OCM. Abans que el món s’enfonsi

El 30 i 31 de maig, el Teatre Tívoli tornarà a convertir-se en un cinema amb 'Casablanca' i l’Orquestra Camera Musicae

El desembre de 1946, el Teatre Tívoli va ser la seu de l’estrena barcelonina de Casablanca, que es va poder veure per primer cop ara fa 75 anys a Nova York: va ser a finals de 1942, tot fent coincidir, en una operació de propaganda, el contraatac dels aliats al Marroc en el context de la Segona Guerra Mundial. Un film que per tant va trigar en arribar a l’Espanya franquista, i tot i així ho va fer retallat per la censura. L’històric periodista Horacio Sáenz Guerrero va escriure a la llavors anomenada La Vanguardia Española (l’epítet “española” va ser imposat l’any 1939) després d’apropar-se al Tívoli: “Con este film nos encontramos cara a cara con el cine auténtico, con el cine de verdad que justifica todas las normas estéticas que en su torno se han creado”.

El proper dimarts 30 i dimecres 31 de maig a les 20.30h, en dues sessions, el Teatre Tívoli tornarà a convertir-se en un cinema i reviurà aquella estrena tornant a projectar la pel·lícula, tot posant en valor la seva música perquè ho farà amb orquestra en viu. L’Orquestra Camera Musicae, sota la batuta del seu director titular Tomàs Grau, serà l’encarregada d’insuflar de vida la banda sonora de Casablanca per portar-la al seu alvèol cinematogràfic. Una garantia de bon resultat, m’atreveixo a pronosticar, si tenim en compte el gran moment de forma que viu aquesta orquestra, que acaba de tancar una temporada excel·lent, el passat 21 de maig a l’Auditorio Nacional de Madrid (després de fer-ho al Teatre Tarragona, la seva seu) sota la direcció d’Antoni Ros-Marbà i commemorant els 25 anys del debut de la pianista Alba Ventura amb el Concert per a piano i orquestra núm. 9 “Jeunehomme” de Mozart.

Què tenen en comú la inoblidable Casablanca amb King Kong, Allò que el vent s’endugué o Centaures del desert? Darrera de la música de totes elles hi ha la mà del compositor vienès Max Steiner, un dels principals representants de l’edat d’or de la música per a cinema. Steiner però, no va ser un més entre d’altres; amb 16 anys va entrar a estudiar a l’Acadèmia Imperial de Música i Art Dramàtic de Viena, on hi va destacar i va tenir mestres de la talla de Robert Fuchs, Felix Weintgartner o Gustav Mahler.

El seu camí cap a Hollywood passant per Nova York va estar amarat de teatre i musical: Broadway va ser l’escala prèvia, com també va ser el bressol de la cançó de Herman Hupfeld “As time goes by”, nucli emocional de Casablanca. Amb aquesta va rebre Steiner una de les seves vint-i-dos nominacions a l’Oscar i representa un dels més emblemàtics exemples del seu ofici. L’administració dramàtica de la cèlebre “As time goes by” sempre associada a Sam assegut al piano a La belle Aurore és només un dels elements que fins avui segueixen influint tant el cinema com el món audiovisual i que han fet de la pel·lícula un clàssic etern.

Pocs anys abans de l’estrena, Walter Benjamin parlava de la pèrdua de l’aura amb la reproducció tècnica de l’obra d’art, amb el cinema com expressió artística que desfà l’esdeveniment únic que té lloc al teatre. Precisament aquest espectacle multidisciplinar desafia aquella pèrdua amb una proposta de caràcter volgudament única i irrepetible. La idea neix de John Goberman i PGM Productions, creador també de Psicosi amb orquestra en viu, que va arribar el 2015 a Barcelona de la mà de Reel Solutions, els mateixos productors que ens porten ara Casablanca. Juntament amb el Grup Balañá –propietari del teatre– la seva experiència i trajectòria, sumada a les característiques acústiques del Tívoli, una sala de gran versatilitat que ha acollit teatre, música i cinema, es presenten com les millors credencials per gaudir d’un espectacle audiovisual d’excel·lència.

Escoltar la seva banda sonora amb les possibilitats acústiques d’una orquestra en viu ens permetrà superar les limitacions tècniques de la gravació del film, la qual cosa ens ofereix la possibilitat d’escoltar i valorar en la seva dimensió el fantàstic treball musical de Steiner tal i com el va concebre, i d’altra banda gaudir d’una obra mestra de la història del cinema amb tot el seu genuí i oblidat esplendor. Ilsa Lund (Ingrid Bergman) li diu a Rick Blaine (Humphrey Bogart): “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”. Abans que s’enfonsi aquest món, en un doble homenatge a la història del cinema, de la música i del lligam entre ambdós, Casablanca i l’Orquestra Camera Musicae ens proposen arrupir-nos al Tívoli per tornar a somiar i retrobar-nos amb aquell sentiment, que qui sap si és producte d’una aura perduda entre les nostres formes precàries i quotidianes de relacionar-nos amb el cinema, la música i l’art.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació