OBC minimal

29.03.2017

L’últim programa de l’OBC era un cas preocupantment únic i gairebé irrepetible: la inclusió íntegra en un mateix programa de tres compositors vius, amb un discurs que els agrupava a tots.

Arvo Pärt

Arvo Pärt

La transversalitat de l’escàs públic del Auditori reflectia l’interès que desperta alguns d’aquests compositors –John Adams, Philip Glass, Arvo Pärt– elevats al grau de culte tant per sincers entusiastes com per snobs de manual. El públic d’aquesta ciutat és difícil, però també ho és un panorama musical empobrit quant a diversificació de programes i disponibilitat d’espais. En el resultat de la suma de l’eclecticisme pop i la postavantgarda en un concepte adequat a les arts plàstiques, s’enquadra aquesta etiqueta del minimalisme que, com tota etiqueta, ofereix només una explicació parcial i exagera la seva singularitat en el desenvolupament històric de la música. Si a un dels tres encaixava millor per la seva significació històrica era a Glass. Per abordar el programa es va fer càrrec el percussionista i director nord-americà Steven Schick, que ja havia estat convidat a dirigir l’orquestra amb una obra de Roland Auzet fa un parell d’anys.

Les obres d’Adams i Glass –de 1979 i 1987, respectivament– viuen encara d’una trajectòria històrica que va arrencar en els cinquanta i seixanta com a ruptura davant d’un panorama repressiu, va conduir a la ràpida i superficial adopció de fórmules tot esmicolant-se en una gran diversitat de tendències, i va desembocar en uns anys de preocupació per l’equilibri entre inventiva i forma i l’intent de coagulació en una nova era clàssica. Diferent és el cas de Pärt –del que es va oferir una obra recent (2008)– encara que treballant amb molt pocs elements busqui també grans seqüències temporals.

L’obra d’Adams, amb un caràcter més heterodox dins de les tendències minimalistes, era la que presentava més interès. A Common tones in a simple time, la dimensió expressiva predomina sobre l’estructural. La rellevància del paràmetre tímbric exigeix un tractament cuidat en la fràgil imbricació de cordes, percussió i vents, que amb caràcter cambrístic i detallista va subratllar Schick.

La violinista Karen Gomyo ha navegat intensament el repertori contemporani, tot i que en aquest cas els recursos que utilitza Glass al seu primer Concert per a violí fossin exultantment tradicionals. Si l’emplacem en la gènesi del minimalisme al costat de Reich, Riley i Young, el compositor de Baltimore és el que guanya amb molta distància en popularitat sense deixar de mantenir el seu pols amb l’experimentació. Un efecte que aconsegueix, en ocasions, com en aquesta partitura, amb una obra de desplegament virtuós. Sobre una seqüència molt simple, construïda sobre la reiteració d’intervals d’octava, i una seqüència omnipresent durant l’obra en els metalls –imperials al tercer moviment–, Glass deixava passatges de gran lirisme al violí, que Gomyo va llegir amb un so net i poderós i un vibrato impactant. Schick, malgrat desentendre’s de la solista en el primer moviment, va cuidar el diàleg amb ella en línies generals, i va aconseguir resoldre el desafiament rítmic que presenten certs passatges del primer moviment.

El famós tintinabulli de Pärt, un procés que transcendeix el que podem denominar “estil” i menys adequat encara al concepte de “tècnica”, configura un món sonor propi des d’un moment determinat al seu catàleg, que si bé l’acosta al minimalisme, no es pot explicar només des d’aquests paràmetres. Pärt construeix un discurs d’efecte embriagador i en un gest afegit el cobreix d’una pàtina d’ascetisme monacal. En el cas d’aquesta Quarta Simfonia estrenada fa vuit anys a Los Àngeles, més enllà de les reiteracions pròpies de la seva estructura, hi predomina una harmonia modal regada per l’evocació eclesiàstica de la percussió on té gran protagonisme la campana, especialment al darrer moviment. De discurs atmosfèric, Pärt porta a terme una administració tímbrica constant. El director nord-americà va oferir una bona gestió tant de les textures orquestrals com cambrístiques, i les cordes de so compacte van aconseguir un bon resultat especialment al primer moviment, en el qual la importància decisiva del silenci fa especialment delicat el matís en els atacs. El desig d’escapolir-se d’aquest món troba en Pärt un poderós aliat, l’obra del qual és profundament autocomplaent i ofereix una recepció immediata, fins i tot impassible, nodrint aquest dolç verí que alimenta el desig d’aplaudir un compositor viu. També viva ha de seguir l’orquestra amb una diversificació més accentuada als programes, i no amb un que només vingui a confirmar amb rotunditat aquesta manca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Per a mi, que sóc un abonat (a la carta), aquest ha estat sens dubte el concert més interessant -amb molta diferència-, de tota la temporada, i això em fa pensar que la propera temporada no renovaré pas el meu abonament. Crec que l’ OBC s’ha escarxofat en una zona de confort en la qual sempre van donant tombs a redós de les mateixes obres… Quan es podrà escoltar la Turangalila de Messiaen, per exemple?