Ola Kolehmainen, immortalitzar els espais

4.03.2017

La Galeria Senda exposa des del 2 de febrer fins el 18 de març de 2017 l’obra del fotògraf finlandès Ola Kolehmainen amb la mostra titulada Sketches of Spain. L’exposició està formada per poques obres, però com tot, allò que preval no és la quantitat sinó la qualitat.

Ola Kolehmainen immortalitza els edificis centrant-se en les seves parts, no en el tot | Foto: Ola Kolehmainen

Kolehmainen escull edificis d’arreu d’Espanya i els converteix en els protagonistes de les seves fotografies, però les seves peces es caracteritzen per captar fragmentàriament els espais, com si immortalitzés l’escena on s’ha produït un crim. Les obres, en les quals hi prevalen textures metàl·liques, fredes i de cromatismes punyents i vívids, representen, més que mai, la fotografia del segle XXI en aquest intent per plasmar una modernitat a voltes futurista. Els edificis d’arquitectes coneguts com Ricard Bofill, Mies van der Rohe o Emilio Ambasz queden desdibuixats, descontextualitzats i convertits en no-llocs ja que acaben perdent, d’alguna manera, la totalitat estructural dels inicis per esdevenir, tan sols, una part, un fragment de l’espai i de l’instant.

Kolehmainen no només ofereix una imatge congelada en el temps sinó que obre les portes a la interrogació i a la possibilitat d’establir un diàleg entre espectador i obra. De fet, la seva fotografia no només permet una mirada unidireccional, en la qual a la imatge ja li és inherent un significat prefixat, sinó que l’obra actua com un mirall que ens assenyala i ens interroga sinuosament, involucrant-nos en el joc que proposa el fotògraf i que ens situa, a nosaltres, com a persones, al bell mig del dubte.

Recordo que a principis del segle XX, el fotògraf Eugène Atget es dedicà a immortalitzar l’arquitectura de París, un interès profundament modern i trencador si tenim en consideració l’època i la primacia, per aquells temps, de la fotografia de retrat. Atget, a qui Baudelaire batejà com el “pintor de la vida moderna”, trobava en els espais buits i marginals, on el que regna és el silenci i la manifestació indefugible d’un abisme existencial que evidencia la fragilitat humana davant del no-res, la veritat irrepetible del moment. Potser Kolehmainen no està tan lluny d’Atget, en el seu intent compartit per crear espais on la forma i la presència del buit evoquen melancolia i nostàlgia i gràcies als quals hom s’hi veu abocat, despullat i, en definitiva, ontològicament qüestionat.