: la selecció natural no té res a veure amb la vàlua o l’interès, evidentment. En tot cas, no em correspon a mi valorar la irrupció literària dels «imparables» —les meves neurosis m’ho impedeixen—, però intueixo que s’estudiarà més com a fenomen sociològic que estrictament literari. Ja ho sentirem a dir, que clamen al meu poble. De tota manera, jo tinc una aposta personal: la veu poètica més interessant del grup —tot i que no l’única— és la d’Isidre Martínez Marzo.

Metafísica

Estic d’acord amb Enric Sòria: la poètica de Martínez Marzo és una poètica exigent que reclama al lector una tasca complexa: entrar en un univers propi, el del poeta, que està impregnat de metafísica (això darrer ho dic jo). En tots els poemes, i especialment a Hostes, hi ha la descripció d’aspectes de la natura —una llum, el mar, la lluna…—, una natura hieràtica, immòbil, pètria, que deixa entrellucar veritats noves, dures, irrefutables. El paisatge exterior és de fet una manifestació, una hierofania, i només la visió poètica, la metàfora fulgurant, ens revela alguna altra cosa que té la densitat del que és ver.

Vet aquí l’estat metafísic que ens mostra la poesia de Martínez Marzo: de l’observació estàtica —i extàtica— d’un fragment del món que parla als ulls, a la intuïció de l’entramat, del canemàs, de la bellesa del món. I allà davant, privilegiat, l’ésser metafísic, el jo que l’observa i el converteix en paraules. Llegint-lo m’ha semblat que la descripció del paisatge exterior és realment la descripció, si se’m permet la pseudometàfora, d’un paisatge de l’ànima i d’un paisatge sintàctic (si de fet no són la mateixa cosa).

Martínez Marzo té una poètica fulgurant, brillant, que eclosiona en versos que són gairebé aforismes (i per què he escrit «gairebé»?); però alhora és una mirada serena, reposada, del que mira meditant, del que percep la realitat com si fos la manifestació de quelcom sagrat. (I dic «sagrat» tot i saber que és una paraula mirada amb recel, però permeteu-me que no faci gaire cas dels vernissos: dic el que vull dir.)

 

Isidre Martínez Marzo

 

I és un oxímoron dir que la mirada poètica de Martínez Marzo és fulgurant i serena alhora? Estic convençut que no: potser és l’expressió de la paradoxa fonamental que d’una manera o altra la gran poesia ha provat d’expressar. I és en aquesta línia que voldria destacar el sentit de l’exactitud i la mesura que té en la composició de haikus i sobretot de tankas, que no deixen de ser formes poètiques de tradició oriental que volen expressar amb concisió la paradoxa del món a través d’imatges lluents —o millor: translúcides.

Per això defenso que Martínez Marzo té —malgrat que moltes de les seves expressions són les d’un agnòstic, d’un cínic (en el sentit grec de la paraula)— sentit del misteri. Tot i la incredulitat sorneguera que traspuen alguns versos, el desassossec darrer sembla delatar una inquietud per l’enigma darrer; tal com diu el prologuista: «com en l’amor, viure és creure». Perquè al capdavall el món reïx incomprensiblement davant dels nostres ulls.

Formalment, només vull fer un apunt. Abans he dit que Martínez Marzo té versos que són aforismes. Doncs, bé: per què senzillament no es limita a escriure aforismes? Doncs pel sentit del temps, que és un altre dels puntals de la seva poètica: el temps és l’entramat —el mateix entramat— del paisatge i del jo. Això té reflex en una forma d’escriure: el temps és alhora el devenir de les paraules. I la forma per excel·lència per mostrar el temps és el ritme de la poesia. Perquè un poema sense sentit del temps és prosa amb línies més curtes del que marca la caixa de text de la pàgina.

On és Isidre Martínez Marzo? ¿Hostes és definitivament, volgudament un darrer poemari? Espero que no per dues raons: perquè crec que la trajectòria de Martínez Marzo augura una figura poètica de la mesura, per exemple, de Narcís Comadira, i perquè jo sóc d’aquells que encara necessito viure amb alguna de les fesomies de l’esperança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’agrada molt aquest article. Hi combregue del tot. Només puc dir que sé que Isidre Martínez existeix i continua existint, que la seua obra marxa com un tità, encara que ell, ara com ara, ha decidit que el tità siga invisible.

  2. Trobo molt encertat l’articleee. Des del seu silenci momentani d’Isidre Martinez estic seguer que està cultivant una serena explosió pels sentits.