Obsidian Kingdom presenten ‘A year with no summer’ a l’Apolo

20.04.2016

Fa unes setmanes, en una Sala Begood plena d’amics i familiars, els Obsidian Kingdom van fer la presentació, en petit comitè, de la seva nova criatura, A year with no summer.

Els Obsidian Kingdom en acció  |  Jordi Sellarès

Els Obsidian Kingdom en acció | Jordi Sellarès

En aquella ocasió, Edgar, cantant i frontman del grup, va revelar la seva no poc ambiciosa intenció de presentar el disc, de manera oficial, a la Sala Apolo. Entre rialles, va demanar, si us plau, que la gent anés a donar-los suport aquell dia, 16 d’abril, “perquè, si no, ens fotrem una hòstia monumental”.

Dit i fet. Dissabte 16 d’abril al vespre unes gairebé tres-centes persones responen a la crida i es reuneixen a l’Apolo per donar el seu suport als barcelonins. De llarg més de mig aforament de la sala gran, una xifra gens menyspreable si tenim en compte l’estil que practiquen, i que són d’aquí. Amb tot, reconec que m’hauria agradat veure la sala una mica més plena, perquè s’ho mereixen.

I el show comença amb la posada en escena d’un potent equip de llums (potser massa, segons alguns comentaris del públic) i amb unes projeccions tempestuoses i inquietants que acaben convertint el concert en una experiència sensorial completa.

D’un en un, van caient els temes que vénen a presentar, des de l’homònima “A year with no summer”, “Black Swan”, “The Kandinsky group”, fins a les més atmosfèriques i subtils com “10th April” o “The Polyarnik”. La seva execució és perfecta, demostren que tota la complexitat i textures del so d’estudi les poden materialitzar i fer-nos flotar entre paisatges sonors policromats, també en directe. I això és meritori perquè passa sovint que grups massa ambiciosos, tècnicament parlant, no estan a l’alçada quan es tracta de traslladar les seves propostes al directe. Però els Obsidian Kingdom hi excel·leixen.

A diferència del format familiar d’unes setmanes abans, que va consistir íntegrament en cançons de A year with no summer, aquest cop també delecten el públic amb un grapat de cançons del seu aclamat Mantiis (2012), fent les delícies també dels fans del seu so més extrem i potent.

I, per acabar-ho d’adobar, es van permetre el luxe de versionar “Planet Telex” dels Radiohead, prova irrefutable de les influències que tenen en la seva etapa actual, vinculades més que mai al rock alternatiu, allunyats cada cop més de l’etiqueta del metall extrem.

El públic va quedar extasiat i ells ho sabien i ho gaudien. A dalt de l’escenari hi veiem una noia i quatre nois que s’ho estan passant d’allò més bé, fent el que més els agrada. Això ens pot fer reflexionar sobre la necessitat que tenim com a societat, i que és deure també del govern, d’afavorir més els grup d’aquí, sobretot aquells més joves, perquè puguin portar al directe les seves propostes i perquè així puguin arribar a cada cop més gent. Els programadors i propietaris de sales de concerts, com els d’aquesta vetllada, també hi podrien contribuir, programant més concerts de grups d’aquí a preus populars.

 

Els Obsidian Kingdom surten d’aquest bolo reforçats, sabent-se posseïdors d’una posada en escena que encara els ha de donar moltes alegries aquest estiu, ja que tocaran, entre d’altres, al prestigiós Ressurection Fest, compartint cartell, ni més ni menys, que amb Iron Maiden, The Offspring, Bad Religion, Enslaved i Brujería. No sé si d’això se’n pot dir no tenir estiu.