Non esiste l’amor

Laura Aubert feia temps que es mereixia un paper protagonista com el de Mirandolina. Tot i que fa la sensació de ser d’aquell tipus d’actrius que no busquen el protagonisme d’un rol principal, a Aubert el personatge li va com anell al dit. Considerada com la gran revelació d’Els feréstecs, l’actriu de Penitents ens convida al seu hostal amb un plat de macarrons a la mitja part, i ens a recorda com de bé li prova la comèdia.

L’amor i el poder en les relacions són els temes estrella des d’un inici: “Mai m’he enamorat d’elles, mai els hi he tingut estima i sempre he pensat que la dona és per l’home una malaltia insuportable”, afirma el personatge que interpreta David Verdaguer en la comèdia dirigida per Pau Carrió, antic ajudant de direcció d’Oriol Broggi i coneixedor de l’estil perlià.

L’hostalera de Carlo Goldoni és un tret assegurat de Carrió, que ha sabut rodejar-se d’una bona combinació d’intèrprets recurrents de la comèdia com ara Marc Rodríguez (Albafiorita) i Verdaguer (Rippafratta). Sorprèn positivament Javier Beltrán en el paper de Marquès, un personatge convertit en la caricatura de la ridiculesa. El Marquès, contraposat al bon cor de Fabrizio (Jordi Oriol), és ridiculitzat a través dels personatges, i especialment de les jugades de dues actrius (Alba Pujol com a Dejanira i Júlia Barceló com a Ortensia) que acaben descobrint que està arruïnat i és un garrepa.

Però de què parla l’obra? Goldoni va iniciar-se en el teatre amb tragèdies. Tanmateix, el seu agut sentit de l’humor el va portar a escriure comèdies, fet que va marcar un punt i a part del gènere. L’hostalera, que va ser escrita a mitjans del segle XVIII, ha estat adaptada pel mateix Carrió i l’ha situat en un hostal de la Florència dels anys 60 a l’estil de Fellini i gràcies a l’escenografia de Sebastià Brosa acaba a situar-nos.

Mirandolina és la responsable de l’hostal, que va heretar del seu pare, espai on hi coneix clients i molts dels quals s’enamoren d’ella. Fins que un dia apareix un home que desperta alguna cosa estranya en ella. Ell és Rippafratta i aparentment no vol ni espera res de Mirandolina. A Rippafratta, amb regust a Marcello Mastroianni, se li complica l’estança a mesura que va essent seduït pel tarannà d’ella i el seu anhel de viure en plena llibertat: “Visc honestament, gaudeixo de la meva llibertat. Enamorar-me no m’enamoro mai […] Els cors bàrbars i durs són l’enemic”, li confessa ella.

Un dels millors moments de l’obra és quan, després que el grup hagi interpretat algunes cançons, Aubert canta meravellosament acompanyada del regidor i músic Marc Serra. Abans però, Verdaguer ha seduït al públic amb el ‘Non esiste l’amor’: “Non esiste l’amor, è soltanto una favola inventata da te per burlarti di me. Non esiste l’amor, è una storia ridicola, ma non ride il mio cuor, me l’hai detto anche tu che non m’ami già più”.

L’hostalera és un exemple de les complicacions del fet en si de relacionar-se i de trobar l’equilibri entre la por a ser ferit o enganyat i la muntanya russa de la passió desbocada del plaer de sentir. Rippafratta ho diu en un moment: “Tinc por que em facis perdre la calma per sempre”. Si la calma existeix, aquesta no és a l’hostal de Mirandolina.